Ferran Rosa
La història de l’esquerra aquest segle XXI és, en molts d’aspectes, una lluita constant per recuperar, refer i repensar allò que fèiem i que hem deixat de fer. Si el segle XX es va caracteritzar per una transformació dels ciutadans en consumidors i l’expansió del mercat a la pràctica totalitat de la realitat humana, les successives crisis d’aquest primer quart de segle XXI han posat de manifest la incapacitat del mercat per a distribuir els béns indispensables per a la dignitat humana: pa, aigua, sostre, llum i escalfor.
Davant la constatació de mercats ineficients i injustos, no són poques les persones que treballen per a un canvi de model que garanteixi l’accés a aquests béns. En són gran exemple els moviments viscuts a escala europea les darreres dècades per garantir el dret a l’aigua, per recuperar-ne la gestió pública i garantir l’accés de tothom i en condicions de salubritat. La remunicipalització del servei d’aigua pública ha permès, en centenars de municipis, una reducció de costos i una millora del servei, minvant les pèrdues en la xarxa i garantint la salubritat. Aquí a Mallorca, Manacor és un cas clar que la municipalització de la darrera dècada, permet replantejar prioritats fent possible el que no s’havia fet en tots els anys de gestió privada: començar a dur aigua potable a les aixetes de les llars.
Això mateix succeeix en relació a l’energia i la lluita per impulsar nous models d’accés, producció i propietat d’aquesta. El canvi climàtic o la crisi energètica no fan més que posar de manifest el que ja era evident: que l’energia no és un bé de mercat qualsevol, sinó que és indispensable per a la vida i la societat i que, ni és infinita ni és innòcua i, per tant, l’ús que en facem ha de ser consistent amb els recursos de què disposem i dels impactes d’avui i els de demà. En aquest sentit, les energies renovables presenten múltiples virtuts: són una forma neta i segura de produir energia elèctrica; són, a més, i amb molta diferència, les fonts més barates de producció d’energia elèctrica i tenen un caràcter modular, que les fan fàcilment adaptable al territori i a pràcticament qualsevol butxaca. En definitiva, una energia verda, local, barata i per a tothom.
És precisament aquest caràcter modular el que fa possible un trencament complet amb l’statu quo: d’un model centralitzat al voltant de poques empreses que produeixen el gruix de l’electricitat, a un model descentralitzat en què qualsevol persona, empresa o administració, a més de comprar electricitat en el mercat, la pot produir per ella mateixa, consumir-la al moment, emmagatzemar-la, compartir-la amb tercers, pot produir l’energia en règim de propietat o llogar instal·lacions d’un tercer i obtenir-ne el retorn energètic, pot produir de forma col·lectiva, etc.
A la nostra illa, precisament, comptem ja per milers els petits productors d’energia elèctrica: teulades d’habitatges, naus industrials, poliesportius municipals, hospitals, planta hotelera, etc. L’autoconsum pareix no tenir fre a Mallorca i ha convertit el que abans eren simples consumidors en agents del canvi de model energètic: produeixen energia verda i local, estalvien emissions i en la factura. Benvingut sigui! Emperò, i malgrat els beneficis ambientals i econòmics, l’autoconsum individual d’energia segueix sense ser la solució més òptima: requereix major inversió econòmica i major consum de recursos naturals, implica un aprofitament energètic menor i, el més important, és difícilment generalitzable a tota la societat. A ningú no se li escapa que si volem assolir la generalització d’aquesta energia verda, local, barata i per a tothom, calen esquemes que vagin més enllà de la producció individual, altrament seran molts els exclosos: els qui no s’ho puguin permetre, els que no tinguin coberta, els qui estiguin de lloguer, els qui estiguin en entorns patrimonials, etc.
Per sort, hi ha una solució: les comunitats energètiques com a eina per a produir i consumir energia local, verda i barata i de què en pugui participar tothom. Aquestes no són més que eines per a l’aprofitament compartit de recursos energètics i que es caracteritzen per la participació lliure i per no tenir l’ànim de lucre com a objectiu principal. Ja siguin plaques solars, calderes de biomassa, molins de vent, sistemes de mobilitat compartida, sistemes d’aïllament d’edificis, etc. tots són susceptibles de ser desenvolupats col·lectivament i per al benefici de la comunitat.
En aquesta lluita constant de l’esquerra per recuperar, refer i repensar allò que fèiem i que hem deixat de fer, cal incorporar necessàriament l’energia com element de lluita, pel seu gran component transformador a tots els nivells mediambiental, social, econòmic i geopolític. Les comunitats energètiques plantegen una ruptura entre les dues solucions poc eficients i pròpies de la lògica de mercat: o l’hiper-centralisme en la provisió d’energia d’on venim o l’individualisme de l’autoprovisió. L’emergència de projectes comunitaris i locals d’energia permeten respondre a necessitats energètiques de veïnats, comerços i administracions locals, tota vegada que lluiten contra el canvi climàtic i afavoreixen una major cohesió social.
Pot semblar trencador, però la història de la humanitat, de la més antiga a la més recent, és plena d’exemples d’aprofitaments comunitaris de l’energia, des de boscos comunals on s’hi extreu biomassa a molins fariners o d’extracció comunitaris, passant per maquinària agrícola d’una cooperativa agrícola, comunitats de regants, sistemes de transport públic cooperatiu i un llarg etcètera. Tots aquests exemples no haurien de sorprendre perquè, al cap i a la fi, un cop es vencen les resistències de l’individualisme, la cooperació tendeix a florir i molt sovint, allò que feim de forma col·lectiva és més barat, més efectiu, més eficient i molt més just.
Aquesta mateixa reflexió l’han degut fer centenars de comunitats arreu d’Europa, que han vist en les comunitats energètiques un mecanisme per estalviar en la factura elèctrica, reduir emissions i augmentar la igualtat social. En el cas de l’Estat, les poques experiències que existeixen molt sovint han arribat sota els auspicis d’entitats locals o autonòmiques, que fan d’impulsors, facilitadors o inversors. Ja siguin micropobles del Pirineu o barriades de grans ciutats, són nombrosos els exemples d’entitats locals que han vist en les comunitats energètiques una estratègia per assolir els objectius climàtics, però principalment per reduir la vulnerabilitat dels seus veïnats i veïnades, per fomentar el teixit social i associatiu o, fins i tot, per aconseguir retenir comerços i indústria al municipi.
Els avantatges són més que clars, però dos són els grans frens per assolir el desplegament massiu: posar la gent d’acord en què es vol fer i com fer-ho (certament no és el mateix sumar-se a un projecte engegat que pensar-lo i impulsar-lo de zero) i accedir a espais des d’on produir energia. Per sort, a Mallorca tenim totes les eines per a que floreixin les comunitats energètiques: llarga tradició i coneixement sobre l’autoconsum a tots els nivells, una legislació habilitant amb figures com la cessió d’espais públics a comunitats energètiques, prevista en la Llei de Canvi Climàtic, el compromís municipal de tots els ajuntaments per l’acció climàtica i l’experiència exitosa d’autoconsums compartits per part de l’Institut Balear de l’Energia. Amb aquestes eines, cal resoldre l’element primordial que és la involucració ciutadana.
La participació activa dels Ajuntaments en la conformació de comunitats energètiques no és només instrumental per al seu desenvolupament, sinó que és una estratègia d’èxit a tots els nivells. D’un costat, l’administració local aporta confiança als temorosos davant models nous i encara poc coneguts, permetent arribar molt més enllà d’aquells qui ja estaven convençuts i augmentant, conseqüentment, el potencial transformador d’aquestes. Així mateix, en molts municipis, l’ajuntament és el primer consumidor energètic, de forma que la involucració municipal, a més afavorir el propi Ajuntament que veu la seva factura i emissions reduïdes, també permet dotar la comunitat energètica d’una major economia d’escala, afavorint la seva sostenibilitat financera. D’altra banda, la participació de les entitats locals permet facilitar espais de generació elèctrica a les comunitats energètiques, des de cobertes municipals a aparcaments en superfície, així com permet l’ajuntament introduir condicionants socials, com per exemple la inclusió obligatòria d’un cert nombre de llars vulnerables.
El 2023 i després de totes les crisis d’aquest primer quart de segle XXI, és més que palesa la necessitat d’una forta intervenció pública en l’economia, particularment en aquells sectors estratègics per a la dignitat humana: habitatge, aliment, aigua i energia. Les comunitats energètiques tenen un gran potencial transformador de l’energia i la concepció ciutadana d’aquesta i l’impuls municipal d’aquestes està permetent passar del dit al fet i donar resposta àgil i efectiva a tres grans problemes: pobresa energètica, crisi climàtica i sobirania energètica. Si els nostàlgics proposen recuperar Endesa, el s. XXI imposa solucions municipalistes: les comunitats energètiques per tenir energia verda, barata, comunitària i de km. 0.
