PARIS SÛR MER

Paris sûr mer

Pau Obrador

 

El món acadèmic ha especulat a bastament sobre l’impacte turístic de la crisi de la COVID19. Una de les reflexions més compartides destaca la necessitat de deixar enrere l’actual model de creixement insostenible. Aquest és l’argument de Gössling, Scott i Hall, que veuen aquesta crisi “com una oportunitat per reconsiderar críticament la trajectòria de creixement del turisme i qüestionar que més arribades suposin majors beneficis” (2020, p13). Es tractaria de prioritzar els principis de desenvolupament sostenible en lloc dels criteris neoliberals de creixement mesurats en nombre d’arribades, com fins ara. Menorca és un lloc ideal per repensar els principis del creixement turístic, tanmateix, la trajectòria insostenible del creixement no és de moment qüestionada. La crisi de la COVID19 no ha portat a una reconsideració estratègica del turisme de sol i platja sinó que s’ha imposat la necessitat d’una ràpida recuperació. A Menorca, el sector turístic públic i privat han tancat files a favor dels principis del creixement, perquè ja se sap que sense turisme ens morin de fam. El millor exemple és la campanya SOS Turismo, que ha promogut el sector turístic. ​​ 

El turisme és un sector molt propens a les crisis. Fins avui dia els efectes de les crisis sobre el turisme han estat molt localitzades. Entre l’any 2000 i el 2015 el turisme va esquivar amb èxit crisis molt diverses com ara l’atemptat de les torres bessones a Nova York, la crisi econòmica del 2008 i les pandèmies dels SARS el 2003 i MERS el 2015. Cap d’aquestes crisis va aplanar la corba de creixement del turisme mundial que va continuar accelerant-se. L’única excepció va ser la gran crisi del 2008 que va generar una disminució anual del turisme internacional de tan sols el 4%. L’experiència dels darrers anys ens mostra que el turisme és un sector amb una capacitat de reacció i creixement alt tot i que amb una nul·la capacitat de previsió. Les polítiques que s’han anunciat per fer front a la pandèmia parteixen d’aquesta experiència. No pretenen adaptar-se a un nou món, sinó recuperar la normalitat tan ràpidament com sigui possible, perquè les crisis només són pedres en el camí que cal sortejar. I si podem aprofitar-nos-en d’elles per accelerar el creixement, encara millor.

El problema, és clar, és que la crisi de la COVID19 no és una crisi qualsevol, sobretot per unes illes tant dependents del turisme. A Menorca, el nombre d’estrangers que van visitar l’illa el 2020 no va arribar als 100.000, una xifra que representa una caiguda del 89%. La caiguda més forta va ser del mercat britànic que va caure un 95%. La crisi de la COVID19 ha estat un xoc sense precedents per a l’economia menorquina, que he vist com el PIB queia un 23 % l’any 2020. És la caiguda més gran des de la guerra civil. Val a dir, però, que la caiguda no ha estat tan gran com a Eivissa, on la caiguda frega el 30%. Les xifres del 2021 seran millors. Hem entrat ja en un període de ​​ recuperació, però encara falten molts d’anys perquè assolim les xifres del 2019. Les previsions més optimistes de l’UNWTO situen la plena recuperació el 2023, però és molt probable que es retardi encara uns anys més. La broma de la COVID19 és molt probable que s’allargui entre cinc i deu anys. Perquè qualsevol terratrèmol té les seves rèpliques.

Marejats amb tanta xifra, estem perdent l’oportunitat de reorientar l’economia turística. Més que mai ens cal planejar el futur de Menorca en termes de transformació i no de creixement. La clau de volta és avançar-se al futur. Que en sabem d’aquesta suposada nova realitat? El 2009 The forum For the Future va identificar possibles escenaris pel turisme, un dels quals recorda molt la situació actual. D’acord amb l’escenari “divided disquiet”, el turisme es veuria seriosament afectat per les conseqüències del canvi climàtic, les crisis sanitàries, l’augment dels conflictes bèl·lics i el descontentament social. Molts destins turístics no estarien preparats per fer front als reptes climàtics i es veurien abocats a desaparèixer. La manca de cooperació internacional limitaria el moviment de persones amb un augment generalitzat del proteccionisme i les mesures de seguretat. En aquest context el turisme es reduiria significativament, tot limitant-se cada vegada més dins els territoris nacionals. Només els valents – és a dir els joves - s’atrevirien a viatjar a terres llunyanes, sovint per veure atraccions que estan a punt de desaparèixer. Hi hauria un augment del teletreball i les reunions telemàtiques. No és açò una descripció molt acurada de la crisi actual? Ens enfrontem a un procés de des-globalització per culpa d’una crisi sanitària (que molts apunten que té a veure amb la climàtica). En un context de restricció, el turisme esdevé o bé una aventura o bé un luxe.

El turisme no desapareixerà de la nit al dia però aquesta crisi deixarà petjades importants en la manera com viatjam. A Menorca ja s’entreveuen tres grans vectors de canvi. El vector de canvi més important és la des-globalització del turisme. Els fluxos turístics no només han disminuït dràsticament sinó que també s’han encongit. Ens visiten menys turistes i els que ho fan són més propers. És especialment dramàtic el cas del turisme britànic, tradicionalment el principal mercat emissor, que ha gairebé desaparegut amb els efectes cumulatius del Brexit i la COVID. S’ha trencat la gran migració anual de turistes nord-europeus cap al sud –no obliden que fins a un terç dels britànics visitaven la Mediterrània cada any. És molt probable que aquest flux migratori no torni amb la mateixa força. El que no s´ha trencat és la migració turística de proximitat amb la qual Menorca ha trobat un filó important. L’estiu del 2020 Menorca va sobreviure gràcies a les seves connexions amb les quatre conurbacions més properes. Madrid, Barcelona, París i en menor mesura Milà. Aquest replegament ‘nacional’ ha vingut per quedar-se.

El segon vector de canvi és l’elitització del turisme. En un context de des-globalització, a Menorca hi floreix un turisme amb un alt poder adquisitiu, que està adquirint propietats a mansalva. I és que amb l’increment de les restriccions a la mobilitat han proliferat les bombolles de lleure segures destinades a les classes més acomodades. Menorca és una de les bombolles més populars entre l’elit espanyola i francesa especialment. En els darrers anys hem vist com proliferaven productes allunyats del turisme de masses. En són un bon exemple l’obertura de galeries d’art internacionals, la compra massiva de propietats per part de capital francès, l’obertura d’hotels de luxe tant a ciutat com el camp o l’èxit de la restauració d’alt nivell. Mentrestant els establiments tradicionalment associats amb el turisme de masses pateixen. L’estiu passat els que tenien un establiment xic per fer brunch o gaudir de les postes de sol van tenir un bon estiu, en canvi els establiments de poca qualitat es van morir de fam.

El tercer vector de canvi és el medi ambient. La crisi de la COVID19 ha realçat la qualitat ambiental, i cultural, dels destins així com el turisme més actiu. Qualsevol dia d’estiu hi ha més turistes passejant pel Camí de Cavalls que pel Carrer Nou. S’ha invertit la divisió clàssica entre locals i visitants. És més fàcil trobar lloc per posar la tovallola davant un hotel que en una platja remota. Hi ha més saturació turística en pobles d’interior que en les urbanitzacions turístiques de la costa, moltes de les quals s’estan transformant en zones residencials. El camp de Menorca ja no és un bouer per vaques sinó un jardí de turistes. En podríem parlar extensament però una cosa és clara. Si el medi ambient és un valor important, vol dir que s’ha de preservar a tota costa. Un medi ambient degradat és una ruïna turística.

 

En pocs anys Menorca ha passat de ser un destí assequible pel turisme familiar britànic a una bombolla segura i verda per a les classes benestants de les grans ciutats més properes amb tot els que açò implica de bo i dolent. Paris sûr mer... amb el glamur però també amb els preus i les desigualtats de París. La crisi de la COVID19 no ha fet més que accelerar la transformació turística de l’illa. Davant aquesta nova realitat no té cap sentit centrar-nos en la recuperació del turisme amb polítiques de màrqueting. El que cal és gestionar la seva transformació des d’una perspectiva sostenible (socialment i ambiental) tot incident en l’oferta. L’element principal que impedeix aquesta transformació és l’excés de places turístiques – que porta als seus propietaris a omplir-les com sigui, sense tenir en compte qui les compra. Açò posa en perill la imatge de seguretat que tant ha costat de bastir. És pa per avui en forma de turisme de borratxera i fam per demà en forma de semàfors vermells. Cal avançar-se a un futur que ja tenim aquí amb l’objectiu de fer-lo més sostenible. Això passa inevitablement per combinar polítiques de decreixement turístic i diversificació econòmica. Cal eliminar places turístiques obsoletes – les que omplim de turisme de borratxera – i trencar la forta dependència amb el monocultiu turístic. Les polítiques expansives més tradicionals que reclamen les associacions empresarials amb l’excusa de la seguretat jurídica posen en perill no només el medi ambient sinó també el futur turístic de l’illa. ​​ 

 

Gössling, Stefan, Daniel Scott, and C. Michael Hall. "Pandemics, tourism and global change: a rapid assessment of COVID-19." Journal of Sustainable Tourism 29.1 (2020): 1-20.

 



Aquesta web utilitza galetes. Aquí pots veure la política de galetes. Si continues navegant vol dir que l’acceptes.    Veure
Privacidad