Els fons Next Generation EU: un altre camp de batalla
Margalida Ramis
GOB
El passat 30 de juny acabava la data límit perquè la Comissió Europea aprovés els plans nacionals dels 27 estats membre per demanar els fons europeus del Mecanisme de Recuperació i Resiliència (MRR). En el cas de l’Estat Espanyol, la Comissió va aprovar el pla de Recuperació, Transformació i Resiliencia «España Puede» el 16 de juny de 2021. Una de les passes imprescindibles per a l’aportació per part de la UE de 69.500 milions d’euros en subvencions que aniran dirigides a la «modernització» de l’economia espanyola. Està previst que ben aviat es puguin rebre els primers 9.000 milions d’euros dels fons Next Generation EU. Com ja és sabut, en el pla espanyol, el Govern Sánchez es compromet a reformes i inversions adreçades, entre altres, a la transició verda (40%) i digital (28%).
Així, la Unió Europea ha decidit, per primer cop, endeutar-se perquè hi hagi doblers que flueixin a través d’aquest mecanisme temporal de finançament que pretén pal·liar els devastadors efectes econòmics i socials derivats de la pandèmia. Uns efectes que com bé és sabut, no han estat provocats directament per la crisi sanitària, sinó que aquesta els ha aguditzat i accelerat. Les múltiples crisis ja hi eren abans de la pandèmia. Les emergències ecològiques, socials i econòmiques de la crisi del model econòmic ja eren més que evidents abans de l’esclat de la pandèmia. Com ja advertíem però que podia passar, malgrat el canvi de relat general pel que fa a la reconstrucció de l’economia postpandèmica, sembla que la necessitat de reposicionar els grans interessos econòmics i de mercat dins aquest escenari d’incertesa derivat de la COVID19, ens abocarà, no a la solució i adopció de mesures per afrontar les diverses crisis, sinó a accelerar-ne les pitjors conseqüències: despossessió, devastació de recursos, exclusió, desigualtats, precarització de les majories socials i injustícies socials i ecològiques, localment i globalment.
Els membres de la xarxa Next Generation EU, en la que hi ha uns 80 col·lectius i persones expertes de la societat civil organitzada, treballen en l’anàlisi de les oportunitats i perills dels fons europeus i tenim clar que la proposta presentada per l’estat no només dista molt d’impulsar els canvis necessaris per crear un model econòmic i social que sigui vertaderament resilient. Més aviat, tal com s’ha plantejat, les reformes i inversions proposades comprometen definitivament la urgència de fer front als reptes climàtics, socials, econòmics i de gènere que ens esperen just en tombar la cantonada. Les propostes es caracteritzen per un tecnooptimisme desmesurat – en el qual té un paper destacat l’aposta per l’hidrogen com a vector de combustible – i unes inversions enfocades a les grans empreses del capitalisme verd a les quals, es pretén pagar amb doblers públics, la seva transició per seguir mantenint els seus marges de beneficis i les seves lògiques de negoci i enriquiment. El pla contempla subvencions a la indústria de l’automòbil que per seguir-la alimentant per créixer, ara amb el cotxe elèctric; el desplegament de les plantes d'hidrogen i les grans plantes fotovoltaiques i eòliques en sòl rústic i agrari que amenacen el territori i la sobirania alimentària del futur; la construcció de més infraestructures com AVE o habitatges, etc. És a dir, estam parlant de PERTES, és a dir, suposats Projectes Estratègics per a la Recuperació i Transformació Econòmica, adreçats a les empreses de l’IBEX35, de la digitalització i el 5G - com si la digitalització massiva no tengués cap repercussió des del punt de vista d’impacte energètic i, per tant, ambiental i també social.
A tall d’exemple, en l’article https://blogs.publico.es/otrasmiradas/50341/los-fondos-para-la-nueva-economia-de-los-cuidados-deben-llegar-a-las-cuidadoras/ publicat per Público i escrit per Maria Palomares Areas, Directora Executiva de Calala Fondo de Mujeres - fundació que financia organitzacions feministes de base a Centreamèrica i l’Estat Espanyol - s'explica com el fet que en els primers documents es parlés de l’economia de les cures els havia generat una forta esperança en què els treballs i les treballadores que havien esdevingut essencials en temps de confinament, rebrien l’atenció necessària per a conformar una nova economia de les. Una economia que acabés amb la invisibilització, la precarització i la racialització dels treballs essencials de cures, i representés el seu reconeixement i polítiques enfocades a aconseguir la cobertura d'aquests treballs dins els serveis socials, etc. En canvi, constaten que la majoria del fons es destina a reforma, rehabilitació o construcció d’edificis que serveixin d’equipament pels diferents serveis. Per tant, la meitat dels fons d’aquest eix es destinen en realitat al sector de la construcció, altament masculinitzat i que ja rebrà fons europeus d’altres línies específiques que s'hi dediquen directament.
El mateix engany pot extrapolar-se a la imposada necessitat imperiosa de la digitalització, o a la transició energètica cap a un model descarbonitzat que es traduirà en injeccions de doblers públics per a la construcció de grans infraestructures construïdes per, o a benefici, dels grans interessos vinculats a les energètiques tradicionals, ara reconvertides per pura oportunitat de negoci, o les empreses del sector de l’automòbil (elèctric, és clar).
Ni paraula de la urgència d’afrontar l'escassesa i l’impacte sobre el sud global dels materials necessaris per a aquesta transició de les «societats modernes» del nord global – veure qualsevol de les intervencions o escrits de Luis Gonzalez, Yayo Herrero o Antonio Turiel sobre el tema o el llibre "Pactes Verds en temps de pandèmia" d'Alfons Pérez. Ni paraula de cobrir amb propostes públicques-comunitàries les necessitats essencials bàsiques de les persones en un món cada cop més sotmès a les lògiques de l’acumulació d’uns béns cada cop més escassos. Ni paraula d’advertir les condicionalitats que suposaran aquests fons per a les generacions futures a les quals ara endeutam i ni paraula tampoc de cap condicionalitat ambiental o socials a les grans empreses a l’hora de presentar projectes i rebre finançament públic en línia amb els mal identificats PERTEs del projecte España Puede d’un govern suposadament de progrés a l’Estat Espanyol.
En definitiva, ni paraula de propostes o eixos estratègics que podrien donar una volta al model econòmic invertint en aquells sectors que vertaderament són essencials i fonamentals per a la sostenibilitat de la vida. Costa no perdre l’esperança, però no la perdrem. Continuarem seguint de prop la destinació i governança d’aquests fons, especialment aquí, a casa nostra a partir dels mecanismes habilitats finalment pel Govern de les Illes a través de l’Oficina de Planificació i Coordinació d'Inversions Estratègiques vinculada a la nova Conselleria de Fons Europeus, i a la participació del Fòrum de la Societat Civil per a la reconstrucció de les Illes en alguna de les comissions de treball específiques per avaluar els objectius i eixos estratègics, projectes i inversions que pretenen desenvolupar-se en aquests anys vinents a les Illes.
