1.1 LES RELACIONS DINS L’ESQUERRA DURANT LA TRANSICIÓ

Miquel Vidal Bosch

 

Una de les fites de la Transició és l’obligada posada en marxa de les relacions entre les diverses forces polítiques del moment. En el cas de l’esquerra trobam exemples d’unitat i també de divergència, constituint aquell període un temps de complexitats i de molta densitat d’idees i successos. L’any 1976, un cop havia mort el dictador, començam a trobar les primeres demostracions públiques d’unes relacions que ja existien durant la clandestinitat però que aleshores s’incrementen significativament. Si bé des de 1972 ja hi havia hagut experiències d’unitat entre distints partits progressistes, com la Mesa Democràtica, la Junta Democràtica o el col·lectiu Tramuntana, és l’any 1976 quan les relacions s’obren molt més. El 31 de gener tingué lloc una trobada de forces polítiques d’esquerres d’arreu dels reafirmats Països Catalans al santuari de Cura. Totes elles tenien objectius comuns: la ruptura democràtica, l’amnistia, les llibertats polítiques, l’autonomia de les Illes Balears, i, fins i tot, l’autodeterminació i el fet nacional dels Països Catalans. Per part de les Illes, hi participaren els comunistes (la Junta Democràtica), els socialistes i socialdemòcrates (PSOE, PSP i PSB)1 i els nacionalistes (PSI).2 També hi assistiren altres grups de menor impacte. La jornada de Cura representà una unitat que posteriorment no s’acabaria materialitzant en tots els objectius que s’havien proposat. Forces tan rellevants com el PSOE no defensarien després l’autodeterminació, la ruptura democràtica o la consideració nacional de les Balears.3

Aquella trobada coincidia pràcticament en el temps amb la conformació d’una nova experiència unitària de les forces de l’oposició tant a les Illes Balears com arreu d’Espanya. Al llarg de la primera meitat de 1976, la Junta Democràtica d’Espanya, liderada pel PCE, i la Plataforma de Convergència Democràtica, liderada pel PSOE, es fusionaren conformant la Coordinació Democràtica, coneguda popularment com la “Platajunta” per la fusió dels noms de les seves creadores. A les Balears, la unitat es concretà a partir del juliol amb l’Assemblea Democràtica, que conjugava socialistes, comunistes i nacionalistes.4 El seu manifest el signaren CCOO, UGT, PSOE, PCE, PSI, PSP, PSAN, GASI, MCI, PTE, PSB i Partit Carlí. L’Assemblea s’unia per reclamar l’autogovern, la plurinacionalitat i la normalització lingüística i cultural, i denunciar el centralisme, però també per aconseguir les llibertats democràtiques, el sufragi universal o l’amnistia general. L’Assemblea, a més, tingué un caràcter profundament obrerista, favorable a la pagesia i contrari al poder de les classes socials altes. Així, si bé la unitat venia pel vessant social, concretant en la lluita democràtica i progressista, les divergències internes vindrien entorn de la qüestió nacional. En el si de l’organisme hi hagué dos blocs divergents: les formacions de caràcter nacionalista (PSI, PSAN, GASI, MCI i carlins) i les de naturalesa estatal (PSOE, PCE, CCOO, UGT, PSP i PTE).5 Hi hagué divergències entre socialistes i comunistes pel rebuig dels primers i el suport dels segons al Document de València que havia signat la Comissió d’Enllaç dels Organismes Unitaris de tot l’Estat, el qual reivindicava el referèndum sobre la monarquia.6 L’Assemblea Democràtica, en definitiva, tingué un limitat arrelament popular i una capacitat de convocatòria moderada, i s’acabaria dissolent l’any següent, el 1977, quan l’unitarisme polític virava cap a un context de pugna electoral davant la primera convocatòria de comicis democràtics en dècades.

L’any 1977, trobam moltes fites d’unió i desunió dins l’esquerra illenca. Una part del nacionalisme mallorquí, de caràcter majoritàriament independentista i representada pel PSAN, havia impulsat a principis d’any l’Assemblea Popular com a reacció a l’Assemblea Democràtica de la qual formava part i de la qual en criticaven actituds que consideraven “provincialistes” i destinades a l’apropament cultural i identitari amb Castella i no amb els territoris de parla catalana.7 Crearen el projecte d’Estatut de Cura, una proposta nacionalista per a la futura autonomia en la qual també hi participaren representants del Congrés de Cultura Catalana, l’Obra Cultural Balear, la Unió de Pagesos de Mallorca o el PSI.

Pocs mesos després, arribant a l’estiu de 1977, un cop ja s’havia aprovat a tot Espanya la Llei per a la Reforma Política i s’havien legalitzat els partits polítics, i faltant escassos dies per a les primeres eleccions democràtiques es produiria una altra experiència d’unitat política de la gran majoria de forces democràtiques de les Illes, inclòs també el centredreta autòcton i estatal: el Pacte Autonòmic, amb el qual es reafirmava el compromís amb l’autonomia.8

D’aquesta manera, si bé dissentien en aspectes fonamentals del debat identitari i nacional, PSOE, PCE i PSI havien compartit no només objectius (l’autonomia, la democràcia, drets i llibertats…) sinó també espais de trobada i d’acció conjunta. Això no obstant, un cop arribaren les eleccions generals cada espai polític tingué la seva pròpia candidatura. L’única experiència unitària dins l’esquerra de cara a les eleccions fou Unitat Socialista, la candidatura que conformaren el PSP, el PSI i l’MSM (Moviment Socialista de Menorca). Es presentaren junts per sumar forces, però a diferència del primer els dos darrers eren nacionalistes, defensaven un socialisme autogestionari i pertanyien a la Federació de Partits Socialistes (un organisme unitari confederalista de diverses formacions d’àmbit territorial d’arreu d’Espanya). El PSP considerava les Balears com una regió i no defensava una articulació política dels Països Catalans, però sí que acceptava el dret democràtic de la ciutadania d’elegir les relacions concretes a mantenir amb altres territoris. Les divergències entre el PSP i els seus aliats nacionalistes serien evidents des del principi: el partit d’Enrique Tierno Galván, liderat a les Balears per Ferran Porto, havia manifestat l’any anterior el seu rebuig a “estos nuevos partidos que pretenden un carácter exclusivamente balear que tienden de forma irresponsable al fomento de la división de la oposición de las Islas”. Unitat Socialista, en definitiva, no parlava en clau nacional i no es pot considerar una candidatura estrictament nacionalista. D’altra banda, els pilars d’unió entre els seus integrants foren la qüestió social, la crítica al model econòmic turístic i a la destrucció del territori, la consecució de l’autonomia, la defensa de les identitats insulars i una construcció federal de l’Estat.9 Creien en el socialisme com l’única forma d’assegurar la democràcia, l’autonomia i la defensa de les classes populars.10 Per tant, de nou era la qüestió nacional la que separava més les esquerres. Dins US el paper prevalent el tingué el PSI, que ocupà el primer i el quart lloc de la candidatura, amb Francesc Obrador i Sebastià Serra respectivament.

UCD guanyà les eleccions a escala estatal amb el 34% dels vots però a les Illes Balears ho féu amb el 52% (i 4 dels 6 escons que repartia la circumscripció balear). El PSOE obtingué el 29% a tot Espanya i el 23% a l’arxipèlag (amb els 2 escons restants). Les altres dues opcions d’esquerres restaren molt lluny d’obtenir un diputat per les Balears: Unitat Socialista tingué el 5.2% i el PCE, el 4.5%.11 US assolí els seus millors resultats a Montuïri (15%), Campanet (10%) i Algaida (8%), i els seus pitjors, a Palma (5%). Davant el fracàs electoral, la coalició entre el PSI i el PSP es trencà, i el segon s’integrà dins el PSOE, produint-se així el primer gran transvasament de polítics des de l’esquerra alternativa cap a aquesta formació, líder de l’esquerra estatal i balear. Les marxes més significatives foren les d’Antoni Tarabini (que s’incorporaria al PSOE dos anys després, no de forma immediata) i la de qui havia encapçalat la llista electoral, Francesc Obrador, convertit a partir d’aleshores en nou secretari general de la UGT de Balears, organització sindical molt lligada al PSOE. Les seves marxes responen a una voluntat d’unitat socialista dins una opció política dominant, atenent també a un aprofundiment del PSI en el nacionalisme propi. A més, la integració dins la UGT del sindicat ASUDTH (Alternativa per un Sindicat Unitari i Democràtic dels Treballadors de l’Hoteleria), fins aleshores unit a l’USO (Unió Sindical Obrera), simbolitzà la debilitat de les opcions obreristes autòctones.

L’entesa entre PSOE i PSI era difícil, ja que el primer no veia amb bons ulls algunes importants reivindicacions del segon (el socialisme autogestionari, la defensa dels Països Catalans com una articulació política i la plurinacionalitat d’Espanya). Llavors, els membres del PSI que rebutjaren l’opció del PSOE acabaren transformant la formació en el Partit Socialista de Mallorca (PSM), arran de la seva III Assemblea, celebrada el desembre de 1977. S’hi incorporaren aleshores persones vinculades al nacionalisme cultural, a l’Obra Cultural Balear i procedents majoritàriament de la Part Forana de Mallorca (en especial de Montuïri, Algaida i Campanet). Entre els nouvinguts es trobaren personalitats tan destacades en el futur del partit com Damià Pons, Damià Ferrà-Ponç, Pere Sampol i Gabriel Oliver (conegut amb el malnom Biel Majoral). Aquell fou un punt d’inflexió que, entre altres coses, féu augmentar la presència del partit a la Part Forana.12 Per la seva part, el Moviment Socialista de Menorca es fusionà amb el Moviment Federalista de Menorca per crear el Partit Socialista de Menorca, organització agermanada amb el PSM mallorquí però independent. La fusió la signaren el 17 i el 18 de setembre de 1977 (per tant, abans que l’Assemblea del PSM de Mallorca), a un congrés celebrat a es Mercadal.13 Per la seva part, el fracàs del PCE acabaria per desembocar, l’any següent, en un canvi de denominació: Partit Comunista de les Illes Balears (PCIB), una forma d’intentar guanyar major autonomia dins la matriu gran del partit.14 De totes formes, les eleccions generals, municipals i insulars de 1979 deixaren el mateix escenari: candidatures separades, victòria de la UCD i lideratge del PSOE dins l’esquerra.

Durant la dècada dels setanta, la desunió de les esquerres fou més notòria en els cicles electorals que en el procés autonòmic. Posteriorment a les primeres eleccions, tots els partits progressistes participaren del Pacte de Toro, de l’Assemblea Autonòmica de Menorca o de la Comissió dels Onze, que serviren per avançar en un procés que, no obstant això, dominaren els dos grans partits, UCD i PSOE. Aquesta fou, precisament, la principal divergència entre les esquerres en els primers anys dels vuitanta: els comunistes i els nacionalistes no estigueren conformes amb l’autonomia que havien produït els dos grans partits.

1 Partit Socialista Obrer Espanyol (PSOE), Partit Socialista Popular (PSP) i Partit Socialdemòcrata Balear (PSB).

2 Partit Socialista de les Illes (PSI). En realitat, hi participà un grup promotor del partit, que naixeria oficialment poques setmanes després.

3 Lluc, n.656, febrer de 1976, pp.24-25.
CANYELLES, Bartomeu i VIDAL, Francesca. L’oposició antifranquista a les Illes. Palma: Editorial Moll, 1977, pp.202-203.
SERRA, Antoni. Gràcies, no volem flors: cròniques de la clandestinitat a Mallorca. Barcelona: La Magrana, 1981, pp.164-165.
PAYERAS, Miquel. Les utopies esvaïdes: crònica política de la transició democràtica a les Illes Balears, 1974-1978. Palma: Cort, 1999, p.204.

4 Hi hagué Assemblees Democràtiques a les quatre illes, essent la de Menorca la primera en constituir-se. També es constituí el Consell de les Assemblees Democràtiques de les Illes, amb la finalitat de conjugar l’acció dels organismes insulars. El Consell esdevindria una experiència més simbòlica que pràctica.

5 Arxiu Personal Miquel Vidal Bosch: Manifest de l’Assemblea Democràtica de Mallorca (1976).
Arxiu del Regne de Mallorca: PSM/87. Propuesta de documento divulgativo sobre la autonomía (ADM).

6 PAYERAS, Miquel. Les utopies esvaïdes: crònica política de la transició democràtica a les Illes Balears, 1974-1978, op.cit., 1999, pp.215-218/340-341.

7 SERRA, Antoni. Gràcies, no volem flors: cròniques de la clandestinitat a Mallorca, op.cit., 1981, pp.169-170.

8 Arxiu Personal Miquel Vidal Bosch: Pacte per l’Autonomia (Palma, 04/06/1977).
Arxiu Personal Miquel Vidal Bosch: Pacte per l’Autonomia de les Illes Balears i Pitiüses (Illes Pitiüses, 11/06/1977).

9 CANYELLES, Bartomeu i VIDAL, Francesca. L’oposició antifranquista a les Illes, op.cit., 1977, pp.203-204.
MARIMON, Antoni. Entre la realitat i la utopia. Història del PSM. Palma: Edicions Documenta Balear, 1998, pp.34-38.
PAYERAS, Miquel. Les utopies esvaïdes: crònica política de la transició democràtica a les Illes Balears, 1974-1978, op.cit., 1999, pp.208/325-331.

10 Arxiu Personal Miquel Vidal Bosch: “Manifiesto Socialista y Autonomista” (1977).

11 Dades de la Junta Electoral Provincial de Balears.

12 MARIMON, Antoni. Entre la realitat i la utopia. Història del PSM, op.cit., 1998, pp.36-40.
MARIMON, Antoni. “La recepció de la qüestió basca i la qüestió gallega a la premsa política d’esquerres de Mallorca durant la Transició democràtica (1975-1983)” dins AGIRREAZKUENAGA, Joseba i ALONSO, Eduardo (eds.). Naciones en el Estado-nación: la formación cultural y política de naciones en la Europa contemporánea. Barcelona: Editorial Base, 2014, p.383.
MARIMON, Antoni. “La construcción del espacio político de la izquierda nacionalista en la isla de Mallorca. Las elecciones municipales de 1979 y de 1983”. Historia Actual Online, n.53, p.127, 2020.
Ara Balears: “Els cants de sirena del PSOE illenc”, 5 de novembre de 2022. Autor: Antoni Janer. https://www.arabalears.cat/politica/cants-sirena-psoe-illenc_130_4538130.html

13 Arxiu Històric de la Universitat de les Illes Balears: Fons Sebastià Serra i Busquets. Informació del Partit Socialista de Menorca.

14 GINARD, David. “Movimiento obrero y cuestión nacional y lingüística. El caso de los comunistas en las Islas Baleares (1921-1978)”. Pasado y Memoria. Revista de Historia Contemporánea, n.18, pp.258-260, 2019.