LA QÜESTIÓ SOCIAL I LA LLUITA CONTRA LA POBRESA I LES DESIGUALTATS HAN DE SER AL CENTRE DELA TRANSICIÓ ECONÒMICA…

La qüestió social i la lluita contra la pobresa i les desigualtats han de ser al centre de la transició econòmica ...

 

Andreu Grimalt

Director tècnic d’EAPN-Illes Balears

​​ La irrupció de la COVID19 a les nostres vides, ja fa un any i mig, va suposar un trasbals de dimensions llavors inimaginables i ha tengut uns efectes perniciosos sobre la immensa majoria dels ciutadans i ciutadanes d’aquesta terra, i molt especialment sobre les persones que ja es trobaven en risc social. L’octubre del 2020, des d’EAPN-Illes Balears presentàvem, com és habitual, l’informe anual sobre l’estat de la pobresa a la nostra comunitat. Tot i la data de presentació, quan ja havíem passat dues onades dels virus i ja havíem pogut conèixer de primera mà les seves conseqüències socials, laborals i econòmiques, les dades en què es basa l’estudi fan referència a l’any 2019 i, per tant, no contemplen situacions sobrevingudes, encara que siguin tan greus com les provocades per la pandèmia de la COVID19. Tot i la recuperació econòmica “pre-pandèmica”, llavors hi havia a les illes unes 180.000 persones en risc de pobresa i exclusió social i seguia ben present el greu problema de la desigual i injusta redistribució de la riquesa, juntament amb un preocupant volum de treballs precaris i no inclusius i amb uns preus de l’habitatge inassolibles per a una bona part de la ciutadania.

És cert que encara no s’ha publicat l’estadística oficial que descrigui els efectes que ha tengut, té i tendrà la pandèmia sobre les llars (l’Enquesta de Condicions de Vida) ni l’informe que l’analitza (l’Informe AROPE elaborat per EAPN), però sí que tenim algunes projeccions fetes per distintes entitats i organismes d'acord amb les dades econòmiques i laborals ja publicades. Un dels informes més complets dedicats a la nostra comunitat, ja que recull multitud de fonts, tant quantitatives com qualitatives, és el publicat per l’Observatori Social de la UIB l’octubre de 2020 on es destaca que la pobresa relativa a les Illes Balears podria incrementar-se gairebé 12 punts, fins assolir un 26,5% de la població i que un mínim de 100.000 persones (fins a 125.000 en les previsions més pessimistes) no superaran el 40% de la renda mitjana i, per tant, formaran part de la terrible estadística de la pobresa severa.

Quant a l’EAPN, com és lògic, hem tengut informació contínua de les nostres entitats sobre les demandes que reben i els canvis en el volum d’atenció del darrer any. Una enquesta interna deixava palès que s’havia produït un increment de més del 25% en nombre d’usuaris i que en els pitjors mesos de la pandèmia al voltant d’un 30% de les persones que es varen adreçar a una entitat ho feia per primer cop, fonamentalment per la cobertura de necessitats bàsiques i demanda d’informació per a la tramitació de prestacions i ajuts. Tot i que els perfils són molt heterogenis, m’agradaria destacar entre aquests “nous usuaris” als petits autònoms amb negoci propi que varen haver de tancar i, per tant, prescindir de la seva principal font d’ingressos (molts encara no han pogut obrir i alguns ja no ho tornaran a fer); a les persones que treballen en economia submergida, que no varen poder continuar desenvolupant la seva activitat (cura de llar, venedors ambulants…); i a les persones que han hagut d’esperar massa temps el cobrament d’alguna prestació (IMV, ERTO…), tot i tenir-ne dret.

No m’estendré aquí sobre la situació dels infants i joves, però sí que vull recordar són un dels col·lectius més afectats per les situacions de vulnerabilitat: un de cada tres infants a Espanya ja es trobava en risc de pobresa abans de la crisi sanitària, és sabut que el confinament va afectar la seva salut mental (a més d’augmentar el sedentarisme i dificultar l'accés a aliments saludables) i el tancament de les escoles i l’ensenyament telemàtic varen fer aflorar, encara més, la desigualtat existent per raons socioeconòmiques, territorials, ètniques o de diversitat funcional.

A banda de les dades, i a l’espera de poder confirmar les percepcions de les entitats i les projeccions que s’han fet, hi ha prou evidències per assegurar que l’impacte del coronavirus serà molt més perjudicial per a les persones en risc social que per a la resta de població.

Un exemple clar el trobam a la crisi de l'any 2008, que va registrar increments notables en tots els indicadors de pobresa i vulnerabilitat a conseqüència de la contracció del PIB, que es va reduir en un 9,3% al llarg de cinc anys (i, també i per descomptat, de les polítiques de retallades i reducció del dèficit aplicades). L’any 2020 la reducció del PIB de Balears ha estat superior al 23% (enfront de l’11% de l’estatal), una contracció molt més intensa i explosiva que llavors, tot i que les conseqüències no han estat tan greus com podrien haver estat (tot i ser-ho molt, greus) a causa de les noves polítiques de tall expansiu que s'han desplegat per lluitar-hi (ERTO, IMV, limitació de desnonaments i talls de serveis bàsics, pressuposts extraordinaris en cobertura de necessitats bàsiques…).

També s’ha pogut constatar la desigualtat en el repartiment de les conseqüències d’aquella crisi econòmica, llavors les persones més pobres van patir un desgast molt més accelerat de les seves condicions de vida que només varen poder compensar parcialment i clarament més lenta que la resta de la població durant el posterior període de recuperació macroeconòmica. Res no fa pensar que aquest cop sigui diferent, ja que de nou, i segons el darrer informe de FUNCAS, “la crisi s'ha revelat asimètrica en el seu impacte social”.

En l'àmbit laboral, cal recordar els increments de persones en situació d’atur (13.000 més en el segon trimestre de 2020, 33.000 més en el tercer, 47.000 més en el quart), el que sumat a la incertesa de la recuperació del nostre principal sector econòmic i a la més propera o més llunyana finalització dels ERTO, afectarà de manera molt negativa a les xifres de pobresa de les Illes Balears.

En resum, no és possible saber exactament quant han augmentat la pobresa i la vulnerabilitat per efecte de la crisi generada per la COVID19. No obstant això, l'experiència d'atenció directa a persones usuàries de les entitats que formen EAPN, unida a l'exploració de les conseqüències sobre la pobresa i exclusió que va tenir la intensa contracció econòmica registrada entre els anys 2009 i 2013, obliguen a considerar les últimes dades disponibles com un mínim molt per sota de la realitat. Amb tota probabilitat, quan es coneguin, les xifres seran malauradament molt superiors; en qualsevol cas, no seran més que una constatació estadística que vindrà a accentuar la percepció d’un panorama ja prou negre.

Dit d’una altra manera, i considerant les peculiaritats del sistema productiu de les Illes Balears, la situació actual no convida a l’optimisme. En primer lloc, perquè abans de la irrupció de la COVID19 vivíem en la paradoxa d’un escenari de superació de la crisi amb un percentatge de la població que sembla aliè a qualsevol recuperació, ja que per desgràcia aquesta s’ha basat en una precarització de les condicions laborals i en un increment de les desigualtats, el que impedeix a un part important de la població poder exercir els seus drets de manera plena i efectiva. I en segon lloc, pels terribles efectes econòmics, socials i laborals derivats de la pandèmia, que no faran més que agreujar situacions ja molt crítiques i posar en marxa un ascensor social que només és de baixada.

A partir d’aquí, vull incidir en què les estratègies tradicionals de protecció i lluita contra la pobresa es mostren insuficients. Així, l'increment de l'PIB, de l'ocupació i del nivell educatiu, tot i necessaris, no generen, per ells mateixos, una reducció de la pobresa i han d'anar acompanyades de polítiques redistributives (justícia fiscal), garantia d’ingressos (rendes mínimes, prestacions per fills a càrrec, pensions dignes), reforçament dels serveis públics (salut, educació, dependència) i una clara aposta per garantir el dret a l’habitatge (foment i ajuts al lloguer, rehabilitació i renovació immobiliària, reconversió…). I tot en el marc de la reorientació del model econòmic, perquè l’actual s’ha palesat fallit en termes d’equitat i sostenibilitat i excessivament vulnerable.

En altres paraules, si el que hem fet fins ara no ha servit per erradicar la pobresa i l’exclusió, no és ben hora que intentem explorar i recórrer nous camins per assolir aquest ambiciós però imprescindible objectiu? Perquè des del meu punt de vista, parlar de transicions econòmiques, de canvis de model, de noves maneres de fer les coses sense posar en el centre la qüestió social i la lluita contra la pobresa i les desigualtats no és més que la creació d’eslògans buits i la repetició d’estratègies que ens portaran irremeiablement als mateixos escenaris d’exclusió i injustícia social.

 

 



Aquesta web utilitza galetes. Aquí pots veure la política de galetes. Si continues navegant vol dir que l’acceptes.    Veure
Privacidad