Ara digueu: ens mantindrem fidels
per sempre més al servei d’aquest poble
M’agradaria poder encabir en aquestes ratlles tot el que ha suposat la pèrdua d’un bon amic. No record amb exactitud en quin moment ens vam conèixer, perquè la memòria és fràgil i els records es confonen amb el pas del temps, però devia ser a partir de l’any 1988, quan vaig venir a viure a Sa Cabaneta. El que sé cert és que l’any 91 vaig aterrar a l’Institut Berenguer d’Anoia d’Inca, on ell ja feia feina i formàrem part del Departament de Llengua i Literatura Catalanes. En aquesta època vàrem començar a fer moltes coses junts. Primer com a professors, dins i fora de l’aula, seguint l’empenta d’un altre bon amic, en Joan Melià, per tal d’activar el jovent a través de l’Associació 31. Tenc un gran record dels esforços per promocionar la música en català, especialment del rock dels 90.
A part de l’activitat docent vam començar a traçar paral·lelament una activitat cultural i política en dos àmbits ben concrets: la creació de la delegació de l’OCB i, posteriorment, la implicació en la política local a través de l’Agrupació del PSM de Marratxí. De l’Obra record especialment que en Rafel ja tenia un munt de contactes i, gairebé sempre, facilitava la programació dels Estius a la Fresca, un oasi i un alè d’aire fresc en la migrada oferta cultural del municipi d’aquella època. En l’àmbit polític va ser el líder de l’Agrupació, va encapçalar la candidatura a l’Ajuntament i en va ser regidor uns quants anys, en èpoques de trist bipartidisme, d’independents que no ho eren i de creixement desmesurat del municipi. Aquella llavor que va plantar a l’Agrupació va fructificar i el record, tot gojós i radiant, quan va assistir a la presa de possessió d’en Joan Francesc Canyelles com a batle de Marratxí, com si digués «feina feta!!»
En Rafel tenia unes qualitats que eren males de veure a primera vista i que podien confondre qualsevol que volgués acostar-s’hi. D’aquesta reticència inicial, després del contacte sovintejat, podies passar a una altra versió totalment diferent. Aquest era l’autèntic Rafel, una persona molt generosa i que tenia una qualitat innata: sabia què podia demanar a cadascun de nosaltres, tant als companys de feina, als membres de la delegació de l’Obra o de l’Agrupació del PSM. I ho podia fer perquè ell era el primer a donar la cara, el primer a enfrontar-se a qualsevol repte, si sabia que la raó i la defensa de la llengua i la cultura depenien de l’actuació decidida del grup de persones que l’envoltaven.
És en aquests anys de dures batalles per aconseguir un municipi més humà i no sotmès als interessos urbanístics on va excel·lir amb escreix. És cert que tenia una arma desconcertant, la ironia, que podia arribar a sarcasme si la cosa s’ho valia, però també cal destacar el respecte que tenia cap als adversaris. Tenia tan clar que valia la pena aquesta lluita compartida, que res no l’aturava i, per això, moltíssimes persones ara l’enyorem.
Precisament ara, que ja pensava en el poc que li quedava per gaudir d’una merescuda jubilació, precisament ara, que s’havia lliurat amb cos i ànima a celebrar els 50 anys del Berenguer -casa seva-, l’institut on ha exercit la docència més de 36 anys, precisament ara, ens ha deixat.
El compromís amb la llengua i la cultura van ser la divisa de la seva acció professional, cívica i política. Infatigable, tot i l’avís que va tenir fa quatre anys, no va defallir mai i se sentia molt il·lusionat en tot allò que feia, sabedor que anava tancant les portes del que havia començat feia molts d’anys, per dedicar-se al que tant li agradava: la família, feinejar pel camp i, probablement, continuar escrivint.
La vida d’en Rafel ha estat curta però intensa, ara ens resta la seva obra i el record d’una persona generosa. Per això no puc deixar d’oblidar les paraules d’un dels poetes que tant va estimar.
Però hem viscut per salvar-vos els mots,
per retornar-vos el nom de cada cosa,
perquè seguíssiu el recte camí
d’accés al ple domini de la terra.
Salvador Espriu
Marratxí, febrer de 2020
