7.2 GEORGE STEINER (1929-2020)
“Nacido en ParĂs y educado en tres lenguas, me criĂ© en Manhattan en la Ă©poca de la guerra; allĂ primero asistĂ a un instituto americano de prestigio pero despuĂ©s volvĂ al lycĂ©e francĂ©s. Mis años de universidad me llevaron a la de Chicago, entonces en una etapa estelar, y a Harvard. Posteriormente, y en una vena un tanto anárquica, terminĂ© la carrera en Oxford. Di clases en Cambridge y, durante un cuarto de siglo, en la Universidad de Ginebra, en la cátedra más antigua identificable de literatura comparada (finalmente denominada littĂ©rature gĂ©nĂ©rale). He sido profesor invitado en Princeton, Stanford y Yale y en la cátedra Eliot Norton de PoĂ©tica en Harvard. Soy miembro fundador de un college de Cambridge…”
Hem triat aquestes paraules del mateix Steiner per recollir una part del seu recorregut com a professor. Tota una vida dedicada a l’ensenyament. Fruit d’aquesta experiència però també dels dubtes i interrogants que se li plantejaven al voltant del fet d’ensenyar i aprendre va aparèixer el seu llibre Lecciones de los Maestros, Siruela, 2016.
Lecciones…recull les conferències que Steiner va dictar a Harvard el curs 2001-2002. Es tracta d’una reflexió sobre la relació Mestre/Deixeble, una interrelació dialèctica on amb la transmissió de coneixement es barregen poder, submissió, sensualitat, rebel·lió…Un recorregut històric que comença per Sòcrates i Empèdocles, Jesus i els seus deixebles, segueix amb Dante, Husserl i Heidegger, Popper…fins als nostres dies, fins a la nostra època. Uns temps, els nostres, marcats -segons l’autor- per una sèrie de novetats: L’educació especialitzada, fragmentada i dominada per la ciència. La presència encara insuficient però necessà ria de les dones en el fet educatiu (hi ha hagut poques Mestres eminents -se’ns diu-la compositora i professora Nadia Boulanger i Simone Weil estarien entre elles). La tercera novetat definiria la nostra època com l’era de la irreverència, uns temps on la celebritat d’un futbolista, el pentinat o les sabates d’una influencer pot omplir la nostra existència medià tica, la nostra ment, les nostres passions.
Què vol dir ensenyar un altre ésser humà ? D’on neix aquest poder i aquesta autoritat? Quines relacions s’estableixen entre els protagonistes? El llibre acabarà amb una reflexió al voltant del futur de Mestres i Deixebles:
Las “Lecciones de los Maestros” ¿pueden, deben sobrevivir al embate de la marea? […] Despertar en otros seres humanos poderes, sueños que están más allá de los nuestros; inducir en otros el amor por lo que nosotros amamos; hacer de nuestro presente interior el futuro de ellos: ésta es una triple aventura que no se parece a ninguna otra. […] Hasta en un nivel humilde -el del maestro de escuela-, enseñar, enseñar bien, es ser cómplice de una posibilidad trascendente. Si lo despertamos, ese niño exasperante de la última fila tal vez escriba versos, tal vez conjeture el teorema que mantendrá ocupados a los siglos. Una sociedad como la del beneficio desenfrenado, que no honra a sus maestros, es una sociedad fallida.” (172-73)
Entrar als llibres de Steiner Ă©s endinsar-se a un mĂłn de viva erudiciĂł, d’intersecciĂł de temes que provenen de la literatura, de les ciències, de la filosofia, de la lingĂĽĂstica, del sexe…ell parlava de “la natura hĂbrida dels meus interessos”. L’obra de Steiner permet que el lector se senti amb llibertat per pensar al voltant de l’autor. L’escriptura d’aquest gran humanista, el seu pensament, deixarĂ suficient espai al lector per continuar pensant pel seu compte, tambĂ© i molt especialment en els llocs de desencontre, sigui sobre el judaisme, l’Esat d’Israel o les seves reflexions sobre el nostre present. Si un clĂ ssic Ă©s un autor al qual sempre es pot tornar, la lectura del qual sempre Ă©s estimulant i no s’esgota…Steiner Ă©s un clĂ ssic. L’aigua del pou sembla no acabar-se mai.
Aquests dies posteriors a la seva mort proliferen les notes necrològiques, les ressenyes a la seva obra, fins i tot una entrevista pòstuma. La seva obra Ă©s ingent, des del mĂtic TolstĂłi o Dostoievski de 1960 fins a tĂtols mĂ©s recents com La idea d’Europa del 2005, La poesia del pensament de 2011 o els texts que comentem en aquesta nota.
L’any 2008 va aparèixer Los libros que nunca he escrito, Siruela (el mateix any). L’autor va escollir set temes sobre les quals li hauria agradat escriure un llibre i els va aplegar en set petits assaigs sota aquest tĂtol. AixĂ ens parlarĂ de les connexions entre sexe i llenguatge, de la figura de Francesco degli Stabili, un desconegut escritor del segle XIV i la seva enveja de Dante, del judaisme i el sionisme o sobre les propostes per a una renovaciĂł de l’educaciĂł dels nostres temps. A mida que s’endinsa en el llibre, el lector queda glaçat quan es parla d’autors dels quals no havia sentit parlar mai o bĂ© coneixia tan sols de refllada. Impressionat per la quantitat de material que es remena en tan poques pĂ gines. És veritat que Steiner ja no podrá fer set llibres diferents però n’ha fet set en un. Acabat el llibre romandrĂ impactat per la seva erudiciĂł profunda i sempre viva, dialogant, incitadora del debat i la discussiĂł.
Un Largo Sábado, Siruela, 2016 pot ser una bona introducció al seu pensament. Aquest llibre recull les converses mantingudes durant anys per l’autor amb la periodista i escriptora Laure Adler. Un repàs a diferents nuclis del seu pensament com el judaisme, l’estat d’Israel, les llengües i el llenguatge, la lectura i els llibres, l’envelliment i la mort…Ens quedem amb una reflexió feta gairebé a les acaballes del llibre sobre la cultura, la humanitat i la inhumanitat. La cita és llarga però permet contemplar com es desplega el pensament d’aquest gran humanista, en el seu contingut i en la seva forma:
“Y dentro de poco mi vida se acabará sin que haya encontrado una respuesta satisfactoria. Ni siquiera una. Nada que me permita comprender la inhumanidad radical que se esconde en el seno de las humanidades (las humanidades, ¡qué expresión pretenciosa!).
AsĂ que en mis Ăşltimos textos (me ha llevado lo suyo) he intentado proponer una hipĂłtesis con lo que llamo el sĂndrome de Cordelia, el nombre de la hija de Lear. Por la tarde trabajo con mis estudiantes en los actos III a V de El rey Lear, y cuando Lear entra con su hijo muerto entre los brazos, y grita cinco veces la palabra “jamás” […] es el final del lenguaje mismo. Trato de leerlo con mis estudiantes. He aprendido esas escenas de memoria. Las conozco de memoria, y resucitan en mĂ. Pero cuando vuelvo a casa y oigo a alguien que grita “Socorro” por la calle, es posible que mi oreja oiga algo, pero no escucho. […] HabrĂa que acudir inmediatamente; pero no lo hago […] ÂżEs posible (formulo esta hipĂłtesis despuĂ©s de sesenta años de magisterio y de amor por las letras) que, tal vez, las humanidades puedan volverlo a uno inhumano? Âżque, lejos de hacernos mejores (por decirlo con total ingenuidad), lejos de aguzar nuestra sensibilidad moral, la atenĂşen? Nos alejan de la vida, nos dan tal intensidad con la ficciĂłn que a su lado la realidad pierde color. Y si eso es verdad, entonces ya no sĂ© quĂ© hacer…”(98-99)
Acabem. Al llibre de F. Fernández Buey, Para la Tercera Cultura (una expressió i una proposta que també és present a Steiner), l’autor cita unes paraules que aquest va pronunciar a una conferència a la Cà tedra Ferrater Mora de la Universitat de Girona:
“Hasta que los estudiantes de humanidades no aprendan seriamente un poco de ciencia, hasta que la gente que estudia lenguas clásicas o literatura española no estudie tambiĂ©n matemáticas, no estaremos preparando la mente humana para el mundo en que vivimos. Si no entendemos algo mejor el lenguaje de las ciencias no podemos entrar en los grandes debates que se avecinan. A los cientĂficos les gustarĂa hablar con nosotros, pero nosotros no sabemos cĂłmo escucharles. Este es el problema.” (33)
Llegir Steiner és sempre estimulant, ens permet entendre millor allò que som i el nostre temps, eixampla els horitzons de la nostra mirada.