E. SEBASTIÀ TALTAVULL ANGLADA

                        Bisbe de Mallorca

És una de les persones que hem entrevistat que ens ho ha posat més fàcil. No feia mitja hora que li havíem enviat un correu, quan va sonar el mòbil amb el Bisbe oferint tota classe de facilitats per a l’entrevista i sense condicions. En absència d’en Pep Valero per raons de salut (encara que ens havia passat algunes preguntes), en David i en Biel som acollits pel bisbe Sebastià en una saleta del palau episcopal, amb una vista excepcional damunt la badia, entorn d’una taula-camilla molt familiar i en presència d’un bon conversador.

Just copiar el currículum ens ocuparia tot l’espai de l’entrevista; podeu trobar-lo complet a la web del Bisbat de Mallorca. Així i tot recordarem que és llicenciat en Teologia Dogmàtica i va ser ordenat capellà el 23 de setembre de 1972. Exercí infinitat de càrrecs al servei de la diòcesi de Menorca, de les Illes, de Catalunya i estatal. Camps del seu treball foren: a més de rector de tres parròquies, l’Ensenyament, la Catequesi, la Pastoral Matrimonial i Juvenil, el Seminari, la Doctrina Social de l’Església, els Mitjans de Comunicació, Vicari General a Menorca amb cinc bisbes… Fou nomenat Bisbe Auxiliar de Barcelona el 28 de gener de 2009; Administrador Apostòlic de Mallorca el 8 de setembre de 2016 i Bisbe de Mallorca el 19 de setembre de 2017 i prenent possessió de la Diòcesi el 25 de novembre del mateix any.

Actualment forma part de les Comissions de Pastoral Social, encarregat del Departament de Justícia i Pau, i de Mitjans de Comunicació social a la Conferència Episcopal Espanyola.

Així i tot, com feim sempre, començam demanant unes pinzellades del currículum; d’on ve i a on va…

D’on venc, ho sé, a on vaig ho vaig descobrint cada dia. Potser la primera fita important és el meu bateig el 5 de febrer de 1948; el naixement, 8 dies abans, dia 28 de gener, a Ciutadella de Menorca. En un ambient molt religiós; tant els meus pares com tota la família; molt decisiu per la meva vida. Em varen ajudar molt a ser capellà i a encaminar la vida cap aquesta direcció. Som tres germans i una germana. A Ciutadella vaig anar a escola als Salesians. Pràcticament i acompanyat per ells, jo em preparava per a ser salesià després vaig descobrir la importància de quedar a la pròpia diòcesi.

Alguna cosa de l’estil salesià vos ha quedat: la catequesi, el jovent…

Sí, sí… molt dins l’estil salesià. Que és el que s’intenta ara. Perquè, és curiós, jo a catequesi com es fa ara a la parròquia, no hi vaig anar mai. Tota la vida del col·legi era catequesi; ho era tot, des de l’estudi, la pregària, l’oratori, i tantes activitats, com teatre i esport.

Vaig entrar al Seminari de Menorca a dotze anys, però ho tenia clar des de molt abans. A sis anys vaig dir que volia ser capellà; ahir mateix ho vaig explicar als nins de confirmació de Llucmajor, que tenien vuit o nou anys. Jo concep molt la vocació sacerdotal dins aquesta edat. Tot l’ambient ho afavoria molt.

I la vocació de bisbe…

No; això no sabia ni què era! Això et ve sense esperar-ho.

I què desperta quan arriba això?

Desperta que han posat molta confiança en tu, que has de donar una resposta molt generosa. Que t’has d’entregar del tot, del tot; més del que hi estaves.

Això de cara al Papa i als que vos han elegit; i de cara als que anau destinat, un ensurt?

No del tot, perquè a on em varen destinar era a Barcelona. Jo ja ho coneixia un poc perquè hi havia estudiat, coneixia molta gent, com a diòcesi ens hi relacionàvem molt i em resultava atractiu en aquest sentit. Si m’haguessin dit un altre lloc, suposo que també, però que fos Barcelona ja es tractava d’una comunitat que no em venia de nou. Quan el Nunci m’ho va comunicar, em va venir davant, a la ment, tota la gent que coneixia quan hi havia estudiat i havia tractat en els anys successius, sempre per raons pastorals. Quan vaig venir a Mallorca també vaig recordar tota la gent que coneixia d’aquí, i que havíem estat junts en el Seminari. Tampoc no em va venir de nou el lloc; el càrrec sí, però les persones no. Va ser allò de dir: han posat la confiança amb tu, has d’anar allà a servir i fer feina; t’hi has d’entregar. En el moment d’anar a Barcelona, el Nunci em va dir una cosa així que em va emocionar: Tienes que ir allí porque te conocen y te quieren”. Et coneixen i t’estimen… que t’ho diguin en un moment com aquest, que sembla molt oficial; que et diguin una cosa tan senzilla com tu donar-hi la teva vida, em va agradar, sí.

Una de les grans sorts de la meva vida ha estat poder treballar amb els joves

Des del Seminari fins a Bisbe, hi ha hagut alguna època daurada que recordeu especialment?

Jo he duit una vida molt igual; no he tingut moments d’alts i baixos. Vaig exercir de capellà a Menorca durant trenta-tres anys. Amb molts de càrrecs, perquè a una diòcesi petita… et van encomanant coses i més coses. Primer de tot a la Casa d’espiritualitat en el Santuari de la Mare de Déu del Toro; després, formador i rector del Seminari; vaig tenir diverses Delegacions: la primera va ser la de Joventut durant denou anys, al mateix temps que professor de l’Institut públic de Ciutadella; la de Catequesi i la de Mitjans de Comunicació Social. Em vaig dedicar molt als joves, fins al punt que els primers anys no estava a una parròquia a fi de tenir molta llibertat per estar amb ells. Per mi ha estat una de les grans sorts de la meva vida: poder treballar molt amb els joves i, a la vegada dins el camp de l’ensenyament. Després, en els anys successius, he estat rector de tres parròquies, consiliari de moviments, de joves, de matrimonis, d’Esplai i Escoltisme.

Quan un ha estat Rector del Seminari i, amb el pas del temps, veu l’evolució dels seus alumnes, li sorgeixin dubtes o malestar a vegades?

No! Jo els veig molt situats en la vida real, després. Tant si sortien del Seminari com si s’ordenaven. L’experiència que vaig tenir a Menorca va ser molt sortada perquè vaig veure que dins moltes institucions públiques, com el món de la política, de l’ensenyament, dels sindicats, de l’economia, de la família, era gent que havia estudiat en el Seminari i amb unes grans qualitats. A vegades ho comentàvem: els partits polítics es nodrien, el temps de la transició, majoritàriament dels qui havien passat pel Seminari. Quan parlàvem del compromís, volíem dir ficats en la realitat per a transformar-la.

Ens proposàrem viure calcant la vida dels primers cristians

Encara que a la carta pastoral “Batiats, confirmats i enviats”, que estau difonent aquestes setmanes, mostrau un esperit constructiu, però també, en un clima de correcció fraterna, hi batega una crítica forta i valenta de l’egoisme, l’aburgesament, el xafardeig, la dificultat per crear comunitat, la burocratització, la manca d’entrega vocacional al bé comú…

Veníem d’un Seminari molt familiar i amb l’empenta del Concili Vaticà II, que a tots ens va obrir molt els ulls a un nou tipus d’Església. I això perdura sempre. D’altra part, si ens referim a l’any que vam ser a Mallorca tot un grup de menorquins, anàvem a classe al Seminari, però vivíem en comunitat. Vàrem venir amb una exigència molt forta; però molt. Més de les possibilitats reals que teníem. Va esser un any decisiu, perquè després un petit grup de quatre ens n’anàrem a Barcelona perquè vàrem veure que aquí no ens satisfeia del tot i volíem anar a la universitat, no ens agradava prou. El Bisbe Moncadas havia posat tota la il·lusió duent-nos aquí. Vivíem en dos pisos i era una experiència, com he dit, de vida comunitària. Ens proposàrem viure calcant la vida dels primers cristians. Ho teníem tot en comú; no teníem doblers individuals, tot ho teníem dins una caixa. Era una vida exigent; no resultava fàcil. És allò de “l’esperit és prompte, però la carn és flaca”. I l’esperit era de fer-ho així, però hi havíem de posar molta voluntat i esperit solidari.

Entre els dos pisos on vivíem a prop del Seminari érem deu: ens feien el menjar nosaltres; compràvem amb els doblers que eren de tots; si necessitaves qualque cosa. ho agafaves d’allà… Però això ens va dur a plantejar-nos si en molts de moments n’estàvem convençuts d’això o no; perquè també va haver-hi les seves dificultats. A vegades et converteixes en jutge de l’altre, perquè potser gasta en el que no hauria de gastar… Tanmateix, la vida de cada dia ens va dur a revisar-nos molt a fons (fèiem revisió de vida i ho reflexionàvem junts). A posta aquí va ser molt decisiu en aquest aspecte. Aquí, a més de les hores que havia de dedicar a l’estudi, vaig participar en l’acompanyament d’un grup de parelles que es preparaven per al matrimoni. També, gràcies a un altre capellà que m’ho va demanar, vaig donar classe de religió a un institut públic. També vaig participar amb un grup de laics d’acció social, fèiem reunions i trobades, a vegades amb algunes dificultats per la prohibició que en aquell moment hi havia de reunir-se, la qual cosa va fer que alguna vegada haguéssim d’estar pendents de si venia la policia. Pensau que era l’any 1969. Puc dir, certament, que aquest curs el vam viure amb molta intensitat.

Llegint aquesta extensa carta pastoral, més de tres-centes pàgines, hem pensat si el Bisbe, en comptes de descriure la situació de la nostra Església mallorquina, ha retratat els mallorquins d’avui.

Quan l’he escrita he pensat molt en aquí, en tothom i no sols en l’Església. Si l’hagués escrita a un altre lloc, potser hauria tingut unes altres tonalitats. Em vaig posar a escriure-la fa un any i mig: observant, conversant amb la gent, amb tota classe de gent. I escoltant sovint aquella frase: “és que noltros som així”, com aquell que diu: “nosaltres no hem de canviar!”. I és quan pos allò de Jesús com a resposta: “que no sigui així entre vosaltres!”. Jesús ho diu molt clar. Ho dic amb molta estimació i amb molta suavitat; ja veis que jo no tenc un llenguatge agre per dir les coses i parlant amb la gent…

Teniu el do de la bona comunicació

Intent fer-ho així perquè és la manera com t’acostes a les persones; i l’altre no es sent ni ferit ni infravalorat.

Parlant del xafardeig, del que vos ens alertau amb suavitat, però amb insistència, ens ha arribat aquest: “Don Sebastià treu massa el Papa, vol que l’ascendeixin”. De fet la Carta està farcida de cites del Papa Francesc. Vos sentiu solidari d’un Papa atacat, menysvalorat per un sector de l’Església?

És la primera vegada que sent a dir això de “vol que l’ascendeixin”. Mai m’ha passat pel cap! Voldria que, als qui ho diuen, els diguéssiu que s’equivoquen, perquè no tenc cap pretensió de res; ni un fil. I, si cit amb freqüència el Papa és perquè desprèn l’aire fresc de l’Evangeli, un esperit de comunió amb l’Església; i perquè em sembla que aquest Papa, als qui fa tants d’anys que treballam dins l’Església, ens està animant molt en tot allò que estam fent.

Aquest Papa ens està animant molt

Vos agradaria, a escala de base, tenir el mateix suport que vos donau al Papa?

Sí.., sí. Jo, aquí, el sent molt aquest suport. I, no sols el sent, sinó que m’anima a seguir. És el Papa, però és l’Església que es sent empesa per l’Esperit en aquest moment; no és ell tot sol. Nosaltres ja fa molts d’anys que intentàvem aquesta Església molt més propera a tothom; una Església que viu el dia a dia; que està molt preocupada pel moment que viu la gent (sobre tot la gent més vulnerable i més pobra). Mai havia passat això a ser titulars dels diaris. Clar, això molesta als qui esperen de l’Església una institució de poder, allò que li dóna categoria humana i ascendència damunt els altres, que la fa garant d’una veritat que sembla que ha d’oprimir a un altre… El Papa no va per aquí; ni nosaltres anam per aquí!

Aquests dies un biblista mallorquí ens recordava com els profetes i molts llibres de la Bíblia ens parlen amb motlles culturals i religiosos de l’Orient Mitjà de l’època en què es varen escriure. Quan preparàvem aquesta entrevista, hem coincidit tots tres en el llenguatge desfasat que utilitza l’Església, sobretot a la litúrgia. Hom sofreix quan veu la desconnexió entre l’altar i la comunitat.

Això depèn molt del lloc i de les persones. Jo, ahir, celebrava l’Eucaristia amb els nins i vaig intentar connectar posant-me al seu nivell. Clar, l’Església té un llenguatge estàtic, en els llibres litúrgics, a la Bíblia (propi del seu temps).

El que fa falta és que a l’hora de comunicar-ho a la gent aquesta ens entengui. Això és el que fa falta; i ens demana un gran esforç d’adaptació. És tot un signe que l’altar no estigui enfora, sinó enmig de la comunitat, com la taula familiar entorn de la qual tots ens hi sentim bé, a gust i contents, i ens entenem.

Em planteig com a llocs privilegiats d’evangelització els ambients més senzills: barriades i pobles

Què pot aportar l’Església a aquesta societat mallorquina d’avui? Què li podem dir a aquesta gent que trobam, per exemple, en el carrer de Sant Miquel?

L’Església ha de tenir una paraula per a tothom, sense distincions. També la del carrer de Sant Miquel en quant representa una gran diversitat que passeja, que entra i surt de botigues, que compra i ven…, ha de tenir l’oportunitat de viure en cristià i formar-se. L’atenció ha de ser determinada i s’han de trobar respostes que responguin a la diversitat. D’altra part, jo també partiria d’altres ambients: barriades, pobles… Em planteig Son Gotleu, La Soledat, Sant Francesc de Paula, l’entorn de les parròquies de barriada… Quan vas per allà, veus molta gent entregada i que treballa molt donant un bon testimoni cristià i ciutadà. Però també en alguns d’aquests llocs veus algú en un cap de cantó que mira si la policia ve o no… Són situacions de marginalitat en el cor de la ciutat. Jo pens en aquesta realitat i que fer-hi. Hi

ha capellans, religiosos, religioses i laics que hi són presents i treballem amb molta dedicació i fan un gran bé. Amb aquesta gent, si te’ls trobes, també pots arribar a establir una bona sintonia. Per exemple, pens en les vegades que he visitat la presó. Hi he tingut trobades amb distints grups de presos. I és allò que et sap greu haver-te’n d’anar (perquè han d’anar a sopar) perquè estàvem en un moment molt eufòric de diàleg.

És impressionant com et transmeten la fe, també. Record la vegada que hi he estat abans de Nadal, com ells m’explicaven la seva descoberta de Déu dins la presó…, gent que havia tingut una educació religiosa, que havia participat de l’Església i ara es trobava en aquesta situació i en feien una nova lectura. L’Església ha d’aportar molt a la societat mallorquina, i a tot tipus de gent i situació… Pens en una expressió que ens va dirigir una persona que teníem al costat esperant en un pas de vianants: “Donau-nos l’Evangeli!”. Crec que és el que l’Església –els cristians– hem de donar. Amb la paraula i amb els fets.

Què pot ensenyar la nostra societat mallorquina a l’Església? Es deixa interpel·lar, per exemple, per la visió nova de la dona, de la sexualitat, del celibat, de l’economia, l’ecologia…?

En tot això no hi ha una visió mancomunada, una visió unitària. La societat està molt fragmentada. Ahir, per exemple, em vaig trobar amb persones que defensaven el celibat per tota la vida; i no m’ho deia, precisament, una persona conservadora, sinó tot el contrari. De fet, també et trobes qui pensa el contrari… Per a mi el problema sorgeix quan volem fer compartiments tancats i a cada cosa li donam una força que sembla que no hi ha res més. La societat, en aquest moment, no sé si ens mostra res a l’Església, però el que és cert és que a vegades sense dir-ho ens vol dir moltes coses i les hem de saber intuir i deixar-nos interpel·lar. Crec que hi ha una gran set d’autenticitat, una gran set de Déu, encara que no ho expressi; té una gran set de veritat i hi ha una religiositat difosa… Això ho perceps, no dins un ambient general que no et diu res; ho perceps quan parles amb les persones molt directament, de tu a tu. Estic plenament convençut que, ara, la veritat dels pobles, la veritat de la gent, l’has de percebre amb el diàleg directe i les inquietuds que manifesta: aquella família, aquell malalt que vas a veure… Certament quedes molt atordit, pel tracte, per les paraules, per l’actitud amb què viu la malaltia, o quan t’has trobat amb altres patiments o amb víctimes d’abusos… Són realitats molt fortes… Aleshores és quan estàs descobrint la necessitat d’apropament. I, s’ha de veure com valoren aquest apropament! Ens critiquen quan l’apropament no hi és, però, quan hi és, s’ha de reconèixer que la situació exigeix un sentit de discreció; molts no es fan a la idea del molt que es fa en aquest nivell. Del cor de la societat mallorquina hem d’assumir tot allò que hi ha de bo, que és molt. Fa falta descobrir-ho amb la feina directa amb les persones, llavors és quan ens deixam interpel·lar per totes les noves situacions que es presenten per tal de donar-hi resposta i actuar en conseqüència segons l’Evangeli i el pensament que l’Església ha anat elaborant en el decurs del temps.

Em costa molt acceptar la distinció entre valors humans i valors cristians; hi ha valors que no són valors

Resulta difícil, no sols per a l’Església, sinó per a qualsevol col·lectiu que participa d’una idea de compromís social, el fet de poder intervenir en aquesta societat. Pensau que hi ha una crisi de valors cristians o una crisi de valors humans?

Jo crec que, bàsicament, de valors humans. A mi em costa molt acceptar la distinció entre valors humans i valors cristians; perquè, o són valors, o no són valors. No estic massa d’acord quan la gent parla només de valors; perquè hi ha fets als quals es dóna el nom de valors que no són valors! Què és un valor? És allò que la gent valora; allò a què dóna valor. Depèn del context, depèn de la formació; depèn del concepte que tu tens de la persona. Quan donava classe a l’Institut feia enquestes… I si tot un col·lectiu està d’acord amb la pena de mort, per exemple, qui és qui et diu que allò no és un valor? O no és un valor que ajudi a la persona? Jo, i ho dic així de clar, sempre he parlat més de virtuts. La virtut en el sentit cristià, profund, és una força interior, una realitat que et surt de dedins, i t’ajuda a fer el bé. I agafa una forta tonalitat espiritual. Per això vos he dit que no es pot englobar tot sense tenir una especificitat que et digui: per aquí ha d’anar la cosa. Ara, estic d’acord en què ens podem entendre amb moltíssima gent parlant de valors i aprofundint en els valors. I dependrà molt de la tipologia que hi hagi davall o allò que és el fonament d’un valor, com el concepte de persona, o la mateixa concepció cristiana. Si tenim clara la qüestió de la dignitat humana, els drets humans… En el capítol 18 de la Carta pastoral hi ha una pregària amb tots els drets humans. Comença posant un punt de referència, un fonament: el capítol primer del Gènesi quan diu que “som fets a imatge i semblança de Déu”. La referència pels cristians és Jesús, no en podem posar d’altra: Ell diu “Jo som el camí, la veritat i la vida”. Els cristians posarem sempre aquest fonament i aquesta referència als valors que defensam, valor que podem compartir també entre creients i no creients, ja que tenim una base humana que ens és comuna a tots. En això podem estar d’acord. L’Evangeli és sobretot humà, molt humà, tot i que ens obre a la transcendència, ens obre a Déu.

Quan parlau de situar en el centre de les preocupacions la dignitat humana, en el fons la dignitat humana té en el fons una base material molt important. Vos presidiu una institució que surt de la pregunta de la fe, no tant de la qüestió material, pensau que la tasca que fa Càritas, la denúncia de les desigualtats socials, les mancances d’aquesta base material, són una de les vies per a poder pensar en un altre tarannà?

Totalment d’acord, crec que sí. Ho dic perquè Càritas som nosaltres mateixos, és l’Església en la seva vessant caritativa; no és una realitat diferent. Jo som el president de Càritas i el que fa Càritas és acostar l’Evangeli a la realitat d’aquí. Deis que l’Església no es preocupa de les coses materials, a mi sí que em preocupa molt. I em preocupa molt el sentit que donam a tot el patrimoni que té l’Església, per exemple. Des del primer moment que vaig arribar aquí, vaig demanar que em fessin un llistat de tot el que tenim, quin ús li donam, què hem de corregir, quin ús li hem de donar, de què ens hem de desprendre. Ho vaig plantejar per actuar amb criteris evangèlics. Per aquí va la nostra preocupació. El manteniment del patrimoni hauria de ser responsabilitat de tots quan es tracta d’elements culturals i artístics.

Em preocupa molt el sentit que donam al patrimoni que té l’Església

Com està el tema de l’autofinançament de l’Església de Mallorca?

Es camina a poc a poc, però es va fent camí. Com deia, l’autofinançament depèn molt de la consciència dels cristians i de la generositat amb què hem de contribuir al bé comú de la nostra Església diocesana… Parlant de l’autofinançament també hem de parlar del rendiment que en traiem dels nostres béns, com he dit abans, ja que l’ús que n’hem de fer ha de ser responsable i solidari. L’autofinançament és un repte, independentment del que l’Estat ens pugui donar (que encara ens ve a través de la creueta de la declaració de la renda). Això és una aportació que fa el poble, tant si són de comunitats cristianes com no. En aquest moment, a l’autofinançament no l’hauríem de fer dependre totalment de l’Estat, sinó que hi hauria d’haver una major consciència dels cristians. Però, el que passa és que avui l’aportació dels cristians és molt baixa, molt baixa. I de l’aportació a les col·lectes dels diumenges no en parlem. També han baixat moltíssim les col·lectes extraordinàries que es fan amb distintes finalitats (Mans Unides, Missions, Seminari, Contra la fam…). La població que participa en les celebracions, majoritàriament, és d’una edat que no té tant de poder adquisitiu. Quan jo era rector a Menorca, a la parròquia –que era de gent obrera, molt senzilla– hi havia col·lectes impressionants; quan es tractava de la Campanya contra a Fam o el Domund, hi havia gent que et donava cinquanta mil pessetes, vint mil pessetes…! Clar, avui això et falta econòmicament. Hi havia deixes d’herències i altres donacions que permetien poder servir millor i autofinançar-te. Avui tot això va més dirigit a Càritas i també va bé que sigui així. Però és greu la situació del patrimoni artístic i cultural que l’Església ha de mantenir. Per a això es compta amb poques aportacions i encara molt puntuals…

Crida l’atenció que un 30% dels declarants posi la creueta a favor de l’Església en un temps en què l’assistència als temples cau espectacularment.

Hi ha molta gent que no és de l’Església o no participa, i posa la creueta. Valoren la feina que s’està fent. És ben curiós que en aquests moments han augmentat els contribuents i també l’aportació a l’Església i això que sembla que a l’Església hi assisteix manco gent. Pensem, a més, que hi ha altres vies que poden ajudar a ‘autofinançament, sempre des d’un nou plantejament de l’administració dels bens i de l’economia. El que se’ns demana és la màxima honradesa i transparència, ser, com diu l’Evangeli, uns administradors bons i fidels.

De fet nosaltres dos participàrem molt activament en el “Projecte Co-desenvolupament i Migracions”, que, a través de les distintes Càritas locals, va ajudar molt al món migrant de les Illes Balears, Bolívia, Colòmbia i Equador, finançat pel Govern Balear, format en gran part per polítics i tècnics no creients.

Record que en una ocasió, vàrem comentar aquest aspecte en el Cercle d’Economia d’aquí, de Palma. En aquell moment la gent del partit socialista va donar suport totalment aquest camí, quan semblava estrany i altres partits no ho feren. Quan es tracta d’ajudar als més necessitats, hem de saber fer un front comú i actuar junts. Siguem creients o no, tots tenim una responsabilitat compartida si vivim dins una mateixa societat, tots ens hi devem i el compromís ha de ser compartit. Cadascú ha de posar-ho lo bo i millor, sobretot si es tracta d’ajudar a qui més ho necessita.

L’Església és tan ampla que hi caben Càritas i el Canal 13; potser s’hi difonen “fakes” i actituds difícils d’ajuntar amb l’Evangeli…

N’hem parlat moltes vegades. Certament que l’Església és mot ample i hi caben diferents tendències, però no s’hauria de perdre mai el respecte i valorar opinions que poden ser ben legítimes. I, sobretot, que sigui l’Evangeli i les actituds que se’n desprenen el full de ruta i l’estil a seguir. L’Església ha de propiciar sempre el diàleg entre la gent i no crispar la comunicació i la relació entre les persones. Hi ha alguns programes a la televisió que no ajuden, encara que hi ha el dret a discrepar, però per damunt de tot, hi ha d’haver respecte. A l’Església hem de ser un exemple, un model de comunicació. Hi ha tant de bo i de positiu a comunicar, que això també fa que hi hagi qui estigui interessat en fer mal, difonent “fakes news”. Es cert, hi ha algú a qui el sap greu els encerts dels altres i que les coses vagin bé. Qui més qui manco ho ha patit. En la línia de la solidaritat, a la vegada que molt de reconeixement, també hem rebut crítiques per la nostra actitud d’acollida als immigrants i refugiats. Vàrem oferir dependències del nostre Seminari, i crec que així reflectíem l’actitud de la nostra Església fel a l’Evangeli avui i aquí. Quan una cosa està tan clarament arrelada a l’Evangeli… Record quan vam rebre a Mallorca aquella al·lota camerunesa recollida enmig de la mar pel vaixell de salvament de refugiats i la vaig visitar a Son Espases i, enmig de molt d’interès i gestos de solidaritat, també vaig experimentar la fredor que alguns mostren entorn d’aquesta realitat. Els refugiats són persones com nosaltres, amb la mateixa dignitat humana, però de fet hi ha moments que no mantenim amb ells el mateix tracte i ens refugiam amb mil excuses burocràtiques. No hauria de ser així.

Ens sembla que tot plegat configura un muntatge que queda molt qüestionat pels temps nous. Servir-se de l’Estat per recollir aquests doblers pot crear una imatge i una cultura de la subvenció, encara que no ho sigui. Potser també demana una forma nova de ser capellà i de servir a la comunitat, tal vegada amb un treball civil…

També dic el mateix que abans: s’ha de considerar cada cas. Em costa respondre. No hem de pensar només en el capellà, perquè si està totalment entregat a la comunitat, és aquesta la qui l’hauria de mantenir. Una persona que és lliure li pot dedicar molt més el temps. I què vol dir, després, treball dins aquesta comunitat. En teoria em fa mal respondre, perquè no crec que hi hagi una resposta realista que pugui satisfer a tothom. Tornant al sistema com ho fa ara l’Estat, crec que aquest pot reconèixer (i, per sort, ho reconeix) el paper social que està fent l’Església, que és una feina de subsidiarietat en definitiva. Sempre ho he dit així. Imaginau-vos un dia en què tots els col·legis, tots els hospitals, totes les institucions que depenen de l’Església fessin vaga i tancassin. Què passaria? L’Estat ha de reconèixer els milers de milions d’euros que l’Església li fa estalviar. Aquesta és una dada objectiva, sinó vivim purament teoria. El que fa l’Estat és vehicular (ells ho diuen així) l’aportació que el poble fa i que no tindria un canal per a fer-ho. Tampoc no és una aportació que carregui més al contribuent, sinó una deducció d’allò que ja pagues i una part es destina a l’Església i/o a fins socials. Així i tot, la nostra intenció ha de ser anar construint una Església més senzills, una comunitat de germans que són un exemple de bon tracte i d’estimació. És el que Jesús ens va encarregar perquè la gent pogués creure.

També vos volíem demanar sobre l’avanç de les esglésies evangelistes, sobre tot a Amèrica Llatina, que han jugat un paper de substitució de la religiositat popular de l’Església Catòlica, i que es despleguen amb molta força per places i carrers (semblen un exèrcit).

El primer que vaig conèixer de tot això va ser a Amèrica. Als Estats Units els interessava molt aquest tipus d’evangelització. Fins i tot, hi ha fundacions que donen molt suport certs moviments en contra de l’Església Catòlica perquè no creixi. Això és fàcil; és fàcil perquè hi posen molt l’afectivitat, hi posen molta calor humana… la música… Té tot un caire d’exteriorització que moltes vegades és el que la gent vol. En canvi, entrar en processos educatius, processos de creixement en la fe, entrar dins processos de maduresa cristiana i de compromís social…, això ja és una altra cosa. Ho vaig veure a Barcelona amb molts que venien a les nostres parròquies i els acollíem, però també hi havia qui se sentia atret per altres grups. Hi ha grups sectaris que tendeixen a cridar més l’atenció. Jo, per a l’Església, al fet d’adoptar aquestes postures no li veig futur… Més bé, crec molt en els processos personals, com ja vos he dit. Quan l’Evangeli et toca el cor de la teva vida en vas fent una opció pels altres, una entrega per amor. És clar que es pot evangelitzar de moltes maneres; i potser Déu també s’haurà servit de molts mitjans per donar la seva gràcia; jo no m’hi tanc, en això vull ser molt obert, veure-ho des de la fe i ser molt respectuós. Per això dic que les verificacions es veuen amb el comportament que la persona té. D’altra part, també podem tenir problemes provinents dels moviments catòlics que ens provenen sobretot de les societats riques, i que també tenen aquest estil més emotiu i cridaner. I xoca amb l’estil nostre, jo diria que més que tocar de peus a terra, més que estar amb la gent, més que anar als més pobres, són moviments que es miren a ells mateixos i es mouen en unes espiritualitats autocomplaents, molts donats a les emocions i sentiments…

Són moviments tranquil·litzants de consciència.

Efectivament, són moviments un poc “opi” en aquest sentit. Els hem de dir la veritat de l’Evangeli, que va per un altre camí. Hem d’evangelitzar amb mitjans normals, sense estridències, amb molt de sentit comú i atenent les persones…

Això de la “balearitat” sempre ha estat una cosa complicada; i vos sou un bisbe de Mallorca menorquí. Què intentau aportar a una visió global, no tancada de les Illes?

Jo crec que l’aportació que un menorquí pot fer a Mallorca l’estic fent! O intent fer-la. Tampoc no som tan diferents, tot i que tenim maneres de ser, de caràcter i també com a poble, peculiars; però avui, amb la globalització, no es pot destriar en les societats “aquest és així, aquest és així deçà”, perquè ho solem mesclar tot. Les darreres tecnologies (ja no dic noves perquè cada dia n’hi ha de noves) globalitzen la situació i ens igualen. Avui, però, hem d’aportar la visió global, ja que vivim en un món globalitzat, totalment interrelacionat i interdependent. A més, l’Església és global, catòlica, que vol dir universal. Serà important que sigui, però, l’aportació a la globalització del bé. M’hi fa pensar molt que ha de ser així, tot el que el papa Francesc va dir quan va anar a Lampedusa, advertint el perill de la globalització de la indiferència. En tot això ens hi va el nostre compromís ciutadà, hem de pensar globalment i actuar localment, potenciant tot allò que ens dignifica com illencs, estimant la llengua pròpia, els costums i tradicions dels nostres pobles que ens identifiquen davant la resta del món.

Veniu d’una llarga tradició de treball conjunt com Església de les Illes.

Certament, essent vicari general de Menorca vaig viure un grapat d’anys aquesta experiència de treball conjunt. Molt interessant i enriquidor. Crec que està per descobrir el que es va fer aquests anys. El record és del temps del Bisbe Teodor (+2003), quan ens reuníem els tres bisbes i els tres vicaris generals de les Illes. Vàrem preparar tres Cartes pastorals plegats; la primera sobre ecologia. La “Laudato si” del Papa Francesc ha sortit trenta anys després… Moltes coses que dèiem en aquell moment varen tenir un impacte molt fort. Aquella Carta pastoral titulada “Ecologia i Turismes a les nostres Illes” va ser escrita després de fer moltíssimes enquestes (a polítics, a gent del turisme, a gent d’Església… gent de tota classe, també de fora de l’Església). Allò ens va aportar una visió molt pròpia de les Illes. Aquest tarannà d’Illes en aquell moment va semblar molt clar; ara s’ha desdibuixat. S’ha refredat, també, perquè des de les Illes no es potencia prou o no es veu del tot clar seguir en aquella línia de col·laboració. Per molt que ho intentis… Jo, personalment, ho intentaria, el que passa és que hi hem d’estar d’acord tots, es clar. I en aquests moments s’ha de tenir una voluntat especial per a fer-ho, perquè crec que és necessari. Els illencs tenim uns trets, unes característiques, que són identitaris, i els hauríem de fer reflorir i treballar junts. Per exemple, els llibres litúrgics ja són un pas que existeix, però hi hauria d’haver altres actuacions conjuntes que facin veure allò que és propi de les Illes.

En aquests moments, no sols degut al flux migratori, veig que a Mallorca el castellà té una força imperativa, molts ens l’exigeixen i són mallorquins de sempre i en la vida diària el parlem amb tota normalitat. I, si ens fixam en la reivindicació de la identitat (en parl a la Carta pastoral i a les homilies) no hi ha molts col·lectius que la facin, com en aquell moment que l’Església en això era pionera. Va ser pionera en posar els texts en català i en una posada al dia. Avui no pots dir “català” perquè la gent no t’ho accepta! En això he viscut moments d’oposició: “és que vostè xerra en català” em diu. Tot perquè dic; “l’Eucaristia, la Catedral, el cel…”. Vols corregir incorreccions lingüístiques i hi ha qui se t’enfronta. Pesen més les motivacions que provenen d’una visió política determinada que no d’una visió culturalment legítima i correcta. I ara, per referir-me al fenomen de la migració, és important tenir molt bona voluntat d’acollida i tractam que sigui així. És ben curiós que molts migrants aprenen molt fàcilment i amb rapidesa la nostra llengua. De cada vegada, crec que es normalitzarà més, especialment per part dels qui no tenen prejudicis. La generació que ve després ja ho viurà amb més normalitat.

Per acabar, a què dedica el Bisbe el temps lliure?

Ja m’agradaria tenir temps lliure! A què deis temps lliure? Depèn molt de com t’organitzes el temps de què disposes. A mi, canviar d’activitat em descansa. D’altra part, sí que en trob de temps per a dedicar a la pregària, a l’estudi, al silenci, a caminar uns km. sempre que puc, fer alguna sortida pel camp i gaudir de la natura o trobar-me amb amics capellans i amb famílies… M’agrada trobar temps de soledat, sempre que la gaudeixes i no la pateixes. Em dol molt quan hi ha gent que diu que està sola… Llavors, també tindrà sentit omplir el temps ajudant els altres, com es fa des de tantes formes de voluntariat. El temps lliure no ha de ser buit, sinó ple. Temps lliure… gairebé no record cap moment de la meva vida de capellà en què m’hagi trobat que no sabia què havia de fer.

Quan estau emprenyat, què feis?

Aquesta és una expressió molt forta i un poc inadequada, tot i que entenc que voleu dir. Ai, jo no sé si em passa molt… Quan m’arriba una situació així, faig l’esforç d’asserenar-me i tot el que faci falta per vèncer la possible indignació. Després en parl amb el Bon Jesús i entre tots dos ho plantejam. Això sí, el que intent és refer-ho el més immediatament possible si la relació humana ha passat per algun moment difícil. No hi sé estar desavingut amb ningú… No m’agrada gens mantenir actituds de revenja o ruptura; més aviat cerc la reconciliació. I és que el perdó és en tot moment la gran resposta; crec que el qui perdona sempre té la raó.

Temps per a un mateix…

Temps per a un mateix, com ja he dit, és quan et dediques a l’estudi, a la pregària; però, pregària en el sentit profund de la paraula. Moltes vegades la gent comenta: quina quietud que hi ha aquí! Aquesta quietud t’ajuda molt; contemplar el que veus (des del balcó i les finestres es contempla tota la badia de Palma). A mi m’agrada molt respirar el silenci de la capella i el que respires enmig de la natura. Havia agafat unes hores dels dilluns precisament per això, per caminar pel camp. Tenc una bicicleta; aquí baix hi ha un carril bici, però et trobes molta gent, a mi m’agrada més un camí més solitari, on no hi ha tràfic; vas més tranquil i respires millor. Ho feia molt abans; veurem si ara que vindrà el bon temps… Caminar m’agrada fer-ho el fosquet, quan no tenc altra activitat. Sí que, els dies que puc, intent caminar un parell d’hores. Des d’aquí arrib fins Es Coll d’en Rabassa o un poc més, vora la mar, una hora d’anar i una de tornar; és molt reconfortant; pel camí tenc el costum a resar el rosari, entre i entre, i m’ajuda a resar per la gent que trob: aquella parella que caminen davant tu, aquells vellets, els joves que corren, aquells altres que seuen… Penses en ells…, em sembla que és un acte de solidaritat, de voler estar a prop de la gent. El meu temps lliure també és escoltar o veure les notícies, he d’estar al corrent, he de llegir els diaris, he de dedicar temps a tot això. Ara, en general, el meu temps màxim, és sobretot estar amb la gent. També dedic temps a escriure, però no vos penseu que me n’ocupa tant, ho solc fer els vespres: de les deu per amunt. La Carta pastoral també l’he escrita bona part els vespres, sobretot en l’estiu i quan he disposat de més temps; puc dir que és d’elaboració totalment pròpia, un bon mitjà per a comunicar-me.

Amb els nomenaments donam carta de ciutadania sobretot a les dones

Hi ha molta feina en aquesta carta pastoral.

Sí, sí! No vaig fer un esquema previ, em vaig posar a escriure. I des que em vaig posar a escriure i pregar em va anar sortint. Després vaig anar distribuint capítols… quan ja tens la cosa feta, hi tornes molt: refàs, corregeixes, lleves… Fins un dia que dius: prou! Perquè si no, no m’aturaria. (Després de cada capítol hi ha unes preguntes, una pregària i unes fulles en blanc per a fer-hi anotacions). He volgut donar un sentit de comunió; l’Església parla molt de la sinodalitat, que significa “caminar junts”; crec molt en el laïcat i estam intentant donar camp als laics i laiques, ho anam introduint. Intentam trobar acompanyants del jovent, un camp que presenta molta urgència i és necessari que molts adults s’hi dediquin. Amb els nomenaments podeu veure com els donam carta de ciutadania, sobre tot al laïcat i a les dones. És un dels objectius que em vaig proposar. Voldria arribar encara més amunt amb els càrrecs (p.e. vicari episcopal), el que passa és que les estructures actuals (Dret Canònic) no ho preveuen. Ara bé, podem nomenar delegats i delegades (com ja feim) i càrrecs directius amb responsabilitats semblants. Pensem sempre que dins l’Església tot càrrec no és per exercir poder, sinó únicament per al servei, com ens ho va indicar Jesús.

Vivim un moment apassionant i una nova ocasió plena d’esperança

I, per acabar, què ens diu dels darrers canvis que s’han fet recentment a la Conferència Episcopal?

Ha estat una vertadera experiència de comunió i de democràcia. Crec que s’ha arribat a consensuar una visió ben majoritària en la línia plena d’Evangeli que avui l’Església ens demana, especialment si tenim la referència pastoral del papa Francesc. Estam contents de la línia oberta que s’ha pres en el sentit de privilegiar l’evangelització per damunt de tot, el que anomenam una “Església en sortida” amb la voluntat de sortir d’ella mateixa i optar decididament pel diàleg amb la societat en la qual estam immersos i de la que els cristians en formam part. Fins i tot, m’ha alegrat molt veure la manera tant positiva com la premsa i l’ambient en general ha reaccionat i ha acollit l’elecció del nou president de la Conferència episcopal. És tot un signe de la possibilitat que tenim d’encarnar el missatge evangèlic en el cor la realitat ampla i diversa que vivim. Seria llarg concretar aquestes possibilitats, perquè hi són i de cap manera, desaprofitar el moment actual que, per a mí, com a cristià i ciutadà, és apassionant i una nova ocasió plena d’esperança.

Fa prop de dues hores que conversam i sembla com si el Bisbe tingués tot el temps per a nosaltres. Hem d’acabar i don Sebastià ens acompanya fins a la porta del carrer oferint-se a tornar-nos trobar quan vulguem. Un bany de bona acollida i de conversa profitosa. Gràcies de tot cor!