LES ASSEMBLEES CIUTADANES COM A EINES D’INNOVACIÓ DEMOCRÀTICA
Clara Ferragut Moranta
Politòloga i graduada en Estudis Internacionals
La capacitat per prendre decisions de caràcter polític o públic està determinada per tres factors: la informació, el temps, i els recursos o les tècniques de deliberació. En relació amb el primer factor, avui en dia ens situem en un context de sobre-informació caracteritzada per les anomenades fake news. El temps, per altra banda, s’ha convertit en un recurs escàs determinat per un mercat laboral cada cop més competitiu, precari i desigual. A més, l’únic ús del temps valorable dins el sistema neoliberal és aquell destinat a la producció capitalista. Aquestes dues realitats influeixen sobre la capacitat de deliberació de la ciutadania. El tercer factor, els recursos i tècniques, es veu també afectat per un sistema educatiu que prima una educació orientada al mercat sobre una educació per a la ciutadania. És a dir, un sistema educatiu que actualment acompanya un projecte econòmic més que polític.
Les conseqüències d’aquest clima social on la capacitat de la ciutadania per prendre decisions es veu condicionada pel sistema socioeconòmic, es deslliguen de la realitat política i social. Els problemes polítics són cada cop més multicausals i multidireccionals, amb unes implicacions que transcendeixen les unitats de l’ordre clàssic estat-nació. En democràcia, com a règim d’organització política, la capacitat de pensament crític de la ciutadania i la participació de la mateixa hauria d’acompanyar aquesta complexitat. No obstant això, aquesta desconnexió ha originat, entre altres motius, el que s’ha anomenat el dèficit democràtic. La democràcia liberal representativa pateix des de fa un temps una crisi de confiança que ha desencadenat l’emergència, de manera significativa, d’ideologies i moviments antidemocràtics i de caire feixista a tot Europa i al Nord Global. Moviments que a més qüestionen la mateixa democràcia. Com diu la politòloga Chantal Mouffe a “La paradoxa democràtica” la tendència dominant als nostres dies consisteix a considerar la democràcia d’una forma que la identifica quasi exclusivament amb el parlament i la defensa dels drets humans, deixant de banda l’element de sobirania popular, que és jutjat com obsolet. Pot ser que hem donat per fet que la democràcia sempre estirà allà sense necessitat de cuidar-la.
Cada cop són més les veus que apunten a la necessitat d’enfortir la democràcia a través de fomentar una participació política més enllà de les eleccions, amb pressuposts i processos participatius o a través dels minipúblics. Els minipúblics deliberatius (DMPs) són una eina de democràcia deliberativa utilitzada cada cop més per respondre a la crisi democràtica. S’han implementat experiències a diferents escales, per exemple a escala nacional la Irish Citizen’s Assembly, a escala regional the German-speaking community a Bèlgica; i a escala local les assemblees ciutadanes climàtiques als barris de Londres. Enfront de la polarització i l’apatia política, la desconfiança institucional i la desinformació, els processos de deliberació d’un grup de persones seleccionades de manera representativa es presenta com una eina alentidora enfront del context actual.
El sistema del sorteig cívic aleatori és un dels mètodes emprats per seleccionar les mostres representatives de la societat. Així, el sorteig cívic i la deliberació han estat utilitzades en nombroses experiències per facilitar als governs la presa de decisions complexes, especialment les relacionades amb tres qüestions. En primer lloc aquelles relacionades amb les mateixes regles del sistema democràtic. Per exemple, el 2004 l’Estat de la Columbia Britànica del Canadà creà una assemblea ciutadana per debatre una reforma del procés electoral. En segon lloc, per donar l’abast a qüestions complexes que generen controvèrsia a la societat i enfronten interessos oposats. Com a exemple, Irlanda aconseguí reformar la seva constitució per despenalitzar l’avortament gràcies a un procés de deliberació el 2018. Finalment, per donar resposta a problemàtiques de llarg termini que escapen del curt terme del cicle electoral. Com són per exemple les Assemblees Ciutadanes pel Clima.
En resum, cada cop més, les democràcies liberals representatives es fan servir de mecanismes complementaris que els faciliten la presa de decisions complicades dins el marc de la transició eco-social actual. Però també en el marc d’un sistema polític que com apunta Arantxa Mendiharat, no fomenta el debat ni la deliberació ciutadana, ja que el debat, els programes i les accions preses estan orientades des del cicle electoral, no des del bé comú. Així, els mecanismes de democràcia deliberativa són en definitiva un “afegit” a la democràcia per donar-li suport, per innovar i adaptar-se als nous reptes de la societat actual. El que s’anomena innovació democràtica.
Durant les darreres dues dècades un dels mecanismes de democràcia deliberativa amb sorteig cívic aleatori que està guanyant rellevància són les assemblees ciutadanes. Aquest mecanisme top-down, a més de fomentar la participació ciutadana i d’introduir-la com a actor actiu del procés polític, permet adreçar aquelles qüestions polítiques complexes que generen situacions d’estancament. Les assemblees ciutadanes funcionen de manera que un grup de persones, seleccionades a partir del sorteig cívic aleatori i estratificat es reuneixen durant un temps determinat per donar resposta a una qüestió concreta. A partir de la informació proporcionada per persones expertes i per la societat civil organitzada, i a través d’una deliberació estructurada i facilitada, les persones participants acorden propostes de possibles solucions. Aquestes propostes són després traslladades a les administracions que han facilitat l’assemblea ciutadana, previ acord sobre quin serà el nivell de compromís d’aquestes amb les resolucions. Les assemblees ciutadanes no són mecanismes que substitueixen els parlaments o els governs en la presa de decisions, sinó que els complementen, i que faciliten l’existència dels tres factors necessaris per a la presa de decisions.
El canvi climàtic és una de les qüestions que actualment s’està adreçant mitjançant les Assemblees Ciutadanes pel Clima (ACC). Avui dia trobem experiències en l’àmbit nacional a Irlanda, França, Regne Unit, Escòcia, Dinamarca i Finlàndia; a escala regional a la regió d’Occitània a França o a la comunitat Germanòfona de Bèlgica; i locals als barris de Londres. Totes aquestes experiències són diverses en relació amb la pregunta plantejada, el nombre de persones participants, els criteris d’estratificació de la mostra, la durada, etc. No obstant això, totes elles estan demostrant ser un exercici d’empatia i consens enfront de la polarització i crispació present en el clima polític i social actual. Per altra banda, exercissis com les Assemblees Ciutadanes pel Clima fomenten la corresponsabilitat de la ciutadania amb les decisions preses, ja que les senten com a pròpies, el que genera un compromís més proactiu cap a la necessària transició eco-social.
Més enllà de l’oportunitat democràtica que suposa per la societat l’ús d’una Assemblea Ciutadana, és necessària des de l’emergència climàtica. Com a regió insular, les Illes Balears tenim una vulnerabilitat afegida per fer front als efectes del canvi climàtic. Segons un nombre significatiu d’estudis i informes del Banc Mundial, de l’IPCC i altres, amb un escalfament de 2ºC els danys es repartiran de manera desigual i els països i regions insulars patiran els majors riscos per la supervivència. Els pronòstics basats en els ritmes de contaminació actuals i les polítiques i acords de mitigació, adaptació i resiliència del canvi climàtic apunten, per ara, a un augment superior a aquests 2 °C. És per això, necessari i urgent fer front de manera ambiciosa i conjunta, institucions i societat, a aquesta emergència que posa en risc la qualitat de vida del territori ara, i la supervivència en un futur ja no tan llunyà.
