7.3 Notes marginals d’un enclaustrat

I

No hi ha nins -ho ha dit l’al·lota de l’estanc- no hi ha nins, i és veritat, els nins han desaparegut de la ciutat, ni tan sols als balcons se’ls pot veure, el càstig de la vella rondalla s’ha tornat realitat. Els nins són els herois silenciosos d’aquesta història. No sé si algun dia arribarem a comprendre com els nins han pogut aguantar tanta pressió, la del virus per una banda i la dels profes enviant-los constantment feines i més feines per una altra. Com seran els seus jocs de pati quan tot això s’acabi? Tornarà l’amistat entre ells o es malfiaran dels seus companys d’escola? Esperem que el conte acabi bé, que els nins tornin a la ciutat i que nosaltres els tinguem en compte, però de veritat!

II

També les gavines han marxat, no cauen simpàtiques les gavines, ja ho sé, però les del meu redol han marxat totes. Amb el pas dels anys ja s’havien acostumat als períodes de vacances de l’institut del costat però aquest cop baix no s’ho esperaven. No hi ha pati, no hi ha menjar. No m’imagino on han anat a parar però és evident que els primers dies ja van decidir marxar. Avui he vist una rapinyaire de les grosses sobrevolant la meva zona, és la primera que veig per aquestes latituds. Al matí la piuladissa dels ocells ha crescut al mateix ritme del silenci a ciutat. La meva filla diu que quan baixa amb el ca, l’animal es queda aturat al bell mig del carrer mirant a un costat i a un altre i no es vol moure d’allà.

Apareixen vídeos amb animals més o menys salvatges passejant-se per les ciutats buides o per la mar deixada de banda. La gent es felicita del tema i jo també però no em faig il·lusions, la nostra relació amb els animals no millorarà després de la pandèmia. Les hem fetes de ben grosses amb els animals i potser també ha arribat l’hora de firmar la pau amb ells. Per cert, han arribat les orenetes!!

III

L’amiga no hi és, enyoro la seva alegria, les seves passes i gestos, la seva forma de xerrar… Fa temps que no ens veiem, massa temps, parlem per telèfon però no ens agrada la pantalla de l’ordinador. Fa un cert temps jo li deia que això acabaria aviat i bé, ella, en canvi, desconfiava dels cartells acabats d’aparèixer proclamant l’arc de sant Martí. Jo li assegurava que en un parell de setmanes tornaríem a estar plegats. Ella diu ara que amb sort passarem l’estiu junts. Jo li dic… Les meves paraules sonen falses. Jo ho sé i ella ho sap que tots dos sabem que no sabem com sortirem d’aquesta. Ella diu que quan ens trobarem ens abraçarem sense temps i jo li dic que em posaré a plorar.

IV

És veritat que gairebé no hi ha cotxes per la ciutat i la contaminació ha baixat a nivells espectaculars però també ho és que van molt de pressa, encara més ràpids que abans. Semblen llops amunt i avall decidits a no deixar-se guanyar el seu territori. No són de fiar. Anem alerta.

V

En temps d’incerteses i de neguit la millor companyia és la poesia, m’ha dit l’amic, i segurament té més raó que un sant però jo no he estat mai un bon lector de poemes, crec que sempre m’ha faltat sensibilitat i tranquil·litat per rosegar lentament els versos. Ell, per curar la meva falta, m’envia alguns matins la foto d’un poema, d’uns quants versos. Els primers de tots, ja fa més d’un mes, van ser uns de Renée Char que duien així: “Dans nos ténèbres, il n’y a pas une place pour la Beauté. Toute la place est pour la Beauté.” Em van agradar els versos encara que no estava d’acord amb les majúscules de la Beauté, però no li vaig dir perquè em trobava ridícul a mi mateix.

VI

Què haurà estat de la dona que alimenta els gats del barri cada dia de l’any, Nadal inclòs; quan la van operar va faltar a la feina molt pocs dies, tot d’una va rebre l’alta, coixejant com coixejava, va tornar a la cita amb els animalons. També aquella altra dona menuda i prima que s’enfila cada diumenge cap a la missa caminant a passes curtes i remenant el cap sense aturall; xiuxiueja com si parlés amb ella mateixa o amb algú altre que no veiem, en realitat no diu res; quan surt de l’assemblea porta a les mans el full que li han donat, s’atura, se’l mira, el torna a enrodillar i camina unes quantes passes i així va fent solitària fins a desaparèixer.

I aquell venedor que sempre saluda pel carrer encara que no et conegui; entra als bars i restaurants oferint calcetins a l’hivern i ulleres de sol a l’estiu, pel·lícules tot l’any. Tampoc no hi és aquell home ben plantat i de mitjana edat que cada horabaixa s’asseu al banc del carrer davant la lavanderia, cada cert temps s’aixeca i marxa amb urgència com si hi arribés tard a alguna cita encara que no va enlloc, al cap d’uns minuts torna a estar assegut al mateix banc, riu i parla tot sol.

I els que pul·lulen per l’exterior de la biblioteca del barri aprofitant-se de la connexió gratuïta a internet i dels banys públics per rentar-se cada matí; t’aturen per demanar-te un xigarro o un eurito per a un cafè amb una xerrera que no se l’acaben. Espero que tots estiguin bé, també ells són herois, un altre tipus d’heroi.

VII

Aquests dies contemplem la mort a través dels números i de les sèries matemàtiques, fins i tot estem contents quan els percentatges baixen o la gràfica de barres es desinfla, quina bestiesa. La mort no és abstracta, cada mort és única, té el seu perfil, el seu regruix i les seves úniques circumstàncies. És el pare de la veïna del qual ella no s’ha pogut acomiadar, li han dit que dilluns hi ha d’anar i que a la porta del tanatori es podrà fer càrrec de les cendres.

És l’amic ingressat en aquell hospital de referència pendent cada vespre del resultat de les proves mèdiques i que ens té a tots amb l’ai al cor. És aquell viatge impossible per a acomiadar-se de la mare a qui tant s’ha estimat. No, la mort ens pertany en exclusiva, és la nostra mort, és la mort dels nostres i aquell que no l’entengui d’aquesta manera segurament s’està perdent la mateixa vida. La mort no s’exhibeix a les vitrines.

VIII

Durant tot aquest temps ni he vist pel·lícules ni he mirat la tele, bé, la tele molt poques vegades i alguna que altra peli per les insistències dels amics, poca cosa hi puc aportar, doncs. Si em permeteu, tan sols unes paraules per al programa que Imprescindibles va dedicar al filòsof Emilio LLedó. Un recorregut molt ben traçat per la seva vida des de la infantesa al Madrid de postguerra -havia nascut l’any 1927- fins als nostres dies quan ha superat els noranta anys. Molt jove va partir cap a Alemanya amb sis mil pessetes a la butxaca i sense saber alemany, aquí va començar la seva trajectòria com a filòsof, catedràtic a diferents universitats i tota una obra consolidada.

A les imatges se’l veu bé físicament i clar, claríssim, en el seu pensament, com sempre. Vaig ser alumne seu a la Universitat de Barcelona. Les seves classes il·luminaven, ens recomanava llegir els textos directament i deixar-nos d’apunts i resums, predicava dret, en peu, si no recordo malament i era impossible prendre notes perquè et raptava l’atenció des del principi i no t’amollava fins que el timbre posava punt a la classe. Ara, emèrit de moltes coses, predica contra els mòbils que immobilitzen les nostres ments i segueix demanant la revolució pendent a la universitat: la des-assignaturització. Diu que si pogués, li agradaria ser mestre, millor, Mestre.

Poques vegades he pogut assistir a classes com les seves, a una mena d’hipnosi intel·lectual i emocional com la que ell practicava, una revolució per a les teves capacitats per limitades que fossin. Un estrany beuratge fet de passió, verb i intel·ligència. Aquesta atracció l’he sentida molt poques vegades, amb Emilio Lledó, amb F. Fernández Buey i potser amb Manuel Sacristán.

IX

A les xarxes circula un dibuix que imita una pintura famosa. S’hi pot veure un ordinador i una frase que diu: Això no és una escola. Més enllà de si tornarem a les classes o no abans de l’estiu, la pregunta que em faig és: Com encaixarà l’educació del nostre país l’experiència de mesos de classes sense la presència física dels mestres? Quines tendències en l’aprenentatge es veuran reforçades? Sembla que les màquines s’estan apropiant cada vegada més de l’acte d’ensenyar i aprendre, com si la relació entre mestre i deixeble hagués d’estar mediatitzada a la força per les màquines. Aquest mes d’abril ha fet quaranta anys que va morir l’escriptor i pedagog Gianni Rodari, tantes vegades he trobat a faltar aquests dies el seu llibre Contes per Telèfon, però el llibre no hi és, segurament es va perdre a un trasllat o en el millor dels casos es troba a la biblioteca d’un dels meus fills.

A un vell quadern he trobat unes paraules seves dirigides a mestres i pares, a tots nosaltres: “N’hi ha dues classes de nins que llegeixen: aquells que ho fan per a l’escola, perquè llegir és el seu exercici, el seu deure, el seu treball (agradable o no, això és igual); i els que llegeixen per a ells mateixos, per plaer, per satisfer una necessitat personal d’informació (què són les estrelles, com funcionen les aixetes) o per posar en acció la seva imaginació. Per “jugar a”: sentir-se un orfe perdut al bosc, pirata i aventurer, indi o cowboy, explorador o cap d’una banda. Per jugar amb les paraules. Per nedar en el mar de les paraules segons el seu caprici.”

X

Molt personal. Quan es pugui aniré a cercar el germà i anirem a visitar la tomba dels pares llunyana com és en el temps i en l’espai, portarem roses vermelles i els hi direm que som vius encara, repassarem els noms i les dates per tal no els oblidi la memòria. Tornarem a partir caminant davant la mar eterna, pacient i blava. Renovarem la promesa de tornar-hi almenys una vegada més.

XI

Com que l’espai s’ha aturat del tot, el temps sembla haver dit aquí et quedes i -malgrat Einstein- segueix el seu camí girant a pinyó lliure com ho fa el motor del nostre cotxe quan embraguem per canviar de marxa. Amb el temps passa allò que diuen Sant Agustí i Siri Hudvest, que és un paisatge que s’ha de contemplar d’enfora perquè si t’hi apropes, s’esvaeix. Dit això, tinc la sensació que també jo m’he despenjat del temps físic, del temps de les coses, dels dies i les nits. Que el maleït temps va a la seva bolla i jo en sentit contrari, de manera que hi ha dies que a mig matí ja he acabat la jornada i si la cosa s’allarga molt berenaré amb el telenotícies vespre del dia anterior.

Abans que acabés el món anterior, els filòsofs parlaven d’una societat instal·lada en un present sense passat ni futur, jo no hi estava d’acord perquè un present és una cosa molt seriosa, en tot cas ens hauríem atrinxerat en el moment que és una cosa ben diferent. Hi vivíem, això sí, saltironejant entre moment i moment.

Per ocupar el temps del confinament circulen les més variades propostes. Algunes parlen de la necessitat d’establir rutines en la nostra vida clausurada, agendes de video-conferències, lectures ben programades, fites al llarg del dia per no deixar-se dur per la desídia, de marcar-nos objectius i recompenses pels èxits obtinguts, d’enganyar-nos nosaltres mateixos vestint-nos com si anèssim a llocs on realment no hi anem. Unes altres, al contrari, ens diuen d’aprofitar l’oportunitat inesperada per no fer-ne res, deixar passar les hores mirant pelis, llegir acompanyats per un bon vi, gaudir preparant aquell menjar tan complicat que mai havíem tingut temps de fer-nos, o d’estirar-se al llit contemplant el sostre en les seves intimitats.

També s’ha tornat a parlar per diverses raons d’aquella pel·lícula de Bergman, d’aquell cavaller tornat de les croades i que es troba una Europa castigada per la pesta, la pandèmia que assolava el nostre continent en aquells temps, sí, aquell cavaller que jugava a escacs amb la mort…no, no l’he tornada a veure perquè senzillament aquella pel·lícula em fa por, por de veritat, especialment l’escena final amb aquella teringa de gent muntanya amunt agafats de la mà a punt de caure al no-res. Davant la mort, uns volien disfrutar de la vida tot el possible, els altres pregaven i s’encomanaven a déu nostre senyor; ja ho sé, ja sé que no és el mateix però hi ha algunes semblances que espanten.

XII

No mencionaré cap dels llibres que m’han acompanyat aquests dies. No vull trair cap d’ells ni tan sols els que he desestimat a les primeres pàgines. Vull agrair-los els camins oberts, també els que s’han tancat perquè això només vol dir que ells s’esperen pacientment, que encara no ha arribat el seu moment. He aprofitat el confinament per treure’ls-hi la pols a tots ells, per tenir-los un moment a les mans, els he olorat, he redescobert antigues dedicatòries, secrets amagats, me’ls he fet meus un altre pic. Després les lectures han anat per on han anat, per camins pactats en profunditat i silenci entre ells i jo mateix. Res d’original, igual que us ha passat a vosaltres.

XIII

No vull parlar del futur però sembla que al sistema social en què vivim se li n’ha anat el món de les mans. Floreixen arreu els articles que parlen de com serà el nostre viure quan tot això vingui a menys; els uns diuen que sortirem reforçats en la nostra consciència solidària/planetària i que anirem a millor; els altres diuen que s’imposaran les tendències populistes i autoritàries i que anirem a pitjor. L’altra nit un professor de filosofia política afirmava que ens trobem a una cruïlla i que encara no sabem del camí que prendrà el nostre món, les seves paraules em van semblar molt sensates.

No sé què us he de dir, per a un món millor, per construir un món més just es necessita una comunitat que es posi en marxa, un subjecte col·lectiu que pensi, que s’organitzi i actuí per aconseguir la igualtat, la llibertat i la fraternitat entre els homes, una humanitat que s’estimi el planeta. Per dir-ho ras i curt, la memòria només es salva dins el grup.

Hem de tenir en compte que moltíssima gent necessitarà tirar endavant el petit negoci interromput, recuperar la feina al més aviat possible o lluitar perquè el mos a la seva pensió no sigui massa gran; el capitalisme no té mai un rostre amable, s’haurà de lluitar. No sé dir-vos res més perquè sóc poruc de mena i m’imagino aquesta crisi amb en Rajoy al capdavant i em pega una bona tremolera.

L’altra nit em vaig despertar suant per culpa d’un mal son… Puntual, a les dotze del migdia en lloc de l’esforçat i bo sant Simó apareixia n’Acebes davant la pantalla per donar-nos els números dels contagis i … Crec que fa una bona estona que desvariejo, així que és millor deixar-ho aquí. Thomas Mann a La mort a Venècia deia que “la solitud fa madurar també allò que és absurd, desproporcionat, capgirat i il·lícit.”

Una cosa més, avui som 25 d’abril de 2020, demà després de més de quaranta dies tancats, quina bestiesa, els menuts podran sortir una hora al dia a passejar. Tenia una molt bona botella de cava català reservada per a quan se m’acabés el confinament, però demà l’obriré al balcó i brindaré per tots els nins i per totes les nines. S’ho mereixen!!!