7.2 GEORGE STEINER (1929-2020)

Nacido en París y educado en tres lenguas, me crié en Manhattan en la época de la guerra; allí primero asistí a un instituto americano de prestigio pero después volví al lycée francés. Mis años de universidad me llevaron a la de Chicago, entonces en una etapa estelar, y a Harvard. Posteriormente, y en una vena un tanto anárquica, terminé la carrera en Oxford. Di clases en Cambridge y, durante un cuarto de siglo, en la Universidad de Ginebra, en la cátedra más antigua identificable de literatura comparada (finalmente denominada littérature générale). He sido profesor invitado en Princeton, Stanford y Yale y en la cátedra Eliot Norton de Poética en Harvard. Soy miembro fundador de un college de Cambridge…”

Hem triat aquestes paraules del mateix Steiner per recollir una part del seu recorregut com a professor. Tota una vida dedicada a l’ensenyament. Fruit d’aquesta experiència però també dels dubtes i interrogants que se li plantejaven al voltant del fet d’ensenyar i aprendre va aparèixer el seu llibre Lecciones de los Maestros, Siruela, 2016.

Lecciones…recull les conferències que Steiner va dictar a Harvard el curs 2001-2002. Es tracta d’una reflexió sobre la relació Mestre/Deixeble, una interrelació dialèctica on amb la transmissió de coneixement es barregen poder, submissió, sensualitat, rebel·lió…Un recorregut històric que comença per Sòcrates i Empèdocles, Jesus i els seus deixebles, segueix amb Dante, Husserl i Heidegger, Popper…fins als nostres dies, fins a la nostra època. Uns temps, els nostres, marcats -segons l’autor- per una sèrie de novetats: L’educació especialitzada, fragmentada i dominada per la ciència. La presència encara insuficient però necessària de les dones en el fet educatiu (hi ha hagut poques Mestres eminents -se’ns diu-la compositora i professora Nadia Boulanger i Simone Weil estarien entre elles). La tercera novetat definiria la nostra època com l’era de la irreverència, uns temps on la celebritat d’un futbolista, el pentinat o les sabates d’una influencer pot omplir la nostra existència mediàtica, la nostra ment, les nostres passions.

Què vol dir ensenyar un altre ésser humà? D’on neix aquest poder i aquesta autoritat? Quines relacions s’estableixen entre els protagonistes? El llibre acabarà amb una reflexió al voltant del futur de Mestres i Deixebles:

Las “Lecciones de los Maestros” ¿pueden, deben sobrevivir al embate de la marea? […] Despertar en otros seres humanos poderes, sueños que están más allá de los nuestros; inducir en otros el amor por lo que nosotros amamos; hacer de nuestro presente interior el futuro de ellos: ésta es una triple aventura que no se parece a ninguna otra. […] Hasta en un nivel humilde -el del maestro de escuela-, enseñar, enseñar bien, es ser cómplice de una posibilidad trascendente. Si lo despertamos, ese niño exasperante de la última fila tal vez escriba versos, tal vez conjeture el teorema que mantendrá ocupados a los siglos. Una sociedad como la del beneficio desenfrenado, que no honra a sus maestros, es una sociedad fallida.” (172-73)

Entrar als llibres de Steiner és endinsar-se a un món de viva erudició, d’intersecció de temes que provenen de la literatura, de les ciències, de la filosofia, de la lingüística, del sexe…ell parlava de “la natura híbrida dels meus interessos”. L’obra de Steiner permet que el lector se senti amb llibertat per pensar al voltant de l’autor. L’escriptura d’aquest gran humanista, el seu pensament, deixarà suficient espai al lector per continuar pensant pel seu compte, també i molt especialment en els llocs de desencontre, sigui sobre el judaisme, l’Esat d’Israel o les seves reflexions sobre el nostre present. Si un clàssic és un autor al qual sempre es pot tornar, la lectura del qual sempre és estimulant i no s’esgota…Steiner és un clàssic. L’aigua del pou sembla no acabar-se mai.

Aquests dies posteriors a la seva mort proliferen les notes necrològiques, les ressenyes a la seva obra, fins i tot una entrevista pòstuma. La seva obra és ingent, des del mític Tolstói o Dostoievski de 1960 fins a títols més recents com La idea d’Europa del 2005, La poesia del pensament de 2011 o els texts que comentem en aquesta nota.

L’any 2008 va aparèixer Los libros que nunca he escrito, Siruela (el mateix any). L’autor va escollir set temes sobre les quals li hauria agradat escriure un llibre i els va aplegar en set petits assaigs sota aquest títol. Així ens parlarà de les connexions entre sexe i llenguatge, de la figura de Francesco degli Stabili, un desconegut escritor del segle XIV i la seva enveja de Dante, del judaisme i el sionisme o sobre les propostes per a una renovació de l’educació dels nostres temps. A mida que s’endinsa en el llibre, el lector queda glaçat quan es parla d’autors dels quals no havia sentit parlar mai o bé coneixia tan sols de refllada. Impressionat per la quantitat de material que es remena en tan poques pàgines. És veritat que Steiner ja no podrá fer set llibres diferents però n’ha fet set en un. Acabat el llibre romandrà impactat per la seva erudició profunda i sempre viva, dialogant, incitadora del debat i la discussió.

Un Largo Sábado, Siruela, 2016 pot ser una bona introducció al seu pensament. Aquest llibre recull les converses mantingudes durant anys per l’autor amb la periodista i escriptora Laure Adler. Un repàs a diferents nuclis del seu pensament com el judaisme, l’estat d’Israel, les llengües i el llenguatge, la lectura i els llibres, l’envelliment i la mort…Ens quedem amb una reflexió feta gairebé a les acaballes del llibre sobre la cultura, la humanitat i la inhumanitat. La cita és llarga però permet contemplar com es desplega el pensament d’aquest gran humanista, en el seu contingut i en la seva forma:

Y dentro de poco mi vida se acabará sin que haya encontrado una respuesta satisfactoria. Ni siquiera una. Nada que me permita comprender la inhumanidad radical que se esconde en el seno de las humanidades (las humanidades, ¡qué expresión pretenciosa!).

Así que en mis últimos textos (me ha llevado lo suyo) he intentado proponer una hipótesis con lo que llamo el síndrome de Cordelia, el nombre de la hija de Lear. Por la tarde trabajo con mis estudiantes en los actos III a V de El rey Lear, y cuando Lear entra con su hijo muerto entre los brazos, y grita cinco veces la palabra “jamás” […] es el final del lenguaje mismo. Trato de leerlo con mis estudiantes. He aprendido esas escenas de memoria. Las conozco de memoria, y resucitan en mí. Pero cuando vuelvo a casa y oigo a alguien que grita “Socorro” por la calle, es posible que mi oreja oiga algo, pero no escucho. […] Habría que acudir inmediatamente; pero no lo hago […] ¿Es posible (formulo esta hipótesis después de sesenta años de magisterio y de amor por las letras) que, tal vez, las humanidades puedan volverlo a uno inhumano? ¿que, lejos de hacernos mejores (por decirlo con total ingenuidad), lejos de aguzar nuestra sensibilidad moral, la atenúen? Nos alejan de la vida, nos dan tal intensidad con la ficción que a su lado la realidad pierde color. Y si eso es verdad, entonces ya no sé qué hacer…”(98-99)

Acabem. Al llibre de F. Fernández Buey, Para la Tercera Cultura (una expressió i una proposta que també és present a Steiner), l’autor cita unes paraules que aquest va pronunciar a una conferència a la Càtedra Ferrater Mora de la Universitat de Girona:

Hasta que los estudiantes de humanidades no aprendan seriamente un poco de ciencia, hasta que la gente que estudia lenguas clásicas o literatura española no estudie también matemáticas, no estaremos preparando la mente humana para el mundo en que vivimos. Si no entendemos algo mejor el lenguaje de las ciencias no podemos entrar en los grandes debates que se avecinan. A los científicos les gustaría hablar con nosotros, pero nosotros no sabemos cómo escucharles. Este es el problema.” (33)

Llegir Steiner és sempre estimulant, ens permet entendre millor allò que som i el nostre temps, eixampla els horitzons de la nostra mirada.