La Germania a Mallorca fou el moviment social de més impacte dins la societat illenca de quants es varen produir durant la baixa edat mitjana i moderna. S’inicià com una revolta encapçalada pels menestrals i poble de Ciutat, a la qual ben aviat s’hi va adherir la Part Forana, contra la noblesa, contra els homes de béns i altres privilegiats. Bona part dels greuges que l’impulsaren ja venien d’antic. Com a precedents més destacats tenim la revolta de 1391 encapçalada per Lluís de Bellviure qui, paradoxalment, l’any anterior havia regit l’important càrrec de Batle de Mallorca (fet que dóna una dimensió ideològica a la revolta). L’Alçament forà de 1450, el líder indiscutible del qual fou el manacorí Simó Ballester Tort, alçament que arrossegà l’illa a una confrontació entre les classes populars, fonamentalment, de la Part Forana contra la Ciutat, entesa, aquesta, com l’espai on es canalitzaven els recursos dineraris públics de l’illa i el lloc de residència de gran part dels sectors privilegiats i rendistes arrecerats a l’ombra del poder.
Les causes que motivaren aquestes commocions socials són diverses però tenen un denominador comú: la corrupció en l’administració dels recursos públics i l’elevat nivell d’endeutament de la Universitat mallorquina (ja en temps de la revolta de 1391, més del 90% del que ingressava l’illa del seu pressupost anual es destinava al pagament de pensions censades).
La historiografia ha assenyalat com a motiu puntual de l’aixecament dels menestrals de Ciutat, l’empresonament, el 6 de febrer de 1521, per part del virrei de Mallorca, l’aragonès, Miguel de Gurrea, de set dels més significats activistes menestrals, entre ells, dos que al llarg de la Germania ostentarien el càrrec més preeminent dins l’organització agermanada: Joan Crespí i Joanot Colom, ambdós exercirien com a instadors del bé comú (càrrec que no tenia precedents), però això només fou el motiu puntual perquè les causes reals de la revolta foren el no compliment de varies importants sentències dictades pel rei Ferran el Catòlic, antecessor de l’emperador Carles I d’Espanya i V d’Alemanya.
D’haver-se complit dites sentències, molt probablement la revolta agermanada no s’hauria produït. Una d’elles (Granada 1499) prescrivia que cada any s’havien de destinar 8.000 lliures a l’amortització dels censals, d’aquesta manera, si es rebaixava el muntant de les pensions, també ho feia el muntant dels impostos sobre els quals estava consignat el pagament de dites pensions.
L’any 1512, el rei Ferran va dictar una altra important sentència per la qual s’ordenava l’elaboració d’un cadastre a tota l’illa perquè tot hom contribuís d’acord amb la vàlua del seu patrimoni onsevulla el tingués. Cap d’aquestes sentències en esclatar la Germania no s’havia dut a terme. Poc abans, els censalistes s’havien reintegrat 16.000 lliures provinents dels rossecs (darreratges) que per sentència del rei Ferran s’havien de destinar a la quitació (redempció) del deute públic de Mallorca. El suprem objectiu dels agermanats era el que ells anomenaven la Santa Quitació. Poc després d’esclatar la revolta agermanada el virrei i governador de Mallorca, Miguel de Gurrea, fou foragitat del seu càrrec i s’implantà la Tretzena, primer govern popular en la història baix-medieval de Mallorca. El cap era l’instador del bé comú i la resta, els 12 tretzeners, es distribuïren segons la secular proporció en què la Ciutat i la Part Forana contribuïen a les càrregues comunes del Regne, això és: 8 tretzeners per la Ciutat i 4 per la Part Forana.
A la tardor de 1521 la figura del primer instador, Joan Crespí, fou qüestionada per entendre que la seva actuació era massa moderada. Crespí fou empresonat a la Torre de l’Àngel on va morir assassinat. El va succeir Joanot Colom el qual esdevingué l’inqüestionable líder de la Germania. Joanot aplicà una política més expeditiva en l’aplicació de la redempció del deute i s’envoltà de consellers afins a la seva política. L’emperador, des d’un primer moment, s’oposà a les pretensions dels agermanats i anuncià un càstig que, segons les seves paraules “durarà hasta pasados cien años”.
Alcúdia esdevingué un baluard anti-agermanat. Atesa la seva condició de vila murada féu que molts de cavallers, gentilhomes i mascarats s’hi refugiassin. A l’octubre de 1522 fondejà al moll de Ciutat l’armada imperial. Després d’uns contactes infructuosos entre els emissaris de Juan de Velasco, comandant de l’armada i els agermanats, Velasco dirigí les seves naus cap a Alcúdia, vila des d’on les tropes reialistes dirigides per Miguel de Gurrea començaren la reducció de la Germania.
L’Església de Pollença fou afogada, malgrat la seva condició de recinte sagrat i a pesar que s’hi havia refugiat més de 200 dones i nins, tots moriren víctimes de les flames. Joanot Colom féu el possible per aturar les forces reialistes. En intentar tallar el pas a l’exèrcit reial (novembre de 1522) l’exèrcit agermanat sofrí una gran derrota, més de 1.000 homes del bàndol agermanat moriren en aquella batalla. A finals de novembre, després d’haver recuperat, els agermanats, el control sobre Binissalem, Alaró i Sineu, posaren en marxa un darrer intent per barrar el pas a l’exèrcit reial en els camps del Rafal Garcés, prop d’Inca. El resultat constituí la completa derrota dels agermanats. Més de 500 homes hi moriren. Refugiats dins la Ciutat, resistiren fins que els estralls de la fam i la pesta els obligà a capitular.
La repressió fou dura i perllongada: execucions que implicaven la pena capital. Condemnes a galeres, càstigs corporatius i composicions o multes col·lectives. En total, l’illa pagà 136.596 lliures. El 3 de juny de 1523, s’executà la sentència contra Joanot Colom: fou arrossegat, tenallat, escapçat i esquarterat i el seu cap posat dins una gàbia penjada a la Porta Pintada. Dita gàbia no fou retirada fins al 1822, és a dir, la calavera de l’home que s’havia jugat el tot pel tot per tal de dur endavant la reducció de la pressió impositiva i millorar la sort del seu poble, romangué quasi 300 anys penjada dins una gàbia, un dels fets més ignominiosos de la història baix-medieval mallorquina.
