Canvi climàtic i transicions a les Illes
Pau de Vílchez Moragues
Fa unes setmanes, el Tribunal Constitucional d’Alemanya va condemnar l’estat alemany per insuficiència en la seva acció climàtica; una insuficiència que suposa una amenaça greu per a les joves generacions, que hauran de fer front a restriccions intolerables de la seva llibertat a conseqüència de la crisi climàtica que l’ús intensiu de combustibles fòssils està creant. Per complir la seva part de responsabilitat, l’Alt Tribunal establia que Alemanya està obligada a reduir les seves emissions molt més del fet previst.
Fa només uns dies, el Consell d’Estat francès, la més alta instància judicial administrativa de França, ha condemnat al Govern per no preveure ni posar en marxa les mesures suficients per assolir els objectius de reducció d’emissions que l’Estat havia fixat, i ha donat tan sols nou mesos a les institucions perquè defineixin i posin en marxa les mesures necessàries per aconseguir-ho.
Són dos exemples molt recents i propers que posen de manifest una evidència cada cop més inajornable: la necessitat de reduir de manera decidida les emissions de gasos d’efecte hivernacle el més aviat possible, a risc de posar la humanitat (i la resta d’éssers vius) en una situació de risc catastròfic que amenaci la seva existència tal i com la coneixem. Recordem que els objectius d’Alemanya que el Tribunal Constitucional ha considerat insuficients eren de 55% el 2030 (l’executiu d’Angela Merkel ja ha anunciat que els augmentava a 65%). Pel que fa a França, impliquen ara mateix una reducció del 40% l’any 2030, respecte d’allò que s’emetia el 1990, però segurament hauran de modificar-se, ja que la mateixa UE ha anunciat un enfortiment dels seus objectius per al 2030, que inicialment eren del 40% i ara seran del 55%.
En aquest context, l’Estat espanyol ha aprovat una llei de canvi climàtic que preveu una reducció del 23% de les nostres emissions de gasos d’efecte hivernacle d’aquí al 2030. Un objectiu que, si bé implica un esforç important, ja que partim (a diferència dels països veïns) d’unes emissions que encara estan molt per sobre de les de 1990 (al voltant d’un 16%-18% més), és clarament inferior als objectius que serien necessaris per a donar resposta a l’emergència climàtica.
Perquè, què diu la ciència que seria necessari? Segons els informes de l’IPCC, que representen el més ampli consens científic a escala mundial sobre la qüestió, per tal de tenir possibilitats de limitar l’augment global de la temperatura a 1,5°C per sobre de la mitjana a l’època preindustrial, els països enriquits haurien de reduir les seves emissions al voltant d’un 65% l’any 2030. Molta gent es preguntarà, amb raó, quina importància té que la temperatura global augmenti, per exemple, 2°C i no 1,5°C. Precisament sobre aquesta qüestió es va preguntar l’IPCC l’any 2018 i va emetre un informe que no deixa lloc a dubtes. Aquest simple mig grau de diferència suposa que centenars de milions de persones addicionals no tendran accés a l’aigua potable, que el rendiment d’alguns cereals es veurà reduït fins a un 50% o, entre altres coses, que les onades de calor afectaran al voltant de 400 milions de persones suplementàries.
Justament, al Nord del continent americà acabam de tenir un exemple molt clar de què representa una onada de calor com les que pot provocar l’escalfament global: centenars de morts, moltes més als hospitals, pobles devastats pels incendis provocats o alimentats per l’onada de calor, serveis essencials aturats (entre ells, una cosa tan essencial com la vaccinació contra la COVID19), el transport ferroviari i la xarxa d’electricitat sota mínims... El canvi climàtic no vol dir una “mica” més de calor. Implica un canvi substancial de les condicions que fan possible una existència digna a la terra, i té impactes multisectorials que van des de la salut fins a l’economia i el medi ambient. És essencial, doncs, que limiten l’escalfament global a 1,5°C, si no volem deixar una terra erma i hostil als nostres fills.
Però hi ha un altre problema, i és que si seguim amb el ritme actual, ens n’anirem segurament a un augment de la temperatura global per sobre dels 3°C. Aquesta situació és encara pitjor, ja no només pels impactes directes que pugui tenir, sinó perquè posaria en marxa processos naturals de retroalimentació de l’escalfament que ja no podríem controlar. Si es fon el permagel de Sibèria, s’alliberaran grans quantitats de metà, un gas d’efecte hivernacle molt més potent que el CO2; si es cremen els boscos i es fon el gel, la terra tindrà molta menys capacitat d’engolir CO2 i reflectir els rajos solars. Tot això, provocaria un augment encara superior de les temperatures sobre el que no tindríem cap control. I aquesta és la clau. Ara mateix sabem què causa l’escalfament global (les emissions de gasos d’efecte hivernacle), i sabem què hem de fer per limitar aquest escalfament abans que sigui massa destructiu (deixar d’emetre aquests gasos). Això està a les nostres mans aconseguir-ho i per això és imperatiu que ho aconseguim. Perquè si no ho feim a temps, l’escalfament se’ns anirà de les mans, i només serem espectadors de la nostra destrucció.
Sembla molt dur, però és la realitat. Ignorar els riscos no ens permetrà enfrontar-los, ans al contrari, farà que aquests siguin molt majors. I en aquest context, tothom ha de fer tot el possible per mitigar el canvi climàtic. Incloses les Balears.
Les Illes Balears són al mateix temps contribuïdores netes a l’escalfament global i en patiran algunes de les conseqüències més greus. Per començar per les conseqüències, l’augment del nivell de la mar s’accelera, i si segueix així posa en perill el nostre litoral, les nostres famoses platges, els nostres aqüífers i la seguretat de les persones que viuen en aquest litoral. A més, les temperatures aniran augmentant, amb onades de calor cada cop més freqüents, més intenses i de major durada, tenint un impacte especialment greu sobre la salut d’infants i persones majors. A això caldrà unir-hi un augment dels incendis i de les malalties transmeses per vectors, que afectaran tant a les persones com als ecosistemes. Si algú pensa que tot això no afectarà la nostra principal indústria actual, el turisme, és que té o manca de discerniment o mala fe. El turisme a Balears patirà, i molt, amb l’escalfament global, i es localitzarà a destins menys càlids i més agradables, a banda segurament millor preservats.
Però és que la nostra principal indústria és també una contribuïdora neta al canvi climàtic. No només pels milions de viatgers que arriben amb avions i vaixells, sinó també per tots els béns que hem d’importar per donar menjar, beure (i altres coses) als turistes, així com per construir i reformar hotels, ports, aeroports...
Urgeix, doncs, un canvi de model, per responsabilitat, perquè som emissors importants de gasos d’efecte hivernacle, però també per prevenció, perquè els problemes del canvi climàtic ens cauran a sobre de manera especialment severa. La bona notícia és que aquest canvi de model pot ser una oportunitat per a millorar la nostra qualitat de vida, la nostra cohesió social i la nostra democràcia. Canviar la manera com generam l’electricitat o com ens movem, per exemple, tindrà un impacte directe positiu sobre la nostra salut, sobre la nostra butxaca i sobre els diners que s’inverteixen a Balears (i que ja no se n’aniran a països productors de combustibles fòssils). A més, permetran generar llocs de feina qualificats, no des-localitzables, que necessitaran un sistema educatiu més dinàmic, divers i integrador. Una altra pota important de la imprescindible transició és l’agricultura, clau per assolir una major sobirania alimentària que, de nou, tindrà efectes molt positius per a la nostra salut, la nostra economia i els nostres ecosistemes.
Les oportunitats són enormes, i estan a l'altura dels desafiaments. No ens podem permetre tancar els ulls i tapar-nos les orelles, perquè l’alternativa a actuar és una degradació social, econòmica i humana sense precedents. I el moment d’actuar és ara. L’avantatge, és que des de la UE s’estan mobilitzant quantitats importants de diners que poden servir per a finançar aquesta transició. Seria un error imperdonable no aprofitar-los. Per altra banda, la transformació necessària és enorme, profunda, i precisament per aquest motiu és imprescindible associar la ciutadania a la seva definició.
I de nou tenim a l’abast una eina que ens pot facilitar aquesta tasca, les assemblees ciutadanes pel clima; uns espais de reflexió ciutadana, de coresponsabilitat, que permeten generar empatia social entre persones d’horitzons diversos i que han servit a molts països per a identificar i posar sobre la taula propostes de transformació responsables i indispensables. Les administracions han d’aprofitar aquesta eina per avançar de forma decidida cap a la transició energètica i ecològica. No en queda altra. L’alternativa és el no-res.
