DE L’ECONOMIA CRÍTICA A LA CRÍTICA DE L’ECONOMIA

De l’economia crítica a la crítica de l’economia

Pep Soler Rotger

Fa molts anys que l’estructura econòmica balear és objecte d’interès acadèmic. Aquesta ha estat tractada des de nombrosos punts de vista. El que pot sorprendre, però, és que l’estudi amb més profunditat analítica sobre el model turístic no s’ha fet a la Facultat d’Economia, sinó a la de Geografia. Això pot semblar estrany de primeres, però no ho és tant si es comprenen les limitacions amb les quals es troba l’enfocament econòmic predominant.

El marc hegemònic

L’economia política com a disciplina és producte de la Modernitat. Segons Marx és la forma en què la societat burgesa es concep a si mateixa. Sorgeix, per tant, d’una estructura social i econòmica històricament determinada: el capitalisme. Els primers economistes, els anomenats clàssics, estableixen els fonaments per comprendre la forma que aquesta societat produeix els mitjans materials per a la seva pròpia reproducció i la forma en què els distribueix entre classes. Aquest darrer apunt és prou important, ja que s’assumeix en tot moment la importància de dur a terme una anàlisi a escala de grups socials, depenent de la posició que aquests ocupen en el procés econòmic.

L’anomenada revolució marginalista, al darrer terç del segle XIX, estableix els fonaments del que serà el pal de paller de l’ortodòxia econòmica fins als nostres dies: l’economia neoclàssica. Prenent com a model les ciències naturals, s’elimina la paraula política de la disciplina, que queda definida simplement com a economia. El gir a escala teòrica és molt més profund, ja que es pren com a nucli analític l’individualisme metodològic, entenent el comportament dels grups com a simple agregació de comportaments individuals. A més, es formalitza matemàticament el comportament d’aquests agents individuals, aprofitant els avanços matemàtics en càlcul diferencial i suposant que basen les seves decisions en l’optimització racional. D’això se’n deriva tot un entramat teòric que assumeix la tendència a l’equilibri i a la plena ocupació i on no hi tenen cabuda les crisis econòmiques, almanco de forma endògena.

L'antecedent teòric dels plantejaments que actualment són hegemònics es troba en la síntesi neoclàssica, és a dir, en l'adaptació i incorporació de la feina de Keynes als models i conceptes marginalistes. Aquesta tasca, duta a terme principalment per John Hicks als anys quaranta i cinquanta del segle passat, va conjugar la noció d'equilibri neoclàssica amb la possibilitat d'atur involuntari. Això s'explicaria per les rigideses, almenys a curt termini, al mercat de treball, per la naturalesa no competitiva d'aquest1, la qual cosa es distancia considerablement d'algunes de les tesis centrals de la Teoria General, com la importància de les expectatives en la incertesa i la preferència per la liquiditat. Les implicacions polítiques derivades d’aquesta síntesi neoclàssica es van reflectir bé durant els Trenta Gloriosos: la possibilitat d'arribar a la plena ocupació mitjançant la intervenció pública en la base d'una política fiscal activa i una política monetària guiada per un Banc Central independent.

La crisi de la síntesi neoclàssica dels anys 70 es va veure marcada pel fenomen de l'estagflació, en què coincidien en el temps la inflació i la desocupació. Aquest fet qüestiona un dels fonaments de la teoria anterior, la Corba de Phillips, la base de la qual es considerava que les possibilitats que brindava la política econòmica es movien sempre entre diferents combinacions d'inflació i ocupació. D'aquesta manera cert nivell d'ocupació estava associat amb certs nivells d'inflació, de manera que la tasca era trobar un punt d'equilibri entre tots dos. La principal crítica d'aquest model prové dels monetaristes, encapçalats per Milton Friedman, de l'Escola de Chicago, els quals utilitzen la teoria quantitativa i l’exogeneïtat dels diners per postular que els canvis en l'oferta monetària només poden implicar canvis en l'ocupació i la producció a curt termini, ja que a llarg termini tan sols es veurien reflectits en canvis en els nivells de preus, ja que la Corba de Phillips seria vertical.

Els models derivats d’aquests plantejaments es poden definir com a models d’oferta. És a dir, suposen que els nivells de producció d’una economia venen donats per elements de caràcter tècnic, com la quantitat de béns de capital, de treballadors, o el nivell tecnològic, i que aquests sempre seran suportats per la demanda. A aquesta producció d'equilibri li corresponen, a més, un tipus d'interès natural o d'equilibri i una taxa d'atur natural d'equilibri, la NAIRU, que no accelera la inflació. S’assumeix per tant que l'equilibri es dóna amb atur natural, és a dir, no hi ha atur involuntari. Segons aquesta concepció i afegint els supòsits d'expectatives racionals, la política fiscal és ineficient, ​​ perquè no implica canvis en la producció ni tan sols a curt termini, ja que els agents adapten el seu comportament via preus. Les desviacions a curt termini es poden solucionar llavors mitjançant la política monetària, dirigida per institucions independents de la política.

Pel que fa al creixement econòmic i a la divisió mundial del treball, l’ortodòxia econòmica parteix del principi d’avantatges comparatius, segons el qual s’assegura una especialització dels territoris en els sectors on són més competitius. Això, que pel sentit comú pot semblar un problema, ja que no és el mateix especialitzar-te en la producció de microxips que en productes primaris, no ho és pels plantejaments hegemònics, ja que la lliure mobilitat i substitució de factors productius conduiria a una progressiva convergència en els nivells de renda per càpita. És evident que això no es compleix, però segons aquests postulats és perquè precisament es donen imperfeccions en el mercat. La solució passa, per tant, per avançar cap a la lliure circulació de béns, capitals i treballadors, eliminant mesures proteccionistes com els aranzels.

Crítiques

En primer lloc, d’aquest marc teòric es deriva que qualsevol desviació és exògena2. Amb això hauríem de suposar que les constants crisis que es donen no provenen de la manera de funcionar del sistema econòmic. Per exemple, la Gran Recessió no es deuria més que al mal funcionament de sistema financer, ple de risc moral i informació imperfecta. La crisi actual seria també totalment exògena a la lògica sistèmica. A més, segons aquesta visió, els grans nivells de desocupació s'explicarien per rigideses en el mercat laboral, com ara legislacions com el salari mínim o la lluita sindical. Les implicacions polítiques són, per tant, flexibilitzar tant com es pugui i renunciar a la política fiscal, quan precisament s'ha observat que si la depressió actual no ha estat més grossa, ha estat pel paper actiu d'aquesta. S'obvia, per tant, qualsevol dimensió estructural o espacial de l'economia.

En segon lloc, el funcionament de la política monetària pressuposa l'existència d'un tipus d'interès i una taxa d'atur d'equilibri, però la realitat és que aquestes magnituds no es coneixen3. Quina és la taxa d'atur que no accelera la inflació? Quin és el tipus d'interès natural? En els darrers anys la taxa d'interès no ha fet més que caure a la vegada que la inflació està estancada i fins i tot en negatiu, si a més hi afegim el fet que l'oferta monetària no ha fet més que expandir-se de forma inèdita, l’economia ortodoxa sembla trobar-se amb serioses dificultats per explicar la realitat.

Un altre punt important és el paper de les expectatives racionals. L'assumpció que els agents econòmics coneixen el funcionament de les polítiques econòmiques i s'anticipen al seu resultat no s'acosta a la realitat. El comportament dels agents és més aviat gregari, i es regeix més per imitació o impulsos que per raonaments lògics profunds. Això explica perquè es cometen errors en massa, com passa en casos com ara bombolles immobiliàries. Molts altres elements són objecte de crítica, com l'assumpció d'un nivell potencial de l'economia proper, la neutralitat dels diners o el caràcter exogen del sector financer.

Pel que fa a l’especialització productiva de diferents territoris, és un fet que la conformació de l’Economia Mundial comporta processos de desenvolupament desigual, molt lluny d’una tendència a la convergència. La configuració de les Cadenes Globals de Valor fa que les regions i països desenvolupin un model productiu especialitzat en certs nivells d’aquestes cadenes. La qüestió és que la generació de valor és asimètrica entre els distints nivells, pel que situar-se en les baules més baixes no és desitjable. Els processos paradigmàtics de desenvolupament exitós, com els tigres asiàtics, es varen basar precisament en ressituar-se en aquestes cadenes i desenvolupar indústries competitives amb un elevat valor afegit.

Nous paradigmes

A part del constructe teòric ortodox existeixen tot un seguit d’escoles econòmiques considerades heterodoxes o crítiques que qüestionen molts dels postulats de l’economia neoclàssica abans descrita. Algunes fins i tot qüestionen el sentit mateix de quelcom semblant a una ciència econòmica separada de les altres ciències socials.

L’escola post-keynesiana, per exemple, ja incorporava les eines teòriques per preveure la Gran Recessió, en tant que a partir de la tasca de Hyman Mynsky tenia en compte la importància central de l’esfera financera en l’economia capitalista4. A més, critica elements centrals de l’economia ortodoxa com la neutralitat i el caràcter exogen dels diners o el principi de demanda efectiva de Keynes. Un dels elements més populars d’aquest corrent és la Teoria Monetària Moderna, que postula la possibilitat d’assolir la plena ocupació mitjançant un programa de treball garantit finançat directament pel Banc Central, sempre que aquest tingui sobirania monetària.

Des del feminisme i l’ecologisme s’han fet aportacions teòriques que qüestionen les bases teòriques de la ciència econòmica, com són les valoracions monetàries dels processos i la centralitat del mercat en la definició d’aquesta valoració. L’economia feminista situa el nucli del seu plantejament en l’esfera no mercantilitzada del treball, és a dir, en el treball domèstic5. Des del moment en què és un espai no mercantilitzat i per tant, no intervingut pels diners, l’economia tradicional mai havia considerat la seva importància, malgrat que és condició necessària per al funcionament de l’esfera productiva. Han estat molts els debats al voltant d’aquesta qüestió, tant teòrics com pràctics, com pot ser l’establiment d’una Renda Bàsica Garantida o l’establiment d’un sou per a les tasques domèstiques, tot i que aquest darrer punt no està exempt de polèmica6. L’economia ecològica, en plena vigència davant la situació d’emergència climàtica, mostra els límits de les mesures dineràries dels recursos i processos naturals, així com dels impactes negatius que té el procés econòmic sobre aquests. En aquest sentit s’ha avançat molt per considerar el metabolisme econòmic tenint en compte els seus fluxos materials, més enllà de valoracions monetàries7.

Finalment, cal anomenar la importància central de la producció teòrica de Marx en la seva etapa madura: la crítica de l’economia política. Certa tradició marxista ho va interpretar com una simple crítica als clàssics, resultant d’aquesta quelcom semblant a una economia política marxista. La realitat, però, és que aquest projecte crític ho era cap a la pretensió científica de la mateixa disciplina8. El procés econòmic, en tant que mediat per l’intercanvi de mercaderies, es presenta com autònom i independent de la voluntat dels individus. Les categories que fan servir els clàssics es prenen de forma necessària i a històrica, naturalitzant unes relacions i institucions socials que no son més que producte d’un moment històric determinat. L’economia com a ciència sorgeix per tant de l’esfera de l’aparença que necessàriament crea el capitalisme. La crítica implica anar més enllà d’aquest punt per captar la lògica d’aquest mode de producció i mostrar el seu caràcter contingent i, per tant, superable.

Més enllà de la utilitat concreta o les implicacions pràctiques de cada corrent, el que és evident és que si volem construir quelcom nou, no podem fer servir les eines de sempre. Per poder veure i imaginar més enllà del que estam avesats cal replantejar els fonaments teòrics que fem servir. Cal avançar, llavors, cap a una major comprensió del fet social, i per això no només són necessaris tots els punts de vista crítics, sinó també trobar punts de trobada entre les distintes ciències socials.

1

​​ Roncaglia, A. (2019). La era de la disgregación: historia del pensamiento económico contemporáneo (Vol. 139). Prensas de la Universidad de Zaragoza

2

​​ Fine, B. Dimakou, O. & (2016). Macroeconomics, a critical companion

3

​​ Arestis, P. (2009). The new consensus in macroeconomics: a critical appraisal. In Macroeconomic theory and macroeconomic pedagogy (pp. 100-117). Palgrave Macmillan, London.

4

​​ Keen, S. (2021). ¿ Podemos evitar otra crisis financiera?. Capitán Swing Libros.

5

​​ Orozco, A. P. (2014). Subversión feminista de la economía: aportes para un debate sobre el conflicto capital-vida. Traficantes de sueños.

6

​​ Federici, S. (2018). Revolución en punto cero. Trabajo doméstico, reproducción y luchas feministas.

7

​​ Per exemple: Ginard, X., & Murray, I. (2015). El metabolismo socioeconómico de las Islas Baleares, 1996–2010. El metabolismo económico regional español; Carpintero, O., Ed.; FUHEM Ecosocial: Madrid, Spain, 307-383.

8

​​ Heinrich, M. (2008). Crítica de la economía política. Una introducción a El Capital de Marx, Madrid, Escolar y Mayo.



Aquesta web utilitza galetes. Aquí pots veure la política de galetes. Si continues navegant vol dir que l’acceptes.    Veure
Privacidad