La transició econòmica: Una necessitat inajornable.
Miquel Rosselló de Fundacions Darder Mascaró.
A les pàgines de l’Altra Mirada sempre ha estat present la preocupació per un model econòmic que cada dia que passava es convertia en més obsolet i esgotat. Ni proporcionava una prosperitat compartida a la majoria de la societat, ni preservava el nostre medi ambient i perdia progressivament rendibilitat econòmica.
El maig del 2016, amb les nefastes conseqüències de la crisi del 2008 encara calentes, l’Altra Mirada treia el número 50, extraordinari, amb el significatiu títol de “Canvi de model econòmic. Ens hi posam?” en el que publicàvem el manifest de les Fundacions Emili Darder, Ateneu Pere Mascaró i Gabriel Alomar que va donar origen al Col·lectiu Alternatives que apostava per “un nou model econòmic, sostenible, competitiu, cooperatiu i inclusiu”.
I en aquest número signatures representatives de l’esquerra ecologista, social i política del País donaven la seva opinió sobre la necessitat inajornable d’aquest canvi de model. Entre ells, el, aleshores vicepresident del Govern, Biel Barceló, que en el seu article apostava per “un nou model econòmic, per unes illes sostenibles”.
Quatre anys després, el desembre del 2020, l’Altra Mirada tornava a treure el tema a rotlo i dedicava el seu número 100, també extraordinari, a analitzar la crisi provocada pel Covid 19, les causes i els efectes que tindrien per la nostra societat i apostava decididament per una sortida, que sense oblidar ni molt manco les mesures a curt termini necessàries per pal·liar les greus conseqüències que la mateixa estava provocant a amplis sectors socials, arribés al fons i possés les llums llargues a l'hora de trobar solucions.
Aquest número 100 es un clam en aquesta direcció, a pesar que reconeix que el tractament que els poders públics, europeus, estatals i autonòmics han donat a aquesta crisi està a anys llum de la del 2008. Els dogmes neoliberals de retallades i austeritat han donat pas a receptes més keynesianes que han ajudat amplis sectors populars a suportar millor la gravetat de la crisi.
Ara, ja dins la nova etapa de l’Altra Mirada, de revista temàtica, de periodicitat trimestral i també editada en paper, el seu segon número, el 102 seguint el mateix tema ha sortit amb el significatiu títol de “La tensió entre capitalisme i vida en la transició econòmica de les Illes Balears”.
Durant aquesta dècada han passat prou coses. Sense cap mena de dubte, la més important és que els que parlàvem del necessari canvi de model econòmic érem qualificats d’utòpics i/o turismofòbics. Ara som molts més els que pensen que teníem raó. Una altra cosa és coincidir en quins son els canvis necessaris.
No menys important és la derrota de les polítiques de retalls i profundament anti-populars de l'ex-President Bauçà. Això va permetre la promulgació de plans estratègics sectorials i lleis que van en la direcció del canvi de model, com la Llei de residus, contra el canvi climàtic, l’ampliació del Parc de Cabrera, l’increment d’àrees protegides i de reserves marines, la revisió del pla hidrològic, la llei de ciència, la Renda Social Garantida, la millora de la xarxa de serveis socials, l’increment del pressupost en educació i sanitat, l’impost de turisme sostenible, la regulació del lloguer vacacional d’habitatges, frenar els abusos de la llei Delgado i el topall al creixement de les places turístiques, entre altres mesures, que es completen amb les preses pels Consells Insulars i els Ajuntaments.
Però per si calia, la pandèmia ha deixat al descobert totes les mancances del nostre model productiu, la qual cosa posà sobre la taula els primers mesos un fort debat entre els que pensem que ha arribat el moment d’afrontar els canvis estructurals que ens cal aplicar a la nostra economia i els que encara creuen que cal deixar passar el mal tràngol i tornar al punt de sortida.
La societat civil va agafar posicions en el debat i pràcticament de molts de flancs (sindicats, organitzacions ecologistes, culturals, patronals, agrícoles, cíviques......) varen aprovar i publicar els seus respectius manifests que apostaven decididament per les reformes estructurals. D’aquests posicionaments surt el ”Fòrum de la Societat Civil per a la reconstrucció de les Illes Balears” que aglutina més de vint entitats molt plurals i que estan a punt de publicar una proposta global al procés de transició a les nostres illes.
Una part important de la Societat Civil està llesta per participar en el debat que necessita la nostra societat sobre la necessària transició cap a un altre model productiu. Cal que altres, vinculats a determinats sectors empresarials i més conservadors se sumin a aquest debat, passant de la demonització de les postures que no els agraden a la presentació de les seves propostes, acceptant a tothom com un interlocutor vàlid.
Per la seva part el Govern, el Consell i els Ajuntaments han fet ingents esforços per enfortir els serveis socials i donar aixopluc als sectors més desvalguts. I estan preparant les condicions per rebre els fons europeus i treure'ls tot el profit que puguin.
Però precisament amb la gravetat de la crisi econòmica i social provocada per la pandèmia i l’arribada de fons europeus estem en el moment de la veritat. Cal afrontar amb valentia i eficàcia el futur pròxim.
No puc dissimular la preocupació que em provoca que en aquests moments el Govern encara no hagi posat en marxa una vertadera oficina de planificació estratègica. Comptam amb plans sectorials, però això no és la planificació estratègica que necessitem. Una planificació estratègica que cal que contempli els objectius de tot el Govern, però també dels Consells Insulars i dels Ajuntaments. Com seleccionarem les prioritats a l'hora de repartir els fons europeus?, quines mesures cal prioritzar? Quines eines econòmiques i polítiques ens calen per tirar endavant?...
També em preocupa profundament, que a pesar que fins ara ha funcionat bé, en general, la taula del diàleg social, entre patronal, sindicats i govern, a l'hora de prendre mesures conjunturals, encara no s’hagin establert espais de diàleg de la resta de la societat civil. Per afrontar els canvis estratègics que necessitem s’han d’escoltar totes les veus de la societat i s’han de pactar prioritats i contradiccions. El Govern ha de liderar la transició però amb base al consens i al diàleg. I parlo de diàleg i consens, no d’escoltar a tothom i després fer el que considerin més oportú en cada moment.
Aquestes dues qüestions, la planificació estratègica i el diàleg són inajornables, si no volem que el repartiment dels fons europeus no es converteixi amb una distribució anàrquica i una pugna entre lobbys.
És urgent establir mecanismes de debat dins la mateixa societat i entre aquesta i les institucions per afrontar amb certes garanties d’èxit la transició econòmica. Són molts els temes en els quals cal aprofundir si volem arribar a consensos i no ens conformam a imposar les solucions de tan sols una part de la societat.
Solament a tall d’exemple, apuntaria: cap a on cal caminar per aprofundir la diversificació del nostre model productiu?
Com equilibrar l’inevitable decreixement turístic amb la potenciació d’altres sectors per evitar un inacceptable increment de l’atur?
Com aconseguir una transició energètica a curt termini sense afectar negativament el nostre medi ambient?
Com eliminar les places turístiques obsoletes o el turisme de gatera o reduir la vinguda de macro-creuers.....
En definitiva, cal passar del que volem a com i quan ho volem. I això ens obliga a tenir molt clar que un canvi de model econòmic no es pot imposar, no es pot fer per “decret”. I tampoc es pot fer enfrontant a una part de la societat a una altra. El debat i el consens haurien de ser les paraules de moda perquè o fem una transició consensuada cap a unes illes sostenibles i justes, o la transició la dirigirà i implementarà “el mercat” i segur que no sortirà com la somniem nosaltres ara.
Però també em preocupa que ni la societat globalment ni les Institucions hagin posat amb claredat sobre la taula de debat les eines que ens fan falta com a País per dur endavant una reforma d’aquesta envergadura.
Està molt bé que les distintes institucions hagin aplicat polítiques socials davant les greus conseqüències de la crisi, donant suport als sectors econòmics i socials més desvalguts. Els ERTOS, les distintes rendes socials, les ajudes directes i lògicament els fons europeus han jugat i seguiran jugant un paper molt positiu i imprescindible. Ja sabem a on varen portar les polítiques de retallades de la passada crisi.
Però si volem afrontar un canvi de model econòmic, ecològic i social no podem seguir ignorant que les eines que tenim en les nostres mans no són suficients. Les mesures econòmiques i polítiques preses fins ara són necessàries per sortir del forat però absolutament insuficients per afrontar el futur que necessitem. La transformació energètica, l’impuls al transport públic a la sanitat i a l’educació, les polítiques socials necessàries per fer de xarxa de protecció durant la transició, una aposta decidida per I+D, per la diversificació, per l’agricultura, el producte local i un llarg etcètera, necessiten més autogovern i un millor finançament.
La paraula clau és sobirania. Sobirania per protegir el producte local i l’alimentació davant les grans cadenes multinacionals, sobirania per legislar sobre el nostre medi ambient, les nostres costes, contra el canvi climàtic i pels residus sense entrebancs de tribunals externs i sobirania financera per invertir en els serveis públics i protegir i incrementar el nostre estat del benestar.
Sobirania davant els grans poders econòmics multinacionals i els poders polítics estatals i europeus. Cal que es reconegui la nostra insularitat i sobretot que tinguem la capacitat de decidir des de les nostres Illes el que volem ser de grans. El model denominat balearització es va decidir des del Govern Franquista, amb la connivència d’alguns sectors econòmics de les Illes. Ara cal que decidim nosaltres el que volem i ho negociem amb qui faci falta, però partint d’una iniciativa nostra.
