7.1 ISIDOR MARÍ:

UNA MIRADA DES D’EIVISSA

El llibre Poesia, llengua i país ha estat editat per l’Obra Cultural Balear i per Lleonard Muntaner Editor, dins una col·lecció que es titula “Terra d’Argensa”. Aquest nom està inspirat en el títol del segon llibre de poemes que va publicar Josep M. Llompart (l’any 1972). La terra d’Argensa de Llompart és una mostra magnífica d’aquell corrent poètic anomenat realisme civil –un sub-corrent del realisme històric- que sobretot fou conreat la dècada de 1960. Es tracta d’uns poemes que invoquen i convoquen el compromís dels lectors amb la llengua catalana i amb la gent que la parla, que reclamen la llibertat individual i col·lectiva i que propugnen unes actituds vitals fonamentades en l’anàlisi crítica i en la disconformitat rebel davant tots els poders que imposen la despersonalització, el silenci forçat o el panxacontentisme.

Ara i aquí pot ser un bon moment per a recordar el lligam que hi va haver entre n’Isidor Marí i en Josep Maria Llompart. N’Isidor i la seva família varen viure a Mallorca del 1972 al 1980. N’Isidor immediatament va implicar-set amb les causes i amb les lluites justes del seu nou entorn pròxim. De manera permanent ha estat compromès amb l’illa del seu naixement i també amb els projectes d’arreu dels Països Catalans que responguessin als objectius de la plenitud d’ús de la seva llengua i cultura i al reconeixement dels seus drets polítics. I s’hi ha compromès bàsicament de tres maneres: aportant-hi idees, sempre creatives i ben articulades, enquadrant-se activament dins les organitzacions civils que treballaven en coincidència amb els seus objectius, i, finalment, oferint a mans plenes conferències, cançons, articles, llibres, lliçons de llengua i literatura catalanes…

Els anys 70, a Mallorca, Isidor Marí va treballar colze a colze amb Josep M. Llompart per la llengua i la cultura, per la democràcia i l’autogovern. Marí i Llompart varen coincidir i col·laborar en la directiva de l’Obra Cultural Balear, en el Congrés de Cultura Catalana, en la temptativa de promoure una organització política de signe socialista i nacionalista (el GASI: Grup Autonomista i Socialista de les Illes), i en tantes i tantes altres iniciatives més. La sensatesa, l’eficàcia, la implicació, tan pròpies del personatge Isidor Marí, varen ser molt profitoses a aquella Mallorca que lluitava per la democràcia i pel reconeixement dels seus drets lingüístics, culturals i polítics. A més, n’Isidor va ser qui va substituir Josep M. Llompart com a professor de literatura catalana als tot just implantats estudis de Filosofia i Lletres que s’impartien a l’Estudi General de Palma. L’activitat cívica i científica que n’Isidor va desenvolupar a Mallorca en la dècada de 1970 va ser immensa, tant en el terreny literari, com en el de la docència universitària, com en el de la lluita per l’ensenyament en català, com en el directament polític. Aquell jove eivissenc que tenia tanta saviesa lingüística i cultural, tanta capacitat d’empatia, i tantes destreses organitzatives, va ser, sense cap mena de dubte, un dels personatges de més relleu dins la Mallorca dels setanta.

El llibre Poesia, llengua i país és una miscel·lània. O sigui, un aplec de treballs de temàtica diversa que prèviament ja havien aparegut a diferents publicacions periòdiques. Crec que és un tipus de llibre molt necessari. Així, es pot combatre la dispersió i es facilita que els interessats puguin accedir de manera ràpida i fàcil a uns materials que si han de ser localitzats, un a un, no són gens fàcils de caçar, fins i tot encara que els puguis tenir a la teva mateixa biblioteca personal.

El cas de Josep Massot i Muntaner seria paradigmàtic d’aquest tipus de llibres- miscel·lània. Anualment arreplega tot el que ha anat publicant durant l’any anterior. Així ha anat donant forma a dues sèries bibliogràfiques d’un molt considerable valor cultural i historiogràfic: la sèrie “Escriptors i erudits” i la sèrie “A la ciutat dels llibres”.

El volum Poesia, llengua i país inclou una “Nota preliminar” i vint-i-un textos. L’arc temporal de la seva primera publicació o de la seva difusió oral és molt ampli. Es tracta, per tant, d’un recorregut llarg en el temps. I, cal afirmar-ho, molt valuós en els resultats. Els textos havien aparegut a les revistes Eivissa, Uc, Randa, Estudis Baleàrics i Reduccions o en opuscles autònoms.

Un fet que cal remarcar és que el volum posa en evidència la diversitat d’interessos intel·lectuals que tota la vida han caracteritzat n’Isidor. Un personatge de múltiples habilitats, sempre amb uns trets constants: el treball ben fet, la precisió en l’ús del llenguatge, la claredat expositiva, el seny ordenador que en tot moment governa el seu discurs. Aquest eivissenc anomenat Isidor Marí pertany a la categoria d’aquells treballadors de la cultura que són sinònim de l’obra ben feta, de la documentació contrastada, de la contenció racionalista i de l’equanimitat en el tractament dels temes. En el seu cas, totes aquestes virtuts són posades al servei del tractament d’aquesta santíssima trinitat que formen la llengua, la cultura i el país.

Precisament n’Isidor dedica el primer text del llibre al paper que han tengut la llengua i la idea de país en la poesia catalana contemporània, des de l’oda “La Pàtria” d’Aribau fins a n’ Enric Casassas, passant per Marià Aguiló, Verdaguer, Maragall, Costa i Llobera, Carner, Riba, Sagarra, Salvat-Papasseit, Rosselló-Pòrcel, Espriu i Marià Villangómez. Aquest breu i dens assaig és un exercici de síntesi admirable que abasta cent cinquanta anys de la nostra història literària, sempre lligada a processos d’autoidentificació i d’afirmació col·lectiva.

A Poesia, llengua i país hi podem trobar tots els registres imaginables: hi ha assaig ben genuí, hi ha estudis del folklore, hi ha història literària, hi ha història política, hi ha crítica literària, hi ha història de la llengua, hi ha lingüística en sentit estricte, hi ha història de la cultura…

A més de l’assaig inicial dedicat al triangle poesia, llengua i país, el llibre divideix els materials en quatre grans blocs: a) Els precedents de la tradició oral; b) La represa lingüística, literària i política; c) Villangómez en plenitud; i d) les Noves Veus. Deixant de banda l’assaig “Poesia, llengua i país” i el primer article del primer bloc, titulat “Per un concepte viu i combatiu de la cultura popular”, el text d’una conferència impartida a Mallorca l’any 1982, publicada dos anys més tard, la resta del volum és fonamentalment una història de la llengua, la literatura i la cultura a l’illa d’Eivissa. Així ja ho indica el subtítol del llibre: Una mirada des d’Eivissa. La lectura del llibre que ara comentam representa una gran oportunitat per a conèixer a fons la realitat lingüístic-cultural eivissenca.

I l’Eivissa que ens és presentada per Isidor Marí es desglossa en diferents estrats, encadenats cronològicament, amb evidents lligams dels uns amb els altres. En primer lloc ens compareix l’Eivissa que compta amb un riquíssim patrimoni de literatura tradicional, des d’aquells romanços arrelats en un passat remotíssim fins a aquest cantador excepcional anomenat Pep Xico Bet, passant pels materials que varen recollir, l’any 1928, en Baltasar Samper i en Ramon Morey en la seva Missió de recerca a Eivissa per al Cançoner Popular de Catalunya, i per la figura d’Isidor Macabich, absolutament central dins Eivissa durant més de mig segle.

El segon bloc de materials, titulat “La represa lingüística, literària i política” sobretot és la presentació de la figura de Vicenç Serra i Orday. Per a mi ha estat una sorpresa constatar que havia fet molt més que presentar una comunicació al Primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana, de l’any 1906. He pogut aprendre que va ser tot un personatge que va fer múltiples aportacions importants. En aquest bloc també hi ha dos articles sobre n’Isidor Macabich, el poeta, l’historiador, l’activista social i religiós, el folklorista, el referent cultural més notable dins l’Eivissa dels seixanta primers anys del segle XX. Són el primer tast d’aquesta magna i completíssima biografia que n’Isidor acabarà escrivint sobre en Macabich, una biografia que ja hem pogut començar a llegir en els darrers números de la revista “Eivissa”. En aquest segon bloc, també hi ha un altre article important, en aquest cas d’història política. Ens referim al titulat “Les Pitiüses i l’autonomia durant la Segona República”. Una crònica de les posicions adoptades pels polítics i la premsa. La improductivitat de la segona República a les Balears des de la perspectiva del recobrament lingüístic-cultural i de l’autogovern va ser certament ben lamentable.

El tercer bloc del llibre de n‘Isidor és dedicat a Marià Villangómez. Inclou quatre articles. Ens parla de la seva poètica, de la seva trajectòria com a poeta i de les seves aportacions filològiques. La figura d’aquest gran escriptor és l’equivalent eivissenc als principatins, Jacint Verdaguer i Àngel Guimerà, als mallorquins Miquel Costa i Llobera i Joan Alcover i al valencià Joan Fuster. Uns personatges, tots ells, que feren una obra creativa monolingüe i de molta envergadura i, a més a més, contribuïren decisivament a consolidar un model de llengua literària eficient i foren capaços d’aconseguir un reconeixement social per a la literatura catalana dins el seu territori més pròxim. Villangómez amb els seus versos va incorporar les Pitiüses a la poesia catalana contemporània, amb el seu Llibre d’Eivissa contribuí a l’autoconeixement històric i amb les seves contribucions gramaticals facilità l’ús culte escrit del registre comú del català als eivissencs.

El darrer bloc del llibre és dedicat a dos autors de la generació del setanta, en Josep Marí i en Jean Serra, i a un tercer, més jove, en Manel Marí. Aquests noms són la constatació d’una evidència molt positiva per a les lletres eivissenques. A partir del 1970 a Eivissa ja hem de deixar de parlar d’escriptors en solitari i ja podem començar a parlar de generacions d’escriptors. Aquest és un fenomen que es dóna en aquell moment a tots els territoris de llengua catalana: ja hi ha escriptors valuosos en abundància a cadascun dels tres països, a totes les contrades, a les illes i al continent, a la zona catalana d’Aragó i a Andorra, a la Catalunya Nord i a l’Alguer. Amb anterioritat no havia estat així. Serà al voltant de 1970 quan la literatura culta i contemporània en català es manifestarà arreu del territori de la llengua sense excepcions. Els textos del bloc titulat “Noves veus”, el quart i darrer del llibre, són una mostra magnífica de crítica literària. Una crítica subtil que té el do de la claredat i que es formula amb la voluntat de facilitar als lectors l’accés a dos llibres de poemes d’en Jean Serra i a un dietari d’en Josep Marí. Respecte a en Manel Marí, l’origen de l’escrit que li dedica n’Isidor malauradament és luctuós: la mort del poeta en plena joventut.

N’Isidor Marí ja viu instal·lat en la jubilació professional. Però la seva activitat intel·lectual, filològica, literària i cívica no tan sols no ha minvat sinó que s’està intensificant progressivament. L’any 2018 va publicar un altre gran llibre: Les Balears en un context global. Va impulsant l’edició dels materials inèdits de l’Obra del Cançoner Popular de Catalunya recollits a les Pitiüses per en Baltasar Samper i en Ramon Morey. Any darrer any va fent créixer l’estudi biogràfic de n’Isidor Macabich. Ben segur que ja està preparant nous volums recopilatoris de la gran quantitat d’articles que encara té dispersos per revistes i llibres. Encara en podem esperar molt d’aquest Isidor Marí tan admirable, sempre tan actiu i sempre tan disposat a donar una mà en benefici de la llengua, la cultura i el país, sempre tant en precari, sempre tan necessitats del suport lleial de la seva gent, sempre tan malmesos per un Estat que voldria fer-los malbé de manera definitiva i sempre tan desatesos pels seus abundants fills bords.