–>

Editorial

Per a Aristòtil, l’economia era l’oikonomia, la cura i administració de la casa. Per contra, la crematística s’orientava purament a l'obtenció de guany monetari, convertint allò que hauria de ser un mitjà en un fi. En bona part, l’economia capitalista de les darreres dècades de globalització neoliberal ha estat molt això mateix: crematística. No sols en termes socials, amb un increment brutal de les desigualtats, sinó en termes ecològics -amb nivells d’extractivisme i consum de recursos mai vists-, i també democràtics -que ha duit a uns baixíssims nivells de confiança en el sistema polític.

S’ha imposat una sola forma d’entendre l’economia, de forma doctrinària, com si no hi hagués altres opcions possibles, com pertoca a un subsistema com és l’economia, del sistema ecosocial sense el qual no seria possible: és la vida que hauria de regir l’economia, i no l’economia la que condicioni les nostres vides. Hi ha altres formes d’entendre l’economia allunyades de l’ortodòxia, i que fa molts anys que ens acompanyen, encara que hagin estat invisibilitzades: des de la gestió dels béns comuns (d’aquí les nostres antigues ‘Comunes’ a molts de pobles), l’economia de les cures (fonamental per al sosteniment de la vida i la reproducció social encara que no se li atorgui un valor monetari), el bescanvi, el cooperativisme i el mutualisme, l’economia social i solidària… Propostes que romanen als marges del sistema, però que en uns moments com els actuals, on la pandèmia ha sacsejat les bases de la doctrina, representen una oportunitat per fer palanca en la necessària transició ecosocial. Hi ha altres maneres d’entendre i de manejar l’economia, com ens recorden Meritxell Esquirol, Josep Soler, Jordi López i Vanessa Anaya Villegas als seus articles en aquest monogràfic.

S’ha parlat massa de “canviar el model”. Massa anys, fins i tot dècades, assenyalant les mancances I vulnerabilitats d’un sistema insostenible, fins que ha arribat una pandèmia per justament subratllar aquestes mancances i vulnerabilitats, i recordar-nos que amb paraules boniques no basta per fer els deures, i convertint-nos en un dels territoris més afectats del sud d’Europa en termes socioeconòmics per l’impacte de la covid. La nostra pròpia geografia, el fet de ser illes, ja ens situa en una posició on és difícil competir en un mercat global. Per això vàrem rebre el turisme a partir de mitjans del segle passat amb els braços oberts, passant de ser una societat rural i gairebé autàrquica, a una societat de serveis i turistitzada, on el turisme s’ho ha menjat tot, i ho condiciona tot. No obstant, la pandèmia també ha servit per visibilitzar que si bé el turisme és important, quan aquest s’atura hi ha sectors que romanen vius, i que poden ser la punta de llança de la transformació necessària. D’això parla Josep Valero al seu article: de la diversificació dels sectors productius com a línia d’acció fonamental d’una planificació estratègica que encara està per venir, i que corre el risc de ser aparcada pel mantra de la “reactivació”; del retorn a la barbàrie d’una vella normalitat del tot insostenible. D’un temps on com ens recorda Lluís Valcaneras, la sostenibilitat no pot ser reduïda a un eslògan, i on el turisme ha de menester una reconversió important, com ens proposa Celestí Alomar.

La societat ja ha començat a fer els deures, pensant i cercant solucions a través del Fòrum de la societat civil i altres espais de reflexió com La Vida al Centre, i d’això en parlen en aquest monogràfic Cristina Llorente i Miquel Rosselló. Falta que les institucions també facin aquest exercici de pensar en el mig i llarg termini, més enllà del temps polític d’una legislatura, pensant, dissenyant i consensuant amb el conjunt d’actors socials escenaris de futur on tot habitant d’aquesta terra pugui viure amb dignitat, i en equilibri amb un territori que tant ens ha donat i ens dona. La transició que està per fer no ha de perdre de vista ni l’emergència climàtica prèvia a la pandèmia -amb Canadà com a crit d’alarma, amb temperatures properes als 50 graus en l’inici d’aquest estiu que just acabam d’encetar- ni la situació social, que a l’anterior crisi ja va deixar aquí a les Illes i arreu massa gent en una exclusió gairebé crònica i en una precarietat indigna. Pau de Vílchez ens recorda la primera, i Andreu Grimalt la segona, perquè avançar cap a una transició econòmica, energètica, social… s’ha de fer de forma urgent, i també amb justícia social. En un marc així, propostes com la Renda Bàsica Universal poden ser claus, com ens plantegen Anna Grau Casajust i Bethany Anne Ratcliffe a partir de l’estudi que estan desenvolupant des del Consell Econòmic i Social.

Són temps d’incertesa però que cal aprofitar, on la UE ha aprovat desplegar molts recursos que haurien de fer possible en el nostre cas aquesta reconversió. A través d’uns fons Next Generation que ​​ Margalida Maria Ramis analitza críticament i que haurien de fer possible els “pactes verds” plantejats al llibre d’Alfons Pérez que ens convida a llegir Ruth Escribano. Són temps de pensar, però sobretot de fer, i de prendre decisions que no poden esperar més, com ens proposa Clara Ferragut arran de la proposta de les Assemblees ciutadanes pel clima. Són temps per innovar i arriscar, temps per decidir cap al futur, no de retorn al passat.

Una transició que s’ha de planificar i executar de forma coordinada però alhora diferenciada, superant la clàssica visió mallorquinocèntrica. Ben segur que hi ha una part de la diagnosi que és compartida, però la nostra realitat és alhora diversa, amb afectacions i necessitats diverses, com ens plantegen Toni Escandell Tur per al cas d’Eivissa, Miquel Juan i Rafael Gonzalez per a Formentera i Pau Obrador per a Menorca. Reflexions que des d’una mirada insularista, ens interpel·len i ens conviden a repensar-nos, per separat i en comú, i amb una mirada global i estratègica, mediterrània i europeista.

Ja ho va avisar Rosa Luxemburg fa poc més d’un segle, anticipant-se als anys foscos del feixisme que arribarien a Europa amb aquell mític “socialisme o barbàrie”, que hem volgut fer venir bé amb el títol d’aquest monogràfic de l’altra Mirada, que amb el lema “Transició Ecosocial o barbàrie”, aquí vos presentam.