Conèixer-mos, un acte polític per salvar Eivissa
Teixir xarxes d’acció política en un món que ens individualitza és el més revolucionari que podem fer
Toni Escandell Tur
Que la crisi sanitària no ha suposat un canvi de model a Eivissa ho demostra la manca de mesures institucionals per a fer-lo efectiu i per a reconvertir les empreses dependents del turisme. És per això que, des del meu punt de vista, cap persona que es defineix com a ecologista hauria d'alegrar-se per la situació econòmica que pateix el país. La pandèmia i les conseqüències dels successius confinaments no suposaran, de moment, cap punt d'inflexió, perquè els canvis de paradigma polític han de venir de la mà de la societat civil, que és qui acostuma a forçar les institucions a caminar en una altra direcció. Això només passa quan no fer-ho els hi suposa un problema als carrers.
Aquests darrers setze mesos han significat, si es vol, una aturada parcial de la massificació turística i la corresponent destrucció del territori i la identitat de la nostra illa, però en cap cas el començament d'una nova cosa, perquè això només passa de forma organitzada per part de tots els actors polítics, i encara no es donen les condicions pertinents. Cal seguir teixint xarxes des de baix, una assignatura pendent més que necessària a Eivissa, històricament mal connectada (en tots els sentits), on cal fomentar el sentiment de comunitat. Només quan això estigui endreçat, podrem començar a plantejar-nos altres (grans) coses.
Així, les conseqüències econòmiques d'aquest col·lapse del capitalisme les pateixen els de sempre. Els grans hotelers saben que no deixaran d'arribar a final de mes, que no hauran de patir cercant pisos per Vila a Idealista, i no es plantejaran haver d'abandonar la seua terra a la recerca d'oportunitats, tal com li passa a part del jovent.
Com deia, la primera passa és treballar a peu de carrer perquè Eivissa compti amb un teixit fort de lluita combativa que faci que els moviments socials siguin oberts i atractius per a tota la gent que els necessita, que és la majoria. No ens podem permetre que algunes organitzacions civils siguin clubs d'amics, aïllats els uns dels altres, i on no es busca un imprescindible relleu generacional. No ens podem permetre, per exemple, que els joves no siguem més presents al moviment ecologista de l'illa, un actor que ha estat importantíssim per a la seua supervivència i la protecció del territori. Ara som les noves generacions les que hem de protegir aquest moviment.
A vegades sembla que a Eivissa no passen coses, que no hi ha una reacció popular suficientment ampla enfront de tots els problemes que tenim i que també es viuen a la resta del país. Això no és ben bé així, ja que existeix una part de la població molt conscienciada, formada i compromesa individualment, però no es pot negar que cal conèixer-mos entre nosaltres i "ampliar la base", expressió que no per haver estat malmesa pels polítics deixa de ser clau.
Hi ha marge per a ser optimistes en aquest sentit. Podem presumir de ser una illa amb un moviment feminista i LGTB més que fort que fa molta feina en el seu camp, un anarcosindicalisme que va ser capaç d'organitzar una vaga de 'kellys' amb ressò mediàtic estatal amb l'oposició dels sindicats tradicionals, un GEN-GOB que seguirà aturant moltes de les barbaritats que la marca Ibiza tracta de dur a terme, o un nombrós grup de joves que fan de voluntaris a Plataforma per la Llengua i que ja han fet diverses trobades al darrer any per a treballar en la defensa del català. Tot això és la prova de que existeix la gent necessària per a canviar les coses.
Parlar entre nosaltres de nosaltres mateixos, veure'ns les cares, compartir moments i explicar-nos els nostres problemes és el primer que hem de fer per a crear una cosa més grossa i amb capacitat per a fer efectiu el canvi de model i de societat del que tant es parla. Només d'aquesta manera farem trontollar els fonaments de l'estat de coses que amenaça Eivissa. En un món que ens individualitza i que ens fa creure que podem ser lliures per nosaltres mateixos, descontextualitzant i despolititzant, així, els nostres problemes, prendre partit en favor d'Eivissa i del conjunt dels Països Catalans és l'acte més revolucionari que podem fer. Una vegada assolit aquest trobament, sorgirà una gran proposta popular amb idees interessants i noves.
La situació és crítica. Tant a l'anterior temporada turística com a l'actual, només cal(ia) mirar per la finestra per veure molts de turistes. Però no en són suficients per a evitar les cues al banc d'aliments de Càritas o que moltes persones segueixin patint angoixa perquè fa mesos que no troben feina o no saben si l'empresa en què treballen se'n sortirà d'aquesta. Per tant, dir que depenem del turisme és un eufemisme, depenem de la xifra dels tres milions de turistes l'any. En un mateix sector econòmic s'havien creat milers de llocs de feina que Eivissa no podia assolir de forma indefinida. Som una illa petita i els nostres recursos naturals són, evidentment, limitats.
En aquest sentit, sembla lògic que hi hagi falta d'arrelament i estima cap a un territori on viure és complicat. Un estima els llocs que li donen una bona vida; un lloguer a un preu raonable o condicions laborals dignes. Per aconseguir aquesta nova cosa que ha de començar es necessita limitar el nombre de turistes de cara a l'etapa posterior a les restriccions de mobilitat, fer una regulació immobiliària sense ambigüitats, prohibir el lloguer turístic arreu, assegurar el compliment dels drets laborals, ajudar des de les administracions al camp i a tots els joves que vulguin dedicar-s’hi, i fer un canvi radical en la política urbanística. Res que no hagin demanat durant anys els moviments socials d'Eivissa, Formentera, Mallorca i Menorca. I com que només podem ser lliures en col·lectiu i compartim problemes, hem d'unir-nos també entre illes i fer feina per a poder escriure un futur.
Els joves pensàvem que estàvem fora de la història i ens ha vingut la covid. Aprofitem aquest drama per a repensar-ho tot.
