6161Premi Ciutat de Barcelona per la tesi doctoral
“La immigració francesa a l’àrea de Barcelona a l’època moderna”
Molt sovint, en la nostra societat, fins i tot entre els historiadors, es té la sensació que les migracions són un fenomen relativament modern, dels darrers dos-cents anys. En aquests termes s’expressava un dels principals teòrics dels moviments migratoris, Wilburg Zelinsky a principis dels anys 70: Un Antic Règim amb comunitats autosuficients i una mobilitat baixa i estable, centrada en casos concrets. Tanmateix, ja pocs anys després, un altre gran investigador, Charles Tilly, posà en evidència aquesta visió, començant a aportar una gran mostra de dades que eren proves irrefutables de grans migracions antigues. Un exemple devastador: Com hagués pogut colonitzar el gènere humà tot el planeta, des de la seva Àfrica natal, sense les migracions?
Pel que fa a l’Europa d’Època Moderna, recentment, Lucassen i Lucassen, pare i fill, han recopilat nombrosos exemples de mobilitat: colonització de noves terres (gairebé la meitat de la població va viure aquest tipus de mobilitat de curta distància, però migració, al cap i a la fi), èxode rural del camp cap a les ciutats, moviments generats per guerres, fams, epidèmies, pobresa… A més de les pròpies del personal qualificat, professors, funcionaris, etc. Un dels casos més excepcionals, sens dubte, fou el de les grans mobilitzacions cap a recentment conquerida Amèrica. Les estimacions parlen del voltant de mig milió de persones. Cal no oblidar tampoc les migracions forçoses que van afectar, en aquesta època, la Monarquia Hispànica, també Mallorca: l’expulsió de tota la població jueva i morisca, que generà centenars de milers de refugiats.
Ara bé, més enllà d’aquests casos excepcionals i forçosos, una de les onades migratòries “natural” (per qüestions econòmiques) més importants, i alhora desconeguda, és l’arribada a Catalunya de milers i milers de persones provinents de l’altre costat dels Pirineus, especialment dels bisbats del sud del Regne de França, el país que avui coneixem com a Occitània. Aquest corrent migratori, doncs, va ser un dels principals motius de què Catalunya dupliqués la seva població en poc més de cent anys. Vegem-ne les característiques principals:
Causes: Les causes que originaren aquesta onada migratòria foren ja establertes per Jordi Nadal i Emili Giralt en el seu estudi de 1960 (publicat aleshores en francès i no traduït al català fins a l’any 2000), i poc més hi ha a afegir. Existeixen unes causes d’expulsió i unes d’atracció (l’anomenat fenomen del push and pull). Per una part, el sud de França es trobava en una situació de superpoblació, no existien recursos suficients per alimentar tothom, fet agreujat per una sèrie de males collites. Això generà una situació de pobresa generalitzada que, al seu torn, facilità que es desenvolupés un gran augment de la delinqüència i el bandolerisme, hi regnava la inseguretat. A més a més, s’hi ha de sumar l’aparició de les Guerres de Religió entre catòlics i calvinistes.
En canvi, Catalunya es trobava en una situació de despoblació des de la Pesta Negra. Els càlculs es troben al voltant dels 220.000 habitants (la meitat de la població de Palma repartida per tot Catalunya!!). Hi havia, és clar, una gran demanda de mà d’obra, cosa que feia que el preu del sou augmentés. A propòsit d’això, cal no oblidar sumar-hi una proximitat geogràfica, cultural i lingüística, els Pirineus mai havien estat barrera, ans al contrari, eren zona de pas i d’intercanvi constant, fins al punt que algunes valls no tenien molt clar a quin territori pertanyien (vegem per exemple la Vall d’Aran, comarca occitana sota administració civil catalana i administració religiosa francesa).
Cronologia i quantificació: L’onada migratòria provinent del sud de França va tenir lloc des de finals del segle XV i fins a mitjan segle XVII. Es poden constatar quatre fases principals: aparició esporàdica de francesos a les fonts (1481-1520), fase d’ascens (1521-1565), fase de plenitud (1566-1610) i fase de descens (1511-1643, aproximadament). Resulta molt complicat arribar a estimar un nombre absolut d’immigrants, el que sí sabem, no obstant això, és que en aquests anys, a la Diòcesi de Barcelona, s’hi casaren fins a 16.918 marits francesos, segons els Llibres d’Esposalles de la Catedral. Aquesta xifra suposa al voltant del 20% del total del recompte de matrimonis d’aquesta font. Alguns estudis indiquen que aquesta proporció podria ser equiparable a l’existent en el conjunt de la societat, pel que ens trobaríem que, a mitjan segle XVII, gairebé una quarta part de la població de la Diòcesi seria d’origen ultrapirinenc. En alguns anys de la fase de plenitud, estaríem parlant de més d’una tercera part.
Orígens i destins: L’absoluta majoria dels immigrants, excepte casos esporàdics, provenien de la meitat sud del Regne de França, és a dir, d’Occitània, i s’identificaven pel bisbat al qual pertanyien. Així, l’àrea immigratòria es pot dividir en tres grans zones: bisbats pirinencs i bisbats de la zona del Llenguadoc i la Conca del riu Garona, i bisbats més septentrionals de les Terres Altes i Massissos. A cada zona destaquen una sèrie de bisbats com a focus de procedència: Comenge, Àgen i Càors, respectivament, encara que també n’hi havia de bisbats que podrien ser més coneguts per a nosaltres: Tolosa, Carcassona, Narbona, Clermont, Albi… Després de creuar els Pirineus, bé per la Vall d’Aran, bé pel comtat de Foix i la Cerdanya o pel Rosselló, allà on s’establien principalment era als nuclis urbans principals, amb una proto-indústria incipient (Barcelona, Terrassa, Sabadell, Mataró) o a les localitats del litoral català, destacant molt especialment la zona cerealícola del Delta del Llobregat. Per exemple, en el cas de Sant Boi de Llobregat, en anys determinats, gairebé la meitat dels marits que s’hi casaven, eren francesos.
Presència de dones: El corrent migratori francès normalment s’ha tingut per un corrent eminentment masculí i, efectivament, la gran majoria dels arribats eren homes. No obstant això, cap a un 10% del total de francesos que s’han pogut documentar eren dones. Més d’un miler de dones migrants que han de ser tingudes en compte. Ofereixen molt poca informació en les fonts enfront dels homes, però s’ha pogut comprovar com la gran majoria eren dels bisbats pirinencs, amb menor presència de les altres zones.
Perfil socioeconòmic: A grans trets, es podria afirmar que l’estructura social de francesos i catalans no era molt diferent, amb dos grans grups equilibrats entre pagesos i artesans. No obstant això, les fonts no permeten establir diferències dins la categoria “pagès”, quan sabem que aquesta etiqueta podia albergar grans diferències de riquesa. A més, entre els francesos perden molt de pes les classes mitjanes-baixes (professionals liberals com barbers, o artesans més enriquits) i desapareixen totalment les classes altes mentre que, en canvi, guanyen pes els jornalers, treballadors a jornal sense terra ni sense taller, el que dibuixaria un perfil social de l’immigrant més pobre que l’autòcton.
Comportament matrimonial: Aquest és un apartat que requereix una llarga descripció, però a manera de resum diré que els francesos es casaven més tard que els autòctons perquè els costava més trobar la parella adequada, mentre que les franceses es casaven més joves que les autòctones, possiblement (i això és especulació) perquè ja arribaven amb matrimonis concertats amb altres francesos. De fet, mentre que els homes francesos es casaven majoritàriament amb dones catalanes (com hem vist, hi havia poques dones franceses), elles es casaven en la seva pràctica totalitat amb homes francesos, en un comportament molt endogàmic. A més a més, se solien casar dins el mateix grup social, igual que els autòctons, però cal destacar una unió significativa: Els marits francesos es casaven amb moltes més dones vídues que els catalans. Té sentit, una dona vídua, sense fills adults, es trobava en risc d’exclusió social, com el mateix immigrant. Es podien ajudar mútuament, ella posant un bocí de terra que hagués heretat, o un taller artesanal, i ell posant uns braços per treballar. A més, les dones que eren vídues d’un francès, gairebé sempre es tornaven a casar amb un francès. L’experiència havia estat positiva o és que havien quedat marcades? No ho sabem, encara.
Conclusió: El que resulta ben clar, és que, amb excepcions puntuals, els immigrants francesos, occitans, s’integraren en la societat que els acollí, fins al punt que, avui en dia, aquest fet és molt desconegut dins la societat catalana. Haver-lo conegut i estudiat ens ha de fer entendre que les migracions han estat un fet habitual al llarg de la Història, que les poblacions es troben en constant moviment, i amb això construir un futur millor per a tots. Cal recordar, per exemple, tots els pollencins que en els mateixos segles, emigraren al Regne de València (potser per això allà no hi anaren tants francesos… es degueren topar?), o els nostres repadrins que partiren a Amèrica.
Per tant, d’alguna manera, tots som descendent d’immigrants, per la qual cosa, crec, resulta totalment absurd discriminar una persona per raó del seu origen geogràfic. Jo intentaré prendre’n nota.
