El passat mes de setembre moria a Barcelona el professor i filòsof Antoni Domènech Figueras. Ens deixa innumerables articles, col·laboracions, intervencions públiques, traduccions… Havia format part de les redaccions de les revistes Materiales, Mientras Tanto i era editor general de Sin Permiso. Pensador rigorós, erudit, lector intel·ligentíssim, la seva obra apareix com a essencial en l’anàlisi del nostre temps, vital a l’hora de configurar una alternativa socialista profundament transformadora. Salvador López Arnal a l’escrit de comiat publicat a Rebelión, destaca -a més de l’alçada humana- dins la seva extensíssima obra, dos llibres, De la ética a la política. De la razón erótica a la razón inerte, la seva tesi doctoral i El Eclipse de la fraternidad. Una revisión republicana de la tradición socialista.
El 25 de novembre de 2005, el filòsof Antoni Domènech tancava les Jornades d’Homenatge al pensador Manuel Sacristán amb una conferència sota el títol de Manuel Sacristán: El Antifilisteísmo en Acción. Havia triat aquesta “categoria” per definir l’obra i la personalitat del seu mestre i amic. Començava oferint-nos algunes definicions de filisteisme: “Filisteo es quien se niega o se resiste a valorar las cosas, cualquier cosa, por si mismas”. “El filisteo sostiene que sólo es deseable el conocimiento que sirve para algo”. “Filisteo es en general, quien se niega a reconocer que pueda haber acciones humanas con valor por si mismas, cualquiera que sea el resultado de ellas.”
A continuació defensava que l’antifilisteisme radical de Manuel Sacristán ens permetia entendre en gran part els avatars i dificultats de la seva vida personal, de la seva praxi política, de la seva filosofia. Recordava, i és només un exemple, les seves manifestacions en defensa de la llibertat de càtedra o de “la investigación científica básica, que, con el gran arte plástico, con la gran música o con la gran literatura comparte al menos el rasgo de su perfecta inutilidad ex ante.”
Acabava la seva intervenció relacionant aquest tema amb l’oblit de la figura de Manuel Sacristán vint anys després de la seva mort. A partir de les derrotes del 68 -ens deia-, “una buena parte de la izquierda académica evolucionó intelectualmente […] en un sentido relativista, [i és ben sabut que] en todas la variantes concebibles del relativismo, “la verdad” es siempre servicial, no vale por ella misma, sino sólo por algún servicio que presta a otra cosa, [ans al contrari] Sacristán no reaccionó, como muchos académicos de izquierda, derivando hacia el relativismo acomodaticio. Me atrevo a decir que guiado por su instinto antifilisteo, Manolo hizo exactamente lo contrario: se reafirmó más que nunca en los valores -éticos, epistemológicos […] y estéticos- de la Ilustración.”1
Si l’antifilisteisme era un tret fonamental que ens permetria entendre aspectes importants de la vida i l’obra del mestre, també ho serà per l’amic i deixeble. Aquest compromís exigent amb la veritat era marca personal del mestre però també característica de l’escola que es va crear al seu voltant i del filòsof que ens acaba de deixar; així ho destaca David Casassas al seu article aparegut el 24 de setembre passat a Sin Permiso: Celebración del pensamiento creativo. Palabras para la despedida de Toni Domènech: “[Toni Domènech era] inclemente, por tanto, con la farsa y el filisteismo.”
El gir a la dreta esmentat, el relativisme triomfant, especialment entre els intel·lectuals, va ser el tema del seu article al primer número de la revista Mientras Tanto que va aparèixer a finals de 1979. El text en qüestió duia per títol, El Aura perdida, El ritual restaurado. (Se’ns permeti llistar els integrants d’aquella redacció a la naixent revista, tan sols per copsar la seva altíssima qualitat intel·lectual: Giulia Adinolfi, Rafael Argullol, María-José Aubet, Miguel Candel, Francisco Fernández Buey, Ramón Garrabou, Manuel Sacristán i el mateix Antoni Domènech).
L’article d’aquest darrer, El Aura Perdida…s’obria constatant la sensibilitat dels intel·lectuals als vents, especialment quan aquests bufen cap a la dreta. L’aparició d’aquests nous intel·lectuals prêt-à-penser i la seva deriva tenia a veure amb dues qüestions fonamentals: la crisi econòmica i social imperant (estem a la segona meitat de la dècada dels setanta) i la relació funcional que [aquests intel·lectuals] mantenen amb la manera en què la burgesia enfrontava la crisi. Recordem que 1979 és l’any del triomf de Margaret Thatcher a les eleccions britàniques, i que, en general, són temps d’ofensiva del gran capital per acabar amb el teixit social de l’Estat del benestar.
A continuació ens donava pistes, indicis per entendre el posicionament d’aquests intel·lectuals, elements teòrics i ideològics com la seva adhesió a la teoria de la societat post-industrial o la seva lluita per la des-valorització de les institucions de la societat civil sense tenir en compte que aquestes enfonsaven les seves arrels en les relacions burgeses de producció; altres indicadors de la deriva seran de caràcter psicològic i social.
De l’article rescatem una cita que feia referència als canvis que s’operaven a escala de societat civil i que jutgem central:
“A lo largo de la historia de la sociedad civil, ese fenómeno de disgregación moral de los individuos respecto de sus contextos sociales, era exclusivamente característico de las capas patricias. Propio del decurso histórico de las clases subalternas en la sociedad civil ha sido, en cambio, el mantenimiento de condiciones de vida social y comunitaria, la conservación, en los vínculos humanos, del “calor de establo” procedente de los primitivos órdenes gentilicios. Sólo el capitalismo avanzado ha desencadenado en las clases dominadas fenómenos de atomización y desagregación social a gran escala sin precedentes en toda la historia de la sociedad civil. En ello radica hoy en gran parte su capacidad de supervivencia, de legitimar el orden social tardoclasista.”
Aquesta atomització que s’imposava -ens deia l’autor-, dificultava l’existència de personalitats conduïdes des de l’interior, subjectes amb una estructura de motivacions íntimes, individus que es mouen amb orientacions dirigides segons objectius per ells traçats. S’imposaven, al contrari, en l’àmbit social, les personalitats dirigides des de l’exterior; el seu tipus ideal era/és el consumidor racional, “inerme ante el abuso de que es víctima en el cotidiano bombardeo publicitario de los mass media; gustos standard, sumisión a los vertiginosos vaivenes de la moda, aniquilación completa de la esfera volitiva autónoma y de la particular sensibilidad expresiva y afectiva del individuo.”1
Un any abans, a la revista Materiales apareixia un altre article seu, Reconsideración del peor lado de la historia. (En una disyuntiva civilizatoria). Un intent d’anàlisi de la crisi social i civilitzatòria a la qual el capitalisme havia/ha conduït a la humanitat (seguim a la segona meitat dels setanta), les possibles sortides de la crisi i els problemes i exigències que aquests nous temps plantejaven a la tradició marxista, comunista i emancipadora.
Es tracta d’un article brillant, lúcid i molt documentat, on el compromís ineludible amb la veritat es combina amb la serena passió que el moment exigeix. Ens limitem a rescatar dues cites que marquen també present:
“Digámoslo de una vez: si la historia “avanza” -en la actual disyuntiva civilizatoria- por su peor lado, ya no habrá posibilidad en el futuro de que siga “avanzando”, ni de revolución proletaria, ni de comunismo, pues este paso hacia adelante en mala hora dado ya no podría desandarse por la muy sencilla razón de que el sendero del abismo tiene dirección única.”
“Con lo que, a hurto, se sugiere que en el futuro inmediato será de la máxima importancia, más que el trabajo directo en la sociedad política, una amplia labor de ilustración y clarificación de la consciencia en la sociedad civil que actúe a la vez como colector de voluntades emancipatorias. Este es, por lo menos, el primer requisito de una organización como la que una alternativa comunista necesitaría en el último cuarto del siglo XX.”2
I dins d’aquesta tasca de fons, de repensar les tradicions emancipatòries, apareixerà l’any 2004 un dels seus llibres més importants, si no el que més, El Eclipse de la Fraternidad. Una revisión republicana de la tradición socialista. La centralitat, la importància, el caràcter d’aquest monumental estudi les sintetiza el filòleg comunista Joaquín Miras a una llarga ressenya que va aparèixer a la revista latinoamericana Polis i a Rebelión el mateix any de la seva publicació:
“El libro que nos ocupa es una obra espléndida, escrita por una de las mentes coetáneas de más largos alcances y de saberes más universales. El filósofo y veterano luchador y resistente Toni Domènech. La obra, de vasta erudición y multidisciplinariedad de saberes, es un libro de lectura apasionante, sin duda gracias a la propia pasión con la que el autor la escribe y también a su excelente manera de escribir. Y, sobre todo, por la importancia, originalidad y abundancia de las aportaciones intelectuales que la obra encierra. Por ello, y como ocurre con otras obras que empujan al lector, de forma acezante, a lo largo de las páginas, conviene recordar que el lector se encuentra ante un libro que ante todo y por expresa intención de su autor, sirve para hacer política. Esto es, el libro de Toni Domènech tiene como objeto inspirar una reflexión política para el momento presente.”3
Domènech ens recorda que la divisa “LLibertat, Igualtat, Fraternitat” va aparèixer a la història per primera vegada el 5 de desembre de 1790 i que la va encunyar Robespierre a un famós discurs davant l’Assemblea Nacional. Amb el crit de Fraternitat, “el ala democrático-plebeya de la Revolución francesa concretaba en programa político de combate para el pueblo trabajador el ideal ilustrado de “emancipación”. Fraternitat significava “la plena incorporación a una sociedad civil republicana de libres e iguales de quienes vivían por sus manos, del pueblo llano del viejo régimen europeo.” Sintetitzant: “Democracia era, pues, “fraternidad”, y fraternidad, “democracia”.
El llibre segueix els moments de naixement i esplendor de la Fraternitat, les transformacions al llarg del segle XIX i les darreres “aparicions” al segle XX i acaba amb la Segona República espanyola i el cop d’estat de juliol del 36.
Amb paraules de l’autor:
“Este libro es una revisión republicana de la tradición socialista. Narra una historia contada muchas veces, pero nunca desde el punto de vista que trata de entender la tradición socialista como terca continuadora, una y otra vez derrotada, de la pretensión democrático-fraternal de civilizar el entero ámbito de la vida social: de erradicar el despotismo heredado de la vieja loi de famille -el despotismo patriarcal doméstico, no menos que el despotismo del patrón sobre el trabajador-, y de erradicar el despotismo burocrático-estatal heredado de la vieja loi politique de los Estados monárquicos absolutistas modernos. Y sostiene que esa lucha sigue viva. Y que el futuro está abierto.”
El 7 de juliol d’enguany Antoni Domènech va participar a la Universitat Progressista d’Estiu de Catalunya a una taula rodona commemorativa del centenari de la Revolució russa (https://www.youtube.com/watch?v=D0Dbu6z3eOU).
Segurament serà aquesta una de les seves darreres intervencions en públic. Se’l veu seriós, la mirada una mica perduda, ell mateix diu que té alguns problemes, entre els quals, la veu. Al torn de paraules, algunes preguntes, sobre el tractament de les llengües nacionals per part dels bolxevics; sobre el paper oblidat dels anarquistes a la revolució. Li toca respondre en últim lloc i només disposa d’un parell de minuts perquè el temps s’ha acabat. Dubta, afirma que ell no pot afegir massa cosa més, que el partit bolxevic era una cosa molt complexa, que alerta amb anomenar moderats a alguns d’aquells personatges, que sabien molt més que nosaltres…
S’acomiada amb un consell de vell professor, no sigueu condescendents amb el passat, seria un greu error, ser condescendents amb el passat és el nucli moral del pensament de la dreta: No mireu el passat amb condescendència.
