Un cop superats els 40 dies de confinament i, pel que tot sembla indicar, els moments més crítics de la pandèmia, deixeu-me comentar, encara que de manera prudent i provisional, algunes de les idees i els discursos que s’han anat socialitzant al voltant d’aquesta crisi.
“Aquest virus l’aturarem entre tots” o la versió controvertida “… l’aturarem units” fou la campanya que va llançar l’executiu estatal amb l’objectiu aparent, i comprensible, de cridar a la unitat dels partits i a la responsabilitat i disciplina de la ciutadania per encarar amb èxit la situació. Aquest lema però semblava obviar que la “unitat d’acció” és perfectament compatible amb la presa de decisions compartides, la corresponsabilitat i la confiança en els diferents governs autonòmics a l’hora de prendre decisions sobre la realitat del seu territori; tal com han demostrat amb molta d’eficàcia Estats descentralitzats com l’alemany.
Era necessària aquesta unitat perquè aquest virus, segons se’ns deia, “Ens igualava a tots i a totes: rics i pobres, fos qui fos el territori”. La veritat ha estat però que el biaix de classe i l’efecte amplificador de les desigualtats està sent una de les característiques definitòries d’aquesta pandèmia a tot el món. És demolidor l’impacte sobre les persones en situació de vulnerabilitat, aquelles que habiten a la perifèria de les polítiques públiques o aquells col·lectius ja inter-seccionats per condicions que els expulsen del centre d’interès de l’acció política.
Els efectes devastadors per a l’economia, la salut, el treball, el teixit productiu i la vida que té aquest virus, que alguns s’esforcen a afirmar que “no distingeix d’ideologies”, són innegables per a qualsevol observador independentment de la ideologia que hom tingui. Però alerta! Les prioritats que cal establir i les decisions que cal implementar a partir d’aquest fet sí que vénen condicionades per un enfocament ideològic o polític determinat.
És el moment de les institucions públiques. L’Estat i les institucions públiques han de ser l’escut contra les situacions de vulnerabilitat i han de canalitzar els esforços col·lectius per arribar allà on els individus per si mateixos no poden arribar. Sense una Administració pública i un Estat del Benestar sòlids, difícilment podrem afrontar aquesta crisi i revertir les seves conseqüències.
És en aquest sentit que vull valorar l’acció del Consell de Mallorca per reforçar els Serveis socials dels Ajuntaments amb 2,8 milions d’euros destinats a cobrir les necessitats bàsiques. Els Serveis socials són essencials i necessiten recursos i de la màxima coordinació entre totes les administracions. La baixa incidència del virus a les residències, a pesar del risc i en comparació amb altres indrets de l’Estat, és un bon indicatiu que la feina s’està fent bé.
Vull fer també esment a la resposta que està donant la institució a l’impacte d’aquesta crisi des d’una perspectiva de gènere. És difícil d’imaginar l’infern que pot suposar haver de viure una mesura de confinament patint una situació de vulnerabilitat per motius de gènere.
És per això que els serveis d’Atenció a Víctimes de Violències Masclistes han reorganitzat l’atenció psicològica, les cases d’acollida i l’atenció jurídica, i han afegit nous serveis com ara l’acompanyament a dones en situació de prostitució o tracta, o l’augment de cases d’acollida per estar sempre disponibles en cas de necessitat.
Un sector que ha demostrat fins a quin punt és imprescindible per a l’economia local, el medi ambient i la sobirania alimentària és el sector primari: l’agricultura i la ramaderia. L’esforç d’adaptació del sector per cercar nous canals de venda i distribució i mantenir la màxima qualitat està sent notable. Des del Departament de Desenvolupament Econòmic i Cooperació local s’ha desplegat una feina intensa en aquest sentit: campanya de promoció del producte local, contactes amb les grans superfícies per donar sortida al producte de Mallorca als supermercats i comunicació i coordinació amb el sector.
I és que mentre afrontam la crisi sociosanitària hem d’anar donant resposta també a les conseqüències socials i econòmiques que se’n deriven. El Consell ha de ser un actor fonamental per contribuir a la re-activació i la diversificació de l’economia. Per a aquesta tasca es destinaran 27,6 milions d’euros procedents de romanents de la institució i ja s’està treballant en l’elaboració d’un pla estratègic insular de mesures de reactivació econòmica i social.
S’han posat en marxa a més, iniciatives de suport als comerços i als ajuntaments com ara el mapatge dels comerços oberts, a través de TIC Mallorca, o la convocatòria d’ajuts a la promoció econòmica enfocada al petit comerç i al producte de Mallorca, una iniciativa adreçada tant a entitats econòmiques com als municipis.
El paper del Consell també és clau, des d’una perspectiva d’esquerres, a l’hora d’identificar el potencial econòmic i el valor estratègic de sectors com ara el sector cultural. Des del Departament de Cultura es va aprovar una primera injecció de 500.000 euros a les empreses culturals per pal·liar en el possible l’impacte de la crisi i institucions com el Teatre Principal ja han apostat per impulsar produccions locals, fins a 23, per donar suport al sector. També s’ha ampliat el termini per programar activitats del CACIM, un circuit que garanteix la presència d’activitats culturals arreu de Mallorca i manté actives les empreses i els professionals del sector.
En definitiva, per frenar l’enorme impacte social que vaticina aquesta crisi serà necessària una acció política decidida, adreçada a reforçar l’Estat del Benestar i la protecció de la població més vulnerable. Però caldrà també aprofitar la finestra d’oportunitat que se’ns obre i incorporar noves perspectives per construir un model social inclusiu, com ara la perspectiva de gènere o la de diversitat cultural o racial; com ara la sostenibilitat o l’economia social si és que volem fer realitat el mantra que diu “que finalment sortirem sense deixar ningú enrere”.
