<”JUAN COME MANZANAS”>

LES “MEVES” GERMANIES 50 ANYS DESPRÉS

(Agraesc els comentaris d’Albert llemosí I de Damià Alou)

–Tots el mallorquins voleu treballar sobre les Germanies. ¿Com et dius?

– Gonzalo López Nadal

– Ets fill de militar!.

Així va ser la meva primera conversa amb el professor Miquel Barceló i Perelló. Eren les darreries de l’any 1971 i cursava jo el segon any de Filosofia i Lletres a la Universitat Autònoma de Barcelona que, fins al seu trasllat al campus de Bellaterra, l’octubre de 1972, tenia la seu al monestir de Sant Cugat. En Barceló substituïa Joan Reglà qui, ben malalt, no arribaria a mostrar el seu mestratge com a catedràtic a l’Autònoma, ja que dos anys més tard moria a la ciutat del Vallés. La designació del mallorquí Barceló va originar un motí per part de l’alumnat qui rebutjava a un versàtil medievalista, iconoclasta, poeta i polemista com a professor d’història moderna. La insolència d’aquell enfant terrible qui, en tenir ferides les cordes vocals, s’expressava amb una teatralitat perfectament calculada, va fer fugir les tres quartes parts dels matriculats. Jo, tanmateix -com l’estimat amic Albert Llemosí- vaig restar a l’aula. Fou amb en “Pereió”-així el coneixien al seu Felanitx natal- com em vaig introduir a l’estudi de la història de Mallorca. Ho vaig fer, però, majorment a Ciutat, passant moltes hores a les biblioteques privades d’en Lluís Alemany Pou i d’en Bartomeu March Servera, a la Biblioteca Provincial i a la de l’Arxiu del Regne de Mallorca, llavors dirigit per Francisco Sevillano Colom.

El treball tenia dues parts: a la primera, més convencional, tractava de mostrar els fets a partir de les causes que els motivaren, el seu desenvolupament i la seva desfeta pels mercenaris reials. La segona, sens dubte més atractiva, la plantejava com a una “polèmica de tesi”, atesa la diversitat d’interpretacions de la rebel·lió que havia trobat a les lectures fetes. L’opció del treball era immensament atractiva, ja que mentre m’endinsava en un quefer propi d’allò que posteriorment esdevindria el meu ofici, em permetia defugir del típic examen final del que, amb Barceló com a “responsable”, cabia preveure’n tot tipus de sorpresa. Imagin que ell no va dedicar massa temps a la meva feina; em qualificà amb un 8 i … a córrer. Jo pegava bots al temps que rebentava a riure a les seves classes, incisives, provocadores i plenes de boutâdes -com ara allò de Luter i la monja i les sovintejades referències a don Pepote, com anomenava a José Ortega y Gasset. Tothom es petava de riure i a ell, semblava, li agradava l’afalagament. A mi, clar, gairebé no em prestava atenció i quan ho feia era per dir-me que jo era un miranines i poca cosa més. El pitjor és que segurament tindria raó, encara que ell em guanyava amb resultats molt més exitosos. D’en Miquel, encara que prou confusament, record dues trobades prèvies a la que ens va ajuntar a Sant Cugat: una va ser l’any 1971 a una assemblea d’estudiants mallorquins que es va celebrar a la parròquia de Nostra Senyora de la Salut que quedava per sobre la Travessera de Dalt a tocar del Parc Güell, on va pontificar amb els escarafalls que el farien únic. La segona fou a un concert de na Maria del Mar Bonet pens que a les restes de l’antic i mític cine Roxy, tancat poc abans (el 1968): en cantar “Cobles a la divisió del Regne de Mallorca” el feu pujar a l’escenari on va voler épater propis i estranys amb el mostrari de les gesticulacions i paraules tan precises i divertides com pensades. No endebades, la cantant li havia dedicat aquest poema d’Anselm Turmeda.

El meu treball sobre les germanies, nogensmenys, no devia ser dolent, ja que, uns mesos més tard, en Miquel em va demanar una nova redacció de la seva segona part per a incloure-la, juntament amb una peça teatral de Llorenç Moyà, en un llibre a editar per Antoni Serra¹. L’estudi, emperò, va esdevenir el meu primer article: al seu número 616/117, juliol-agost del 1972, la revista Lluc publicava “Polèmica de tesis sobre la Germania”.

No puc resistir la temptació d’acabar aquestes línies sense rememorar, com una esplèndida i necessària galtada, la visita que vaig fer a la boudoir de l’inefable Miquel Barceló. Ell m’havia citat per a comentar-me i tornar-me el text. Era un dissabte a migdia; em va rebre mig adormit, un pèl emboirat, amb un barnús curt i cara de pocs amics. Sense dir-me res em va llençar els papers sortosament lligats amb una grapa. Gairebé no hi havia una línia sense cap paraula tatxada, amb comentaris a llapis, alguns d’ells molt divertits.

“Juan come manzanas .¿Ho entens?. Torna’l a escriure. I el me dones la setmana propera a Sant Cugat- Que et vagi bé”.

Com un canet amb la cua entre les cames vaig baixar les escales i em vaig perdre per les rodalies de l’Arc de Triomf.

&&&&&

David Abril, company de bregues i de campus, em convida a escriure sobre les Germanies. Fa gairebé cinquanta anys que no ho faig. Del meu debut amb aquell treball de curs ha plogut molt i, encara que hom prossegueix amb el recurs -¿ineludible?- als historiadors tradicionals, eminentment reaccionaris -Joan Binimelis, Vicente Mut, Jose Maria de Quadrado i Álvaro Santamaría- la historiografia, s’ha farcit d’aportacions; més endavant oferesc un llistat dels autors que han tractat la rebel·lió en aquestes cinc darreres dècades. Aquella polèmica de tesis sortosament s’ha esvaït. Avui, gairebé tothom coincideix en la seva essència com a moviment que lluita contra l’extorsió general, no únicament fiscal, inherent al feudalisme². La derrota dels agermanats incidirà definitivament al reforçament de l’estructura feudal que coneix posteriorment la societat mallorquina. Com ha passat sempre, el fracàs de les revoltes condueix a l’increment de l’opressió. Només el seu èxit pot dur a la caiguda del mur. Dos casos evidencien aqueixa divergència: el juny de 1989, la massacre de Tian’anmen per l’exèrcit avorta el canvi polític a la República Popular Xina. A l’octubre s’esbuca el teló d’acer; dos anys més tard desapareix la Unió Soviètica.

Començ a redactar avui, a l’horabaixa, dia 5 de febrer del 2021. He esperat aquest moment per fer-ho coincidir amb el que va succeir fa cinc-cents anys, just quan el paraire Joan Crespí va dir prou:

“Oh Señores y Hombres honrados, y gente sabia, decidme hasta cuando debemos vivir tan agraviados, y sufrir tantos oprobios de estos Señores Cabellerotes y hombres de honor; les debería bastar el despojar con tirania nuestros bienes llevándonos ventaja en sus riquezas , y á más desto nos quieren maltratar y, la causa es, porque no consentimos y no callamos sus males obres, porque no disimulamos, y pues que siendo nosotros hombres honrados, y porque somos pobres nos quieren de tal suerte oprimir , y del todo abatir, oh desgraciada destrucción de nuestra comun libertad y franqueza!. Oh duro yugo y áspera servidumbre que con soberbio imperio nos arrojan, y somos entre ellos habitados! Y como nosotros no seremos suficientes para resistir á tan señalado atrevimiento destos pocos? Que siendo nosotros tantos y tan hombres como ellos, que parece que nuestra pròpia libertad, y comun consentimiento, les damos con nuestra cobardia licencia, y permiso para todo lo que hacen. Correos ahora de ser esclavos, y démosles a entender que somos libres. Aquí, aquí hombres honrados y valientes, démosles a entender, que ya no podemos sufrir más sus tiranías, y que somos hombres y que sabemos defender nuestros derechos, y poner las vides por nuestras llibertades, que cierto, gente honrada, su atrevimiento no se puede atajar sinó con mano fuerte”

Aquest text, transcrit al Cronicón Mayoricense (1967,p. 225),  correspon a la Història del present Regne de Mallorca de Joan Binimelis. Encarregada pels Jurats fou redactada primer en català l’any 1593 i, posteriorment, el 1601, en castellà³. Desapareguda l’original, fou rescatada la versió espanyola que és de la que fa us Álvaro Campaner. Crida l’atenció que el prevere manacorí, per qui la Germania és una detestable conjuració, incorpori una crida on es palesa l’aixecament d’un poble, fart de tant castigament i humiliació.    

Redacto el 6 de febrer. Aquell dia, l’any 1521, es produí la reacció de l’autoritat al manifest de protesta del paraire Joan Crespí. Siguin ara les paraules de Margalida Bernat, lloades pel controvertit Miquel Barceló⁴, les que il·lustrin en detalls la reacció immediata del poder⁵:

 “El dia següent, el virrei Miquel de Gurrea ordenà l’empresonament de set menestrals: Joan Crespi (paraire), Pere Begur (sabater) , Pasqual Rosselló (carreter), Joanot Colom (barreter), Francesc Colom (barreter), Guillem Vic (espaser) i Rafel Ripoll (capeller). Com es veu pels oficis, el moviment ja s’havia estès entre tots els menestrals. Aquella mateixa nit, es produïren altres reunions sedicioses a les cases dels oficis i en domicilis particulars …  L’endemà era Dijous llarder, data crítica que permetia aldarulls i aplecs que podien acabar violentament. Entorn del migdia, s’havia reunit una quantitat de menestrals a la plaça de Cort per exigir l’alliberament dels presos, ja que corria el rumor de la seva execució o que se’ls volia executar sense judici previ. El virrei es dirigí cap a la presó, on trobà companyies de menestrals amb banderes i tambors, en part procedents de la defensa de Bugia. Els primers que acudiren foren els sabaters i, en poc temps, tots els altres. El virrei es va veure envoltat de gent armada que cridava demanant l’alliberament dels presos . …. Sortiren els presos i els esdeveniments es precipitaren. Els avalotats s’apoderaren de la Casa de la Universitat per evitar que es fessin desaparèixer documents o es manipulessin dels llibres de la Consignació. S’organitzaren els consells general dels menestrals al convent de Sant Francesc, i Joan Crespí va esser designat cap dels agermanats. El primer títol que se li donà fou el de capità que prest muda pel d’instador del bé comú per evitar l’acusació que abrogava la jurisdicció”.

Tornem al present: avui, set de febrer, sortejant la sensatesa que aconsella la restricció de moviments per la primera pandèmia global, accept amb satisfacció la petició que em fan els amics Joan Mir i Tomeu Mestre. Al migdia, just en sentir la darrera campanada, davant l’església de Sant Joan de Son Servera, amb el geògraf Pere Fidel Castro, compartesc lectura del manifest redactat per la Comissió Cívica Germania 500. Una vintena d’assistents, amb la televisió serverina immortalitzant l’acte, hem aixecat el crit en record dels agermanats. Aquell dia, fa just cinc segles, els agermanats aconseguiren alliberar els detinguts i encengueren la flama de la rebel·lió.

Obvio la descripció de la revolta remetent-me al llarg llistat d’autoritats que en aquests cinquanta anys han contribuït a donar llum sobre la revolta. Amb la seguretat de deixar alguns noms sense esmentar dec referir els de Margalida Bernat, Miquel Àngel Casasnovas, Miguel-José Deyá, Eulàlia Duran, Gabriel Ensenyat, Josep Joan, Jordi Maíz, Antoni Mas, Guillem Morro, Francesc Pérez, Jaume Portella, Andreu Seguí, Jaume Serra, Vicent Terrassa (Pere-Gil) i Onofre Vaquer⁶.

Com ha succeït amb la major part de les commocions socials el seu fracàs obeeix a la juxtaposició de dos factors: un és la dissensió interna, exemplificada en l’enfrontament entre els sectors, diguem-ne, moderat i radical (girondí/menxevic & jacobí/bolxevic: ¿caldria aquí asseverar el tòpic segons el qual la revolució devora els seus fills?) personificat en el desplaçament d’en Joan Crespí per Joanot Colom. L’altre -crec que més contundent- és la consegüent resposta, naturalment violenta, per part dels mercenaris imperials: igual que havia succeït en els dos aixecaments previs, la imposició física dels professionals de la repressió -com gairebé mig mil·lenni després restaria magnificat pel crit del “a por ellos”- acabaria col·locant les coses “a puesto”. De fet, costa molt trobar a la història solucions a conflictes que excloguin la raó de la força. “·La violencia -sosté Manuel Castells⁷– es la esencia en la historia de la humanidad. Porque el poder es el atributo fundacional de las Instituciones. Y el poder se basa en la capacidat de ejercer la violencia, sea coercitiva o simbólica, por intimidación”. Veiem aquí com el present cassa perfectament amb el passat. Com molt clarament ha posat de relleu Andreu Seguí, a la sufocació de la Germania es fa un us determinant de l’element militar com a forma de poder per a restaurar l’autoritat reial⁸.

Amb la violència succeeix com amb les acusacions d’excloents i de supremacistes esgrimides pels antics imperis quan critiquen les reivindicacions secessionistes de nacions que ells ocupen. La violència “legal” acostuma a ser la més agressiva de totes les furors. “Tinc al·lèrgia a la violència, però no hi ha violència més gran que la institucionalitzada”, sostenia Pere Casaldàliga⁹. D’ella, naturalment, no parlen ni els cronistes ni els historiadors oficials que han interpretat les protestes populars com a “abominables”, “subversives”, “diabòliques” … No la manca raó a Josep Fontana quan afirma: “Jo creo que un historiador debe ayudar la gente a pensar, a ser crítica … La cosa más útil que puede hacer un historiador es ensenyar a la gente a defenderser contra els malos usos de la historia”¹⁰. Pensar, ser crític, emperò, esdevé subversiu. En un dels darrers assajos¹¹, el pensador Slavoj Zizek, recordant Sócrates¹², s’interroga: ¿Y acaso esta incitación a pensar no es sinónimo del mal, entendiendo por mal la alteración del modo de vida establecido?

En el seu llibre Les revoltes populars de Mallorca¹³ Guillem Morro avalua el cost col·lectiu que hagué d’afrontar la societat illenca en cada un dels tres conflictes. L’assalt al Call Jueu de 1391 comporta la multa de 120.000 florins d’or¹⁴. A La revolta dels pagesos -1450-1543- la part forana ha de pagar 150.000 lliures, l’equivalent a tres pressupostos anuals del Regne¹⁵. A la Germania, la suma es inferior: 136.596 lliures¹⁶. Tot i amb això, la repressió fou, en paraules d’Antoni Mas, la més sanguinària de la història de Mallorca¹⁷. Als agermanats, apunta Onofre Vaquer, se’ls imposa una composició com a persones “delades e inculpades per haver participat, assentit i consentit en lo levantament del lo poble”¹⁸– L’escarni fou llampant, molt especialment en la persona del seu cap, Joanot Colom. Guillem Morro, probablement qui sap més sobre les revoltes de la Mallorca baix-medieval¹⁹, ho diu molt clar: tenallat, escapçat i esquarterat, i el seu cap posat dins una gàbia penjada a la Porta Pintada durant 299 anys!!!²⁰. Pobre home!. Si com a mínim pogués saber que gràcies a les vel·leitats d’una equívoca semàntica, un dels principals carrers de Palma porta, encara, el seu nom!

&&&&&

Com a bon estudiant mallorquí, entre el 1972 i el 1975, als meus darrers cursos universitaris, vaig endinsar-me a les revoltes prèvies a la Germania. Un treball sobre la rebel·lió dels pagesos meresqué un segon premi local encara que no puc recordar de quin poble. L’assalt al Call s’integrà en un estudi historiogràfic sobre els jueus i xuetes a Mallorca. Aquesta darrera problemàtica -que, amb el corresponent a la llarga guerra espanyola (1936 …), dissenya les planes més tristes de la nostra història- ha estat un dels objectes prioritaris que he tractat d’explicar al llarg de la meva vida com a docent. Entre les successives ocasions que he tingut per a parlar de la seva ignomínia, voldria remarcar molt especialment la que va tenir lloc a Netanya, Israel, l’octubre del 2012²¹. Això, clar, mereix una altra història.

Entre el 1972 i el 1986 vaig gaudir d’un mestratge permanent per part d’en Miquel Barceló. A ell li dec, entre altres coses, la recerca que, des del 1977 he vingut fent sobre el corsarisme mallorquí; i bona part de la meva formació com a historiador. En tornar a escriure sobre la Germania no puc sinó reconèixer el molt que em va servir allò del subjecte, verb i complements. Això sí, amb esperit crític. I això no és fàcil, ja que gairebé sempre implica transgredir el que els vencedors han imposat com a inqüestionable.

Comparteix l'article