CAP A UNA RENDA BÀSICA UNIVERSAL I INCONDICIONALPER POSAR LA VIDA AL CENTRE

Cap a una Renda Bàsica Universal i Incondicional per posar la vida al centre

Anna Grau Casajust i Bethany Anne Ratcliffe

 

L’any 2020, no cal ni dir-ho, serà recordat per molts com un dels anys més atípics de la nostra vida. Ha estat un any de distanciament social, de trobar a faltar la família i les amistats, de sentir una certa claustrofòbia a casa i de fer malabarismes per conjugar el teletreball amb els deures familiars, tot al mateix temps. A més, moltes persones que han patit problemes greus de salut, tan derivats per la COVID19 com d’altres que no s’han tractat tan ràpidament com haurien degut a un sistema sanitari col·lapsat per la pandèmia, que han perdut la feina, han tancat el seu negoci.

Les crisis econòmiques impacten intensament en les vides de les persones. Hi ha hagut grans crisis el 1873, el 1929, el 1973 i el 2008 abans que la pandèmia de la COVID19 ens colpegés de nou. Crisis diferents, amb detonants diferents, intensitats diferents i durades diferents, però crisis al cap i a la fi.

Quan els intervals de temps entre les crisis eren més llargues i les vides més curtes, les persones vivien una d’aquestes grans crisis al llarg de la seva vida; mentre que ara, moltes persones ja n’han patit una, dues, tres i fins i tot quatre, de crisis. Definides en el diccionari com a fases especialment difícils que poden patir les persones o les societats, trenquen projectes vitals, fan viure les persones amb por i incertesa i aboquen a prendre decisions basades en la necessitat. Les anàlisis de les trajectòries vitals de les persones vulnerables ens mostren que els problemes mai venen sols, i que les dificultats econòmiques arriben a desencadenar problemes familiars, mentals, laborals, legals. Com intentem pal·liar els efectes de les crisis econòmiques diu molt del tipus de societat en què vivim, dels seus objectius i prioritats.

La sortida de la crisi de 2008 es va plantejar des del paradigma del neoliberalisme, que s’havia anat imposant des dels anys 70. La Unió Europea va ser el gran laboratori de les polítiques d’austeritat en temps de crisi i on es van implementar més rígidament. La imposició de mesures d’austeritat per part d’organismes supranacionals ​​ i els plans de la Unió Europea per països amb dificultats, com Grècia, Espanya, Irlanda o Portugal, van provocar retallades en el sector públic i devaluacions dels salaris quan la ciutadania més necessitava la força protectora dels Estats del Benestar. Per contra, el sector bancari europeu va ser rescatat amb diners públics que no han tingut cap contrapartida per a la ciutadania. Aquestes mesures, juntament amb els efectes de la crisi econòmica, van portar a un augment de les desigualtats en els països europeus que més han sofert la crisi, entre ells Espanya.

 

Així, la supeditació de les necessitats socials a la dels mercats es va fer més que evident en les polítiques que es van implantar després de la crisi de 2008. Per contra, la crítica a les polítiques d’austeritat, el sorgiment de moviments com el 15M o de nombroses plataformes ciutadanes de solidaritat van posar de relleu que una altra sortida de la crisi era possible i que era necessari que els mercats es supeditessin a la societat i no a la inversa, caminant cap a un canvi de model econòmic. Molts vam pensar que podia ser un moment per pensar en un altre tipus de societat, més humana, més empàtica, però el capitalisme sap reinventar-se constantment i va tornar a emergir com una maquinària perfectament eficaç per concentrar el capital, el poder i la riquesa en poques mans, tot incrementant la desigualtat.

En l’anàlisi de la crisi de 2008 es va produir un renovat interès per l’obra de Karl Polanyi, i especialment del seu llibre La Gran Transformació, obra en la qual analitzava els orígens de la crisi dels anys 30, i els situava en el sorgiment del liberalisme en la Gran Bretanya del segle XIX. Aquest interès en la seva obra és deguda als molts paral·lelismes (i també algunes diferències) entre les crisis dels anys 30 i la de 2008. Polanyi va analitzar com, fins al sorgiment del liberalisme, els mercats estaven sotmesos a controls morals i ètics, però a poc a poc els mercats es van anar desarrelant de la societat fins que aquesta va quedar-ne supeditada. Polanyi exposava així l’excepcionalitat històrica dels mercats auto-regulats, que van anar desplaçant altres formes de relació i intercanvi, com la solidaritat o la reciprocitat, i va impregnar tots els àmbits de l’existència.

I és que el capitalisme neoliberal no és només un determinat ordre econòmic, sinó que incideix en altres esferes de l’existència, com l’estructura social, l’ètica i la política. Com va analitzar Max Weber, el sistema capitalista va sorgir en societats protestants a causa del fet que requereix una ètica basada en el treball, l’afany econòmic i l’individualisme. Així, l’avenç del capitalisme és indissociable d’una subjectivitat capitalista, la qual impregna de la lògica mercantil, individualitzadora i maximitzadora de guanys en tots els àmbits de la vida. En paraules de Nancy Fraser, s’ha de concebre el capitalisme no només com un determinat paradigma econòmic, sinó com un “ordre social institucionalitzat”.

Poc més de deu anys després tornem a ser a la mateixa casella de sortida i tornem a tenir l’oportunitat de pensar en altres formes de sortir-ne, més veient les conseqüències nefastes que ha tingut el triomf del neoliberalisme. I no parlem només de polítiques macroeconòmiques, reformes laborals o regulacions bancàries. En un nivell més micro, les crisis s’han endut generacions senceres que han vist truncats els seus projectes vitals. I, com hem dit anteriorment, les persones cada cop en viuen més, de crisis. És el moment i donar la volta a la preeminència de la lògica econòmica, extractivista i individualista del neoliberalisme i de posar la vida al centre. La pandèmia ens ha ensenyat que estar en contacte amb la natura és necessària per al nostre benestar, que la xarxa relacional és indispensable per a una bona salut mental, que sense el treball de cures no es pot sostenir la vida de les persones més vulnerables i que més estimem. Hem vist com en l’etapa més dura del confinament se’ns permetia anar a treballar però no acudir a l’enterrament d’un familiar. No se’ns acut un major exemple del que significa el capitalisme neoliberal en les nostres vides, unes vides pensades només per produir i consumir.

Les respostes a l’anterior crisi només van beneficiar una minoria rica que encara és més minoria però més rica. És hora de pensar en noves solucions a vells problemes. Entre les diferents respostes a la crisi actual, la Renda Bàsica Universal i Incondicional és una proposta que posa solució a molts (que no tots) dels problemes que patim com a societat. D’una banda, desvincula els ingressos d’un mercat de treball precari amb una alta taxa d’atur estructural. D’altra banda, és respectuós amb les trajectòries vitals, en les que en un moment o altre requerirem ingressos per alimentar-nos quan falti la feina, per tenir cura de les nostres filles i les persones grans quan ho necessitin, per estudiar, formar-nos o recuperar-nos d’un problema mental, sense l’angoixa de què si no tenim feina, si no produïm constantment, hem fracassat. Desvincular els ingressos de la feina i fer valdre el treball de cures, entre molts altres aspectes, canviaria la lògica neoliberal de supeditar tots els àmbits de l’existència als mercats.

Hi ha molts llocs del món que han fet proves pilot sobre la RBU. Els resultats mostren que les persones que no deixen de treballar, fins i tot en alguns llocs s’ha constatat que les persones subjectivament pensen que tenen més possibilitats de trobar feina, perquè dediquen temps i recursos a preparar-se, formar-se i buscar llocs on treballar. També mostren com en els països del sud millora l’alimentació i la salut de les persones. Entre els resultats, destaca la millora de la salut mental, que és la propera pandèmia que ens ve. Per no parlar de tots els ​​ avantatges que representa des del feminisme valorar el treball de cura i desvincular tots els ingressos econòmics de l’home pare de família.

S’han realitzat estudis, basats en simulacions econòmiques, sobre la viabilitat d’una Renda Bàsica Universal i Incondicional, com els fets per Lluís Torrens, Jordi Arcarons i Daniel Raventós i les conclusions són que és aquesta és viable i que depèn de la voluntat política. En els pròxims mesos, des del CES elaborarem un estudi de viabilitat de la RBU a les Illes Balears amb els autors citats. La pandèmia ha colpejat especialment les Illes posant en relleu la necessitat d’un canvi de model econòmic, més sostenible, amb treball digne, amb visió de gènere. La RBU podria minorar els costos i ajudar cap a una transició de model.

Les vides de les persones no són trajectòries lineals, ascendents i d’èxit individual. Aquestes trajectòries són només una mínima part de totes les trajectòries vitals. Per contra, les persones emmalaltim, necessitem que ens cuidin o necessitem cuidar, formar-nos per avançar, una petita empenta per tal de sortir del pou que impliquen les crisis. I més encara quan aquestes són cada cop més recurrents. De res serveix, o només serveix per una minoria, que a cada crisi cada cop siguem més desiguals, el treball sigui més precari i que fem veure que el treball de cura no és ni necessari ni important. En comptes d’alimentar una maquinària com el capitalisme tan eficaç per concentrar el capital, generar individualisme, competitivitat i frustració, treballem per supeditar-lo a una vida que ens permeti el contacte amb la naturalesa, amb les amigues i la família, amb una feina digna. Treballem per acabar amb l’espiral destructiva dels mercats, per posar la vida al centre i perquè les vides mereixin ser viscudes.

 

 

 



Aquesta web utilitza galetes. Aquí pots veure la política de galetes. Si continues navegant vol dir que l’acceptes.    Veure
Privacidad