“Hi ha homes que no s’acaben mai. N’hi ha que mai no arriben ni a començar. Avui ja ningú no dubta que Blai Bonet forma part del primer grup. I no tan sols perquè, poeta per damunt de tot, va ser també novel·lista, dietarista, articulista i crític d’art (això, per si mateix, no constituiria una singularitat), sinó sobretot perquè la seva literatura solar, exaltada, radical i alhora contradictòria sempre sotragueja la consciència del lector, que es veu abocat tant a mirar-se de cara al fons del mirall com a obrir totes les finestres davant la immensitat de l’aire lliure.”
Amb aquestes paraules comença Xavier Pla el seu epíleg En els Caires del Diamant a la nova edició augmentada de El Mar de Blai Bonet. Faltaven tan sols un parell de mesos, octubre passat, per l’acabament de l’any commemoratiu del vintè aniversari de la mort del poeta quan Club Editor treia a la llum una nova edició amb l’epíleg citat i nou capítols inèdits procedents del mecanoscrit de censura.
El Mar va ser obra primerenca i madura alhora, va guanyar el premi Joanot Martorell l’any 1957, premi atorgat per un jurat format per Joan Sales, Sebastià Juan Arbó, Salvador Espriu, Joan Oliver i Carles Soldevila. Es va editar, en la forma en la qual la coneixem, l’any següent a l’editorial Aymà, dins la col·lecció “El Club dels Novel·listes”. Tot això en ho conta Xavier Pla al seu epíleg com també les relacions de Bonet amb dos personatges ben diferents, Camilo José Cela i el mateix Joan Sales. Ens parla -tèrbola quëstió- de les modificacions que Sales va introduir al text a l’hora de l’edició, modificacions fetes amb l’acord o no de l’autor. Vet aquí les paraules que Bonet va dir en entrevista a Jordi Coca i que cita el mateix Pla: “… Perquè l’original d’aquesta novel·la té vuit-centes pàgines, però com que l’editor va trobar que era massa llarga, doncs vaig fer una cosa que ara no tornaria a fer, que és reduir-la…” (242) I també aquestes altres de Sales a Xavier Benguerel en carta de 9 d’agost de 1961: “Jo em penso que la tírria que em té Blai Bonet és per haver-li arreglat El Mar…” (238) El tema és interessant per diversos motius però l’hem de deixar en mans dels especialistes en literatura catalana de postguerra. El que sí que és cert és que l’edició que comentem treu a la llum capítols inèdits que conformen nous caires del diamant de la literatura de Blai Bonet, s’han de llegir les pàgines, les declaracions que Carmen Onaindia fa a Manuel Ratboni sobre la seva vida personal i les seves relacions amb Frederic Schultz. Pura dinamita literària, sensualitat en estat pur.
Sabem que El Mar va tenir, a més de l’edició esmentada de l’any 58, almenys dues edicions més a Tres i Quatre del País Valencià als anys 1988 i 2000 i finalment aquesta de 2017 de Club Editor. Sabem de les seves traduccions a altes llengües i sabem de la pel·lícula d’Agustí Villaronga. La pel·lícula no l’he vist i prefereixo que hagi estat així perquè hi puguin fluir sense trabes les imatges potents, sensuals que el text destil·la sense parar.
Aquests al·lots habitants del sanatori són víctimes de la malaltia però a més carreguen amb el pes terrible de la guerra que han viscut de molt joves, i també amb el pes d’una societat eixuta, autoritària, fosca i terrible. Carreguen amb aquest pes especialment feixuc en el moment en que han de fer la passa de nin a home. Un moment en què la força desbordant de la sensualitat i del desig és mesclen amb les angoixes de les preguntes sobre allò que som i volem ser i inevitablement -almenys en aquells temps- amb la pregunta sobre la trascendència, amb la “necessitat” de déu, a qui se cerca des del cos, des de la sensibilitat més extrema; tot plegat un còctel explosiu que acaba com acaba.
Tots ells eren molt petits quan la guerra esclatà, han vist els afussellaments amagats entre les mates….Han mort i han matat éssent nins encara -Pau Inglada/Julià Ballester- però ho han fet incorporant velles tradicions: “Com un ca. T’he de matar com un ca”. Ara són habitants d’aquest sanatori per a tuberculosos que domina la Badia, allà nosaltres hi trobarem Andreu Ramallo, Manuel Tur, Jaume Galindo…també Agustí Alcántara, Carmen Onaindia, el pare Gabriel Caldentey… És Ramallo qui parla:
“Jo aquí, varat perquè no he trobat altre lloc, sempre passo com el tren, com la vida. Alguna vegada, torno. Però mai no he respirat fondo com els homes que arriben i saben que han arribat, com els homes que fan sonar la llengua després d’haver begut un vas d’aigua fresca.” (70)
El mateix Andreu Ramallo, de camí cap al crim, troba el seu amic Manuel Ceva i li confessa:
“Sí. A mi m’agradaria enamorar-me. Però així, de veritat. Que em costàs declarar-me, i anar d’excursió al mar o al riu, sense encara ser promesos. Ajudar-la a portar la bossa i mirar-la i ajudar-la a obrir la llauna de les sardines. I posar-les damunt el seu pa. I tenir poques ganes de parlar, a la tarda, entre els pins, a l’hora d’anar a vestir-se. […] Jo mai no he pogut sentir aquestes coses, Ceva. És com un llim dins la sang. Jo sempre parlo molt amb mi mateix. Sempre estic amb mi. És com si em fes companyia. […] Tan acostumat estic a viure dins aquesta ombra i mossegant-me la cua com un ca, sense veure res, que només de donar l’hora exacta, quan la demanen, o comptar els vagons del tren que passa, sembla que m’estic regenerant. […] És com si jo estigués aferrat a mi. Com una ungla. És com si un estigués tancat hermèticament. Com els sifons…” (161-162)
Aquests joves tenen entre divuit i vint anys, arrosseguen el passat, el curt passat personal i el llarg passat familiar i social que es dibuixa amb volguda oscuritat -el lector haurà de prendre notes-. Aquí apareixeran el pares de Ramallo, la seva mare, amarada de anís de taverna…La familia Tur, el terrible avi Agustí…Massa càrrega per a unes espatlles tan tendres.
I El Mar? El Mar sempre present com a llunyà horitzó, ocupant el centre de l’escena molt poques vegades…”jo et vaig veure quan nadaves al mar” , però a la vegada éssent determinant perquè “L’home és com el mar: penetra i és penetrat, reflecteix i és mogut per la vida celeste.” Ho diu l’autor al començament del llibre.
Quin text!! Tensió dramàtica i lírica de principi a final; potser massa elucubració religiosa, dirà algú, però en aquells temps -i sempre?- el naixement d’allò que som i volem ser relliga diverses passions, també la religiosa. El Mar és una obra important, molt important de la literatura (sense topònims i sense adjectius). Com diu Xavier Pla, sempre sotragueja el lector.
