7.2

Tonino Guerra, LA MEL

Entrevista a Lucia Pietrelli

Uns amics, uns bons amics, em van parlar fa uns mesos del llibre de Tonino Guerra, La Mel, editat l ’any passat per AdiA Edicions i traduït per Lucia Pietrelli i Pau Vadell, ara no recordo si a més de la recomanació ells mateixos me’l van regalar. El llibre em va enganxar, un home de setanta anys i quatre dies decideix pujar a un tren en marxa, deixa la ciutat i se’n torna al poble, a casa del seu germà. El poble és ple de cases buides, de mil dos-cents habitants tan sols hi queden vuit i ell mateix que així fan nou.

No sóc gaire bon lector de poesia i n’he fet dues lectures, una ràpida i emocionada i una segona més calmada. La seva manera de dir les coses i allò que diu, la seva filosofia, allò que impregna tots i cadascú dels seus trenta cinc cants em va atrapar des de la primera pàgina.

El cas és que havia pensat fer una mena de ressenya però tenint a prop una de les seves traductores, na Lucia Pietrelli, em vaig atrevir a demanar-li una entrevista, ella va dir que sí tot d’una i aquí estem:

Lucia, a l’epíleg escrit per en Pau i per tu mateixa declareu que heu esmerçat molts esforços en aconseguir dur al català aquest text. Et volia demanar el perquè d’aquesta insistència?

La veritat és que no ens esperàvem trobar tantes dificultats, també s’ha de dir que la feina encara que l’havíem feta molt a poc a poc ja la teníem acabada; aquest és un llibre que ens agrada molt i quan un llibre t’agrada és guapo pensar posar-ho en comú amb els teus amics. En el cas de la poesia és més difícil que la gent s’hi endinsi, de vegades ho fa a partir d’una presentació, de la lectura d’un article però en aquest cas he de dir que estem molt contents perquè la gent ha fet molt de cas, la resposta ha estat molt bona. Segurament també perquè és una poesia que entra molt bé, el seu to narratiu, la senzillesa en el seu plantejament filosòfic. Fa molt bon llegir.

El llibre està originalment escrit en romanyol (1982) i vosaltres l’heu traduït directament al català sense passar per l’italià. A un moment determinat dieu que així conserveu matisos extra que aporta al text. Ho podries explicar?

Ell quan ho va publicar ho va fer en romanyol i en italià. Em vaig adonar que quan s’autotraduia a l’italià hi havia petits canvis, un adjectiu, un verb, matisos que canviaven, que allò ja era una versió i per tant vàrem preferir partir de l’original. Era més autèntic fer-ho des de l’original.

El romagnolo és encara una llengua viva?

El romanyol a ca nostra ho xerraven els padrins que ja no hi són. Els pares ho entenen però no ho xerren. Crec que hi va haver una feina de fer una gramàtica durant els anys setanta o vuitanta però sí que avui en dia és una llengua bastant perduda. El que queden són expressions concretes inserides dins l’italià estàndard.

Estem parlant de la regió de l’Emilia-Romagna, jo sóc de la regió de després, Le Marche, però d’un poble que està en el canvi de regió i l’influència de l’Emilia-Romagna és ben forta.

En paraules vostres,La Mel ens presenta una èpica invertida, feta de vida menuda i senzilla! És això el que us va decidir a traduir-lo? Quins valors us atrauen d’aquest text?

Segurament la mirada sobre les coses més petites que el llibre expressa, la senzillesa amb que ho fa en lloc de muntar-se una construcció teòrica. La importància que dóna a determinades coses, si tu vols, una forma de mirar i sentir que pot tenir relació amb l’edat o no.

És autobiogràfic?

No, no es tracta d’un escrit autobiogràfic, ell va viatjar molt per feina i per qüestions seves però finalment va tornar a Itàlia. El que sí que es nota al llibre és la familiaritat, el coneixement del redol que l’envolta, la proximitat amb el paisatge i la gent; estem parlant de pobles petits de l’interior d’Itàlia, llocs on va viure de petit i després, de vell.

A una de les teves darreres novel·les, Qui ens defensarà, (Lleonard Muntaner Editor, 2014) Violant, la protagonista, ens diu: “una de les darreres novel·les que Mateu i jo vàrem llegir plegats fou Nada de Carmen Laforet. Era una d’aquelles novel·les que no revelen res fonamental, però que, al final, aconsegueixen fer-se entranyables a través de la senzillesa i de la naturalitat.” Hi ha connexió entre els valors que expressa La Mel, aquesta naturalitat i senzillesa de Nada i la teva manera d’escriure?

Em costa molt xerrar de com ho faig jo, però sí que vull dir que envejo molt quan llegeixo una cosa i flueix, em costa molt entendre com s’arriba a això, que flueixi i que aconsegueixi fer fàcils coses que no ho són. A La Mel això s’aconsegueix, tu hi tornes i et fa pensar de nou, és tan bona que fa que no et pesi, se’t fa lleugera, se’t queda a dins. Jo busco això.

Què hauríem de saber de Tonino Guerra?

Guerra era molt famós com a guionista de cinema, va treballar amb Fellini, Antonioni, els germans Taviani, Tarkovski, Angelopoulos i un llarg etcètera. A Itàlia va publicar alguns llibres, contes i poesia però no va ser la seva feina principal, la seva faceta pública i reconeguda va ser la de guionista de cinema.

En Pau Vadell i tu també heu traduït al castellà Parasceve (1956) de Blai Bonet (Lleonard Muntaner, 2013); a una nota vostra que tanca el llibre es pot llegir, “para nosotros traducir Parasceve ha sido un ejercicio de equilibrismo constante: a veces para intentar no caerse hace falta tambalearse mucho sobre la cinta de la palabras”. Ens ho podries explicar?

Per jo i crec que per en Pau també, la traducció és una responsabilitat molt gran, jo intento traduir coses que m’agraden per complementar així responsabilitat i passió. Quan tradueixes i estàs allí que si caus o no caus, saps que una traducció mai no està acabada, que una traducció mecànica no és una bona traducció, és aquí on entra en joc la teva sensibilitat. Traduir és una feina que mai no és definitiva i sí que fa una mica de por.

Quan es tradueix amb altres, jo ho he fet amb en Pau i amb en Jaume Pons, la teva personalitat queda con més compensada, neutralitzada, com més contrastada.

Però la traducció no és una feina solitària?

Jo les que he compartit són traduccions de poesia, suposo que una novel·la seria molt diferent però sí que li trobo sentit que sigui una feina compartida.

Al principi no triava les traduccions perquè era una feina amb la qual me guanyava la vida, ara ja no és així i intento triar perquè passo més gust traduint coses que m’agraden, si t’agrada és millor, hi ha més garanties de que la cosa acabi bé. Si el text no t’agrada la traducció es pot convertir en una feina mecànica.

En el cas de Parasceve a les dificultats “formals” s’afegeix una altra de contingut, vosaltres dieu a la mateixa nota introductòria que “encararse con Blai Bonet es darse de bruces con una potencia filosófica comparable con muy pocos autores de la literatura universal del siglo XX”.

M’agrada molt en Blai Bonet, jo ho subratllaria tot, la seva potència és com aconsegueix condensar un concepte feixuc en poques paraules i en imatges molt potents, és la seva màgia, suposo que és la màgia de la literatura. És molt potent a nivell filosòfic però el sentit estètic està molt cuidat.

Parasceve és un text destinat a ser representat. Tu creus que un text teatral escrit és sempre superior a la seva escenificació?

El terreny de la direcció teatral no és el meu, sóc lectora compulsiva i quan he llegit un text i després ho veig a la pantalla m’acaba per decebre, però això són els llibres que posteriorment han estat portats al cinema. El teatre és diferent perquè ja és un text pensat per ser representat, però no sé fins a quin punt es poden comparar el text escrit i la seva escenificació. Llegir a ca teva i anar al teatre són dues experiències molt diferents.

S’ha representat aquesta obra de Blai bonet?

Sí, que jo recordi, fa un parell d’anys Jeroni Obrador la va dirigir amb na Marta Barceló fent el paper de mare i abans l’havia posada en escena la companyia Magisteri Teatre amb la direcció d’Antoni Artigues.

Les infinites veus de la ciutat i la tria d’entre totes elles d’una…, això ens porta a la darrera traducció teva de la qual voldríem xerrar, del llibre d’Stefano Benni, Blues en setze. Balada de la ciutat en dol, en traducció teva, de Jaume Pons i Pau Vadell (Lleonard Muntaner Editor, 2011). Què és Blues en setze? Per què és tan potent?

Això va néixer perquè vàrem conèixer Stefano Benni a Barcelona, ell havia vingut a presentar una novel·la seva. Xerrant amb ell ens va dir que era curiós que ningú no li volgués traduir la seva poesia. Va ser com un repte divertit entre nosaltres, li vàrem dir que nosaltres ho faríem, el llibre el va migtriar ell, va ser Blues en setze que té aquest to teatral amb diferents veus. El text s’adaptava molt bé a la traducció entre diferents persones perquè són diverses les veus que hi apareixen. Quan teníem la feina gairebé enllestida vàrem anar a Roma a consultar-li alguns dubtes que teníem, va ser molt proper amb nosaltres. Editat el llibre vàrem fer una petita gira de presentació per Catalunya.

És un llibre que parteix d’un fet dolorós però li dóna un aire de tragèdia, de teatre i així aconsegueix perdre aquella negror.

La darrera pregunta perquè ens hem quedat sense espai i sense temps. Al teu llibre Qui ens defensarà, Violant recorda a Mateu la frase que una nit havia pintat sobre els llençols dins de la silueta del seu cos. La frase està escrita en cursiva i diu així: “un esquitx de malícia voltada de tendror damunt la terra ferma de la bondat” Què significa aquesta frase?

Aquest text apareix en cursiva al meu llibre perquè és una frase de Blai Bonet, aquesta frase resumeix el que tu ets quan ets viu. Malicia i tendror són com dues cares del que som quan encara vivim, els humans som una barreja d’aquestes coses. Aquesta frase apareix a la segona part del llibre quan ni Violant ni Mateu ja no són damunt la terra, quan la seva curta aventura a la terra ferma ja s’ha acabat.

Aquesta segona part del meu llibre va ser un experiment molt ingenu i a la vegada molt agosarat però jo m’ho vaig passar molt bé. Després ho veus en perspectiva i ara ho faria diferent, fa poc vaig haver de tornar a la lectura del text perquè tenia una trobada amb uns alumnes d’institut que tenien el llibre com a lectura, sempre es pot fer diferent. Quan ho vaig escriure, m’interessava molt poder-me ficar abaix una estona perquè es plantegen les mateixes coses però des d’un altre punt de vista, un joc de punts de vista com ho és tot a la literatura però en aquest cas duit a l’extrem.

Lucia, moltes gràcies per les teves reflexions, pel teu temps i felicitats per la teva obra de traducció,

poètica i narradora

Comparteix l'article