7.1 “I és prop i és lluny, i és calma i passió”: Entorn de Maria Antònia Salvà

Maria Antònia Salvà, de qui just ara acabam de celebrar el cent-cinquantè aniversari del seu naixement, va ser una de les intel·lectuals en llengua catalana més destacades del segle xx en la seva doble faceta de poeta i de traductora. La seva figura ‒d’una molt gran complexitat‒ i la seva obra literària ‒d’una gran qualitat‒ compten ja amb aproximacions valuoses, però també insuficients. Insuficients, no per manca de qualitat de moltes d’elles, sinó perquè el personatge Salvà ‒i amb ell la seva obra‒ té tantes facetes que es fa difícil entendre-la completament. En aquest sentit, que l’excusa de l’aniversari serveixi perquè es posin en marxa tota una sèrie de conferències (englobades en l’Any Salvà promogut pel Consell de Mallorca) sobre la seva persona és una molt bona notícia. Per altra banda, aquest proppassat novembre tengueren lloc a Llucmajor, organitzades per l’Ajuntament, les III Jornades d’Estudi, especialment centrades en Salvà, en què es presentaren tretze comunicacions sobre l’autora, a més la conferència inaugural. Tot plegat, aportacions que, de mica en mica, poden ajudar a conèixer-la millor.

Aprofitant la celebració de les Jornades llucmajoreres, s’organitzà una exposició (sorgida de forma bastant improvisada i portada a terme en poc temps i amb mitjans escassos) sobre Maria Antònia Salvà al Claustre de Sant Bonaventura. La portaren a terme Francina Capellà, Coloma Julià, Joana Lluïsa Mascaró i jo mateixa. El seu lema era precisament el vers que encapçala aquest article, el vers final del poema «Cel d’horabaixa», que obre el volum del mateix títol, de 1948.

«I és prop i és lluny, i és calma i passió». Salvà, en el seu poema, es refereix a la cançó‒és a dir, a la creació poètica‒ que ella encara sent viva malgrat l’horabaixa de la vida en què ja es troba. Les organitzadores de l’exposició, però, ens férem nostre el vers en un altre sentit perquè crèiem que reflectia bé la multiplicitat de facetes de l’autora. De l’autora i també de la persona, principalment tenint en compte que l’exposició estava pensada sobretot de cara a Llucmajor.

Perquè a Llucmajor, encara ara, Salvà, dona Maria Antònia, és un personatge propi, que molta gent percep com a seu, és prop. Però la seva anomenada arribà més lluny, i això ja a partir de la primera dècada del segle xx, després de l’aparició del seu primer llibre poètic i sobretot de les traduccions de Mistral, que li valgueren un gran reconeixement a Catalunya. Si ens referim a la seva estricta obra de creació, la dicotomia també hi és ben present: una poesia que beu de les arrels de la terra (tradicions i paisatge), però alhora una poesia que va molt més enllà, i per tant, que transcendeix el localisme i s’universalitza. Que ho faci de manera aparentment senzilla i planera, no impedeix que hi hagi al darrere un gran treball literari, que amb els anys es tradueix sobretot en un procés d’essencialització. Calma i passió en el procés creatiu, també en el personal. Una imatge externa que, sense deixar de ser certa en molts aspectes, n’amaga molts altres fins i tot divergents. Un personatge esmunyedís; una gran obra literària i intel·lectual.

Muntar una exposició divulgativa sobre aquest personatge té, és evident, uns riscos que haguérem d’assumir les organitzadores. Un dels més importants: era del tot impossible donar-ne una visió completa; per força, molts de punts importants en quedarien fora. Per altra banda, ja a l’inici del procés de recerca de material se’ns va fer evident que un apartat del qual podria sortir molta nova informació era precisament el de la relació de l’escriptora amb Llucmajor a partir de la documentació de l’arxiu de l’ajuntament, des del 1918, en ser nomenada filla il·lustre, fins als actes del centenari del seu naixement el 1969. Ara bé, al costat d’aquesta relació amb, diguem-ne, les forces vives de la vila, hi havia el seu lligam amb la gent concreta: va ser espectacular comprovar la gran quantitat de material de la poeta que molta gent llucmajorera conserva amb afecte: poemes manuscrits, poemes personalitzats, llibres i més llibres amb dedicatòries… El material, en aquest sentit, era tan ampli que hagués pogut omplir ell sol tota l’exposició.

Tanmateix, calia dibuixar, encara que fos amb buits, l’autora i el seu món més personal, l’entorn familiar, els elements en què es basà la seva formació, la seva relació amb la intel·lectualitat del moment, de Mallorca i ben especialment de Catalunya, ja fos a través de la correspondència, de les col·laboracions a la premsa o a través de la mateixa creació literària, així com el seu compromís amb la llengua catalana. La recerca documental (una bona part provinent de l’arxiu personal de l’autora dipositat a la Biblioteca Lluís Alemany i, com hem dit, de l’arxiu de Llucmajor) i el material cedit per la família Salvà-Truyols i per molta gent de Llucmajor, ha servit per exposar els aspectes esmentats.

Entrem ara, amb el pretext de l’exposició, en unes consideracions entorn de Maria Antònia Salvà. Hem esmentat abans les mancances, els aspectes que s’hi ha deixat de tractar, els buits, en definitiva, en el retrat del personatge. El primer, i fonamental, és precisament el seu vessant de poeta ‒la seva evolució literària‒ i de traductora. Amb prou feines, en dues vitrines, un conjunt de les seves obres, i encara amb l’atenció fixada sobretot en les dedicatòries de què parlàvem abans. Era aquest un punt en el qual no podíem entrar, perquè ell sol hagués centralitzat totalment l’espai expositiu. Els versos que encapçalen cada un dels apartats de l’exposició pal·lien mínimament la mancança i ofereixen un petit tast de la seva mestria poètica. Podríem anar allargant la llista d’aspectes que haurien de ser presents a l’exposició i no hi són, però tampoc es tracta de tirar-nos pedres a la teulada… Sí que voldríem, en canvi, remarcar-ne diversos dels que sí que hi apareixen i que són importants. Però amb una consideració prèvia: la comprensió de l’autora a partir del material exposat demana atenció i esforç; i demana atenció i esforç perquè ni les coses ni les persones són blanques o negres, i molt menys ho és Maria Antònia Salvà. La informació hi és, penjada a les parets del Claustre, però cal saber-la veure; i, per veure-la, s’ha de mirar. Assenyalem, en aquest sentit, alguns aspectes.

En primer lloc, la total absència de voluntat hagiogràfica. Sí, la voluntat de comprendre. I de mostrar també aquells aspectes que ara podem percebre com a més allunyats de la nostra manera de pensar, però que per a ella foren determinants. De manera destacada la religiositat, entesa des de la pràctica personal més beata (com el seu diploma d’admissió a l’Associació General del Rosari Perpetu, de 1913) passant per la més ideològica (com posen de manifest algunes de les capçaleres de premsa on va col·laborar, tant a Barcelona com a Mallorca) i acabant en la seva mateixa pràctica poètica, que la portà a escriure centenars de poemes religiosos, representants aquí per diversos goigs i himnes manuscrits que ens feren arribar generoses persones de Llucmajor. Ara bé, aquest punt ‒religiositat i ideologia‒ cal fer-lo lligar amb la seva ferma voluntat de dedicació a les lletres, de ser una veritable professional de l’escriptura, ella, dona de casa bona i religiosa a més no poder. Trencar amb el model de dona imposat, i fer-ho a la seva manera, sense trencadissa aparent, però seguint el seu camí, per molts maldecaps que això li dugués és, pràcticament, l’eix central de molts dels panells exposats: les relacions epistolars, l’intercanvi poètic amb una munió grandíssima d’escriptores i d’escriptors d’ideologies molt diverses, les col·laboracions poètiques a la premsa.

Però també, la participació assídua a certàmens literaris, amb el que això suposa de voluntat de fer pública l’obra i de recerca de reconeixement. Un apunt en aquest sentit: en motiu de l’Any Salvà s’ha editat un cartell que reprodueix part d’una coneguda fotografia seva que és tot un manifest: ella, mig de perfil, a la seva cambra de treball; a l’esquerra, guaita un rentamans i a la dreta, la taula de treball. Centrada, al seu costat, una llibreria plena. I ella, amb un llibre a la mà. A les parets, quadrets religiosos, i just sobre la llibreria, un quadre de mida considerable.

Aquesta fotografia, en format gran, també forma part de l’exposició de Llucmajor, en el racó que vol recrear aquesta cambra de treball on l’autora es tancà tantes i tantes hores. El que s’ha de remarcar, però, és que també hi està exposada una fotografia del diploma que Salvà aconseguí el 1901 als Jocs Florals de Saragossa amb el poema «Les herbes de Sant Joan». Doncs bé, podem comprovar que el quadre que la jove Maria Antònia Salvà exhibia orgullosa a la seva cambra era precisament aquest diploma emmarcat. Prova evident de la importància que li donava. Un detall, sí, però ben significatiu.

Per acabar, un comentari al marge de l’exposició. Coincidint amb tots aquests esdeveniments esmentats, (Jornades, exposició, Any Salvà), s’han aixecat veus assenyalant la posició franquista de l’autora i mostrant-se per això contràries a qualsevol commemoració institucional. És una opinió que cal respectar, per més que, òbviament, no la compartim i, en aquest sentit, les ratlles anteriors deixen ben clara la nostra posició. Ens queden molts aspectes de la biografia de l’autora per estudiar i el del seu posicionament durant la guerra civil és un dels punts que ens cal aprofundir. Aprofundir, diem, no negar, perquè el bàndol que va triar al llarg del conflicte va ser clarament el dels revoltats. Tanmateix, l’estudi de la munió de cartes inèdites que es conserven d’aquell moment pot servir per matisar, si més no, algunes de les afirmacions que s’estan abocant actualment pel boc gros.

Per altra banda, hom és ben lliure de rebutjar el personatge Maria Antònia Salvà per la seva ideologia i també de rebutjar la seva obra poètica per aquesta mateixa ideologia o per motius estètics. Però el que no es pot fer és tergiversar les coses i presentar un petit poema de desembre de 1936 en què, aparentment, es lloa el general Franco, com una prova de «la poesia franquista que va escriure». Salvà no va publicar mai aquest famós poemet de la «farina bruna» i del «general de l’Espanya una», sinó que era una facècia en carta privada referint-se al règim sever (farina bruna i oli sense sal) que una malaltia l’obligava a fer per les festes de Nadal. I ja sabem la força que té la rima! Qui vulgui parlar de la poesia suposadament franquista de Salvà que llegeixi els seus llibres, que ho tindrà fàcil. Lluneta del pagès (1952) té una secció titulada precisament «Guerra i postguerra», amb onze poemes datats entre el 36 i el 42.

Disperses entre aquest volum i Cel d’horabaixa (1948), com a mínim una quarantena més de composicions varen ser escrites en els anys de la guerra civil. Tots aquests poemes poden agradar o no agradar, es poden admirar, discutir o rebutjar, en un sentit o en un altre. Però aquesta que és la poesia representativa de Maria Antònia Salvà d’aquells moments, perquè és la que ella va voler que arribàs al públic. A cadascú, el que és seu.