7.4 La mort i la sobirania:

Jordi Lara relata Xirinacs

Dia 6 d’agost de 2007, Lluís Maria Xirinacs va partir a cercar la mort. Era el dia mateix que feia setanta-cinc anys: la fascinació de les xifres exactes. El seu metge i amic Joan Parés, dipositari únic del secret, el va portar en cotxe des de Barcelona fins a la zona de les muntanyes del Ripollès que l’exmossèn i activista feia temps que havia triat per passar les seves darreres hores. Havia deixat missatges que instaven els amics i coneguts a no intentar impedir el que s’havia proposat fer. Els dies següents, al Pirineu va ploure sense misericòrdia. Dia 11, un cercador de bolets va trobar el cos sense vida de Xirinacs en un pla del municipi d’Ogassa, no gaire lluny del punt on Parés l’havia deixat. No presentava signes de violència ni gairebé de descomposició, els animals l’havien respectat i l’autòpsia va determinar que havia estat una mort natural. Un suïcidi? N’hem de dir així: Xirinacs havia decidit deixar-se morir, oferir-se a la mort.

Què porta un home a endinsar-se en el bosc per trobar-se amb el seu final? Mirar de respondre a aquesta pregunta degué ser l’impuls que va moure Jordi Lara a escriure Sis nits d’agost, publicat no fa gaire a Edicions de 1984. Si el nom de Jordi Lara no us diu res, us aconsello que el llegiu. Crec que al volum Mística conill hi ha alguns dels millors contes que s’han escrit en català darrerament. I no hi deu haver cap altre narrador d’ara que tengui la prosa dels seus millors moments. Ara ho torna a demostrar: “Em deia la Núria, una dona sàvia i expeditiva com un aforisme”, per posar-vos-en un exemple ràpid. En aquest «Sis nits d’agost», Lara recorre als mecanismes d’allò que alguns anomenen la “novel·la de no ficció”: és la història de la mort de Xirinacs, és un recorregut ràpid per la biografia del personatge i és també la història d’un escriptor que no el va conèixer i que, interpel·lat per aquella mort i per aquella figura pública, comença a mirar papers i a parlar amb la gent del seu entorn per oferir-nos-en una imatge. El resultat és un llibre magnífic: ben escrit, ben construït, emocionant i que aconsegueix transmetre alhora un perfil humà i la perplexitat eterna davant el misteri de la mort, que ens espanta i ens sedueix. I diria que és un relat hagiogràfic ma non troppo: una mesura justa.

Per als que només teníem les nocions més elementals de qui va ser Lluís Maria Xirinacs, el llibre funciona també com a descobriment i com a instigador de més recerca. Xirinacs és recordat sobretot com a activista, amb capítols tan celebrats com la presència a la Caputxinada, les vagues de fam o les protestes davant la presó Model durant els anys de la Transició. Va ser un místic, un nacionalista de pedra picada, el nostre Gandhi. També va voler portar les seves lluites a l’arena política, on les urnes algunes vegades el varen premiar i d’altres no.

Els seus seguidors més fervents diuen que, d’entre totes aquestes facetes, la més important i la que perdurarà és la de filòsof. Ara correré el risc (confessat, d’altra banda) de parlar del que conec poc, però la meva impressió és la contrària. Pel que he llegit i per les conferències seves que he pogut veure a Internet, m’ha semblat que el seu “globalisme”, el seu intent d’arribar a una explicació de conjunt del món, és una d’aquelles obres dels visionaris que construeixen grans models geomètrics on els conceptes es relacionen entre ells amb un aire de veritat mig matemàtica mig esotèrica. Una mica a l’estil de les arts lul·lianes. Xirinacs feia conferències acompanyat d’una esfera tridimensional on hi havia els secrets de la construcció de tot. Si hagués d’apostar, diria que el temps s’ho emportarà.

Quedarà un exemple de fidelitat a les pròpies conviccions, de fe en el poder d’una resistència no-violenta que, a la manera de Gandhi, implica coratge i voluntat de fer trontollar el poder, quedarà el protagonista d’un capítol de la història de com el cristianisme progressista es fa enfrontar al franquisme i al postfranquisme. No és poc. I quedarà la imatge d’una persona que tenia un caràcter tan ben tensat que el va portar a fer de la pròpia mort un acte suprem de sobirania. Jordi Lara ho conta molt bé.

Jordi Lara. Sis nits d’agost.

Edicions de 1984.

Barcelona, 2019.

204 pàgines.