T2 Deià

Entre el poble i el resort

A Deià hem posat damunt la taula el debat de la saturació turística i el creixement urbanístic desmesurat a Mallorca. Dic debat i no debats perquè a Mallorca és impossible entendre’n un sense l’altre; i dic a Mallorca perquè ens equivocaríem si pensàssim que és una qüestió que es pugui circumscriure a l’àmbit municipal ni des de l’anàlisi ni des de les solucions: allò que passa a Deià passa o passarà a la resta del país si no sabem prendre les mesures adients.

Abans de res, un apunt històric: Deià fou un poble pobre, molt pobre. A la primera meitat del segle XX va perdre 2/3 de la població, en el procés d’emigració (bàsicament a Ciutat, França i l’Argentina) proporcionalment més gran de tota l’illa. La crisi del sector primari (basat en l’oliva, d’impossible mecanització a causa de l’orografia, i en conreus de subsistència en un sòl poc fèrtil) i els conats no reeixits d’indústria (una fàbrica de sabó, a més d’un exèrcit de cosidores de guants de pell per encàrrec d’un fabricant de Palma) abocaren a molta de gent a cercar-se les sopes a altres indrets.

El turisme, que aquí fou molt primerenc i vinculat a una colònia estrangera que s’anava establint al poble, fou rebut com una benedicció del cel, i aportà a un poble en vies de desaparició prosperitat i benestar. Aquest turisme (sovint de segona residència, cada vegada més hoteler i en qualque cas del que avui coneixem com lloguer turístic) anà lligat a un brutal desenvolupament urbanístic de caràcter especulatiu. Eren els anys del Deià artístic i bohemi, que a poc a poc fou substituït pel Deià dels rics. Però davall tot això hi seguia havent un poble treballador i humil que durant dècades va estar adormissat mirant com al seu voltant plovien senallades de milions de pessetes (passats a euros seguiríem xerrant de milions).

Arribam al girant de mil·lenni amb un poble reviscut, amb una població estable heterogènia en l’origen però homogènia en el sentit de pertinença (qualque dia podríem analitzar com es conforma la identitat deianenca, una de les més obertes i plàstiques que conec), que veu com aquell miratge de milions se li gira en contra: els seus fills o néts no troben casa on viure mentre es construeixen cases a balquena i el turisme està furtant-los espais que configuren poble, començant pels habitatges. La crisi econòmica i el boom del lloguer turístic lligat a les plataformes d’internet és la gota que fa vessar el tassó en el pacte (o miratge, depèn del biaix ideològic) de creixement i enriquiment mutu que havia dominat els darrers cinquanta anys.

Per posar dades damunt la taula: malgrat que el poble ha crescut enormement en nombre de cases, en els darrers quinze anys ha perdut un 10% de la seva població. Dels 610 habitatges del poble, 234 acullen residents empadronats, 104 es destinen al lloguer turístic amb llicència i els altres 272 són segones residències o bé tenen un ús turístic fora de la llei.  

Si al poble hi ha 617 residents inscrits, les places legals de lloguer turístic són 657, que sumades a les 481 d’hoteleres donen un total de 1.138. Més places d’habitatges destinades al turisme, el doble de turistes que d’habitants. I això deixant de banda l’ús de les segones residències.

Pel que fa als negocis, no lligats directament al sector turístic ni a la construcció trobam una farmàcia, un forn-supermercat, una botiga, un banc i una embotelladora. Davant això, 3 immobiliàries, 3 empreses de gestió turística, 7 hotels, 1 refugi, 7 bars, 23 restaurants, 5 tendes de roba i complements, 2 centres turístics d’oferta complementària, 2 despatxos d’arquitectura, 5 empreses de jardineria, 1 fusteria i 2 constructores.


El turisme, que en el seu moment i en la seva justa mesura aporta beneficis a una comunitat, ho colonitza i parasita tot si no se’l regula. A Deià ho hem patit, i ens trobam en una situació d’insostenibilitat social, econòmica i ambiental. L’accés a l’habitatge és enormement difícil, la temporalitat gairebé absoluta, el consum de territori deslligat de les necessitats del poble i els recursos i infraestructures insuficients pel creixement assolit. Per posar un exemple: durant cinc mesos a l’any arribam a haver de dur la meitat de l’aigua potable que consumim en camionades des de Palma, i la depuradora no aguantarà massa més connexions.

Petit Deià, una promoció de 21 d’habitatges a preu de canari jove, no només va ser la darrera demostració d’un sistema obsolet, sinó una burla poètica pel seu nom. No els criminalitz: no són més que la cirereta d’un pastís que no es qüestionà quan era necessari.


Però mai és tard si la dita és bona. Caldrà audàcia i valentia: si a Deià hem estat l’avantguarda del problema, també ho haurem de ser de la solució. La principal eina haurà de ser la substitució de les Normes Subsidiàries actuals per un Pla General basat en uns nous criteris que hauran de dissenyar el Deià del demà, que haurà de ser decreixentista per ser progressista i sostenible (i això requerirà altes dosis de diàleg, pedagogia i acord social), però necessitarem que altres administracions facin la seva feina.


Esper que Deià serveixi de llum a altres pobles que es veuen enlluernats per la resplendor dels doblers que aporta el turisme. No es tracta de rebutjar-lo, però sí de regular-lo estrictament des de l’origen si volen seguir sent un poble en lloc d’un resort, si volem que Mallorca sigui un país dedicat a la seva gent en lloc d’una gran Isla d’Oro, Ciudad de Vacaciones. Perquè no només els doblers ens fan feliços: hi ha felicitat quan els nostres carrers i espais de sociabilitat es buiden de veïnats, quan el valor sentimental de ser part d’un poble es veu amenaçat?


I aquí va la meva proposta: cal retornar l’habitatge a la seva vertadera, primigènia i primordial funció; el lloguer turístic, que es pot entendre des de la voluntat o fins i tot necessitat d’obtenir beneficis de forma individual, ha suposat la turistització del darrer bastió: ca nostra. Des del punt de vista social acaba causant un perjudici comunitari, i des del punt de vista urbanístic desbarata qualsevol intent il·lustrat.

La regulació de la passada legislatura fou valenta i ben pensada, però cal anar més enllà perquè la realitat ens ha passat per damunt. No és cap fracàs, sinó l’actualització del que ha de ser la nostra aposta.

Siguem audaços, Fortuna iuvat.