Per una economia feminista i comunitària
Meritxell Esquirol Salom
Fòrum Comunicació, Educació i Ciutadania de les Illes Balears.
En ple estat de pandèmia global, les principals potencies econòmiques conegudes com el G7 (Alemanya, Canadà, EUA, França, Itàlia, Japó i el Regne Unit, a qui se sumen representants polítics de la Unió Europea) han comprat més d’un terç de les vacunes per a la COVID19, representant tots ells, només, el 13% de la població mundial. Una dada que, sense dubte, explica el grau de capitalització internacional que les dites potències tenen sobre la salut mundial, sabent que és el propi model econòmic que han construït el que ha procurat la privatització d’aquesta en mans de les farmacèutiques. En ple arravatament bonista, en la passada cimera celebrada a Cornualles aquest mes de juny, negociaren el compromís de donar un milió de vacunes als països empobrits tot i que, ja se sap com la prudència econòmica actua quan es tracta de delimitar el mercat de l’altruisme, finalment seran poc més de 870.000 les dosis que s’acabaran donant.
Però no ens enganyem. D’una banda, aquesta escenificació amb cop d’efecte caritatiu, materialitza la imatge del poder econòmic, capaç de mercantilitzar la salut i capitalitzar el seu accés, tot apuntalant l’etern estat de dependència que aquest sistema crea en les economies, comunitats i persones empobrides. Val la pena recordar que, per exemple, avui el continent africà, amb una població de 1.340 milions, només ha vacunat a un 1,8% de la població. I val la pena recordar també que, les dones, en condició de ser el principal percentatge dels cossos sanitaris i sobre qui recau la responsabilitat de les cures arreu, i per l’estructural desigualtat, precarització i violència social i laboral que pesa sobre elles, són de les principals afectades per la pandèmia. Però d’altra banda, i és molt important també fer-hi esment, aquest pretès bonisme per acabar amb la pandèmia mundial, respon i emmascara una estratègia geoestratègica dirigida a protegir al lliure mercat, peça angular de les potències mundials: i) vetllar per la necessària descentralització del capital i dels processos de producció pels quals poder gestionar, reinvertir i no devaluar la sobreproducció dels països occidentalistes i els poders econòmics; a garantir un mercat global que ha racionalitzat a preu de cost l’extractivisme i l’explotació humana i natural.
En definitiva, el que es posa en evidència a la cimera a Cornualles, és la protecció de la verticalitat i unidireccionalitat de les estructures del projecte neoliberal i neocolonial que estructuren i blinden la lògica i racionalitat econòmica, política, i sociocultural occidentalista. Una racionalitat d’aspiracions internacionalistes amb tints imperialistes, que necessita i té la capacitat d’objectualitzar els béns necessaris i l’essencialitat com a productes de mercat; i que necessita i té la capacitat de cosificar les vides humanes com les ‘altres’, com les que necessiten i depenen d’un ideal de progressisme totalment deshumanitzat a mercè de la rendibilitat comptable. Així les coses, en un moment en el qual la pandèmia tant evidencia, accentua i accelera diferents processos d’empobriment a escala global-local, també resulta l’escenari perfecte on refermar les relacions de poder que són les mateixes que ens han portat fins a aquesta situació. Doncs l’estructura del poder és perfecte en tant que estructura i és estructurant en si mateix.
Desestabilitzar-lo és cosa grossa. Per això ens calen alternatives de resistència. Accelerar una transició i transformació social que posi l’accent, precisament, en les estructures. Amb la capacitat d’assenyalar-les, de posar-les en crisi i, a partir d’aquí, construir l’alternativa. Cal recordar que, en essència, economia és només un sistema de relacions. Una forma de gestionar, de regular, d’organitzar. Per tant, hem i podem, posar en crisi la manera en com hem racionalitzat l’eficiència econòmica que triangula entre els conceptes cost-preu-valor per poder fer entrar dins l’equació el que des del progressisme occidentalista (neoliberal i neocolonial) s’ha obviat i menystingut.
El que fins avui hem considerat «altres sabers» i «altres epistemologies» ens ajuden a comprendre. Des dels feminismes comunitaris s’assenyala que el problema de la racionalitat occidentalista, però també el seu gran potencial, és haver situat el subjecte polític del progrés o progressisme en l’individu. Una racionalitat, aquesta, que ha elevat la competitivitat i la meritocràcia com a sinònims de destresa i distinció que afavoreixen la segregació econòmica, cultural i sexual entre d’altres; que ha identificat i reduït els conceptes de justícia i llibertat en l’aforisme de «qui vol, pot»; i que només calcula els beneficis segons els principis de la lògica rendibilista i acumulativa. Un sistema que, sent en essència individualista, ha despolititzat el concepte de responsabilitat i ha identificat les injustícies socials d’arreu com a endèmiques o anecdòtiques. Per tant, més urgent que mai és reconciliar-se, recuperar i enfortir la política inherent de la nostra convivència local i global, que la cosmovisió occidentalista tant s’ha dedicat a erradicar.
Què passaria si aprenguéssim dels feminismes comunitaris que reconeixen el subjecte polític no en la individualitat sinó en la comunitat? Què passaria si penséssim en un sistema de relacions global-local que, seguint els sabers de l’economia feminista, posés al centre el reconeixement de la centralitat social per crear un sistema i idea de progrés sostenible?
Nodrir el necessari i urgent procés de transformació global des d’aquests interrogants resulta imprescindible per com interpel·len la narrativa imperant. Doncs si l’individu-(alisme) és el subjecte i el màxim beneficiari de la cultura del lliure mercat neoliberal i neocolonial, la comunitat esdevé el subjecte des d’on construir una ciutadania global que desafiï la verticalitat i unidireccionalitat de la narrativa clàssica dels poders. Una ciutadania global que, des dels feminismes, posarà en context els processos comunals i actuarà com a resistència i alternativa política al capitalisme, cultura laboral i segregació sociocultural heteropatriarcal i colonial. La comunitat i els feminismes resulten claus a l’hora de detectar i subvertir les violències estructurals econòmiques, polítiques, socioculturals masclistes, racialitzadores, i classistes entre d’altres. La comunitat, com a subjecte, és política en si mateixa, ja que es pensa per i des d’ella i reclama corregulació, coobligació i compromís, tot polititzant la responsabilitat quan qüestiona la màxima postmoderna «un subjecte-una realitat», que tant ha contribuït a confondre els desitjos com a objecte de dret. La comunitat, o el pensament i acció comunitari, esdevé objecte, pràctica i resultat al mateix temps, i treballa per una redistribució dels recursos humans, econòmics i naturals sense la que no s’entén una cultura de la igualtat.
Trenar i treballar una economia feminista comunitària ens capacita per discutir els axiomes de l’economia convencional i ens ofereix una perspectiva de canvi on el fet social, les vides humanes i la vida natural ocupen la centralitat de la gestió. Una aposta per un altre model de relacions, sostenible a llarg termini, que no només presta atenció al sistema de producció, al mercat o a l’adquisició de béns necessaris, sinó també al sistema reproductiu i de cures que sosté aquest sistema que, fins avui, s’ha basat en la divisió sexual dels treballs.
Aprenent dels feminismes comunitaris, l’economia de les cures esdevé, en essència, l’eliminació dels estats de dependència global i les segregacions sexuals i culturals a l’hora de construir i treballar el bé comú. Doncs l’economia de les cures no és altra cosa que garantir, des de la quotidianitat i des del mateix marc interpretatiu que suposa cada context, el benestar i que la vida -natural i humana; física i emocional- sigui possible. Una economia que tant atén el col·lapse ecològic com la crisi humanitària local-global actual, i que posa en crisi el mateix concepte de producció extractivista, intensivista i acumulatiu que explota i posa al límit el planeta i depreda la vida humana. Una economia que eleva els sabers i les estratègies de supervivència trans-històriques de les dones a eix vertebrador d’una lògica econòmica transformadora, on aquests passen a ser competència comunitària; que interpel·la a la ciutadania global a amarar-se d’una responsabilitat política, que respecta les cures, lliure de segregacions sexuals i racialitzadores. L’economia de les cures suposa una lògica econòmica subversiva en tant que polititza la comunitat, i que, de la mà de les eines i estratègies de la cooperació transformadora, qüestiona la descentralització de les polítiques econòmiques tot defensant el dret a la pròpia veu i els sabers propis, el dret a l’autoreconeixement identitari, el dret a l’autodeterminació econòmica, i el dret a un sistema de relacions responsables amb l’entorn que posi al centre els cossos i els territoris.
La necessària transició econòmica implica revolucionar, en definitiva, la lògica de la política econòmica: des de la individualitat a la comunitat, des de baix cap a dalt. Tal com ha posat en evidència la gestió internacional de la crisi de cures que ha suposat la COVID 19, i sobre la que ja portem alertant i acumulant problemàtiques des dels inicis del segle XX, les cures i el dret a la salut no poden ser un negoci, un privilegi de classe, o element a negociar des de les estratègies geopolítiques.
Només des d’una economia feminista i comunitària les cures i el dret a la salut seran considerades un bé global i interdependent que té en compte les múltiples interseccionalitats que intervenen a l’hora d’accedir-hi. I més enllà d’això, com una responsabilitat global comunitària, on la justícia redistributiva, i no caritativa-condescendent-paternalista, fugi de propostes de polítiques pal·liatives sinó transformadores.
