L’esquerra occidental està en retrocés des de l’any 1989, any en què un dels seus dos models -el socialisme- es va enfonsar, i en què l’altre -la socialdemocràcia- començà el seu viratge definitiu cap al liberalisme. Els motius d’aquesta evolució són diversos i ja han estat explicats, però n’exposaré dos: la desindustrialització i pèrdua de pes del sindicalisme i l’evolució cap a la dreta d’unes classes mitjanes que donaven per suposat l’Estat del Benestar. El cert és que la socialdemocràcia abandonà la seva base social històrica i abraçà un neoliberalisme light al qual incorporà una sèrie de causes progressistes que es presentaven com a totalment desvinculades del model econòmic -bàsicament en l’àmbit dels drets civils. El procés de construcció europea ha estat la culminació d’aquest procés, basat en el lliure moviment de capitals sense harmonització fiscal, en la privatització de serveis públics i en la «desregulació» del mercat laboral.
La crisi de 2008 ja posà en qüestió aquest model, però els dirigents europeus se’n sortiren amplificant reaccions xenòfobes entre les poblacions europees, tant intra com extraeuropees. El brou de cultiu hi era gràcies a les retallades de serveis públics i a l’augment de l’atur, que permeteren a l’establishment assenyalar diversos bocs expiatoris, ja fossin Grècia o l’Islam. La por de les classes mitjanes a caure en la pobresa amplificà aquestes reaccions, que han duit a l’aparició de règims il·liberals a llocs tan diferents com els Estats Units d’Amèrica, Hongria, Polònia, Índia o Brasil. El joc de les elits d’agitar l’espantall de l’extrema dreta per aconseguir un reagrupament entorn de les forces neoliberals va començar a esdevenir perillós.
I aquí érem quan va arribar la crisi de la Covid19, que ha obligat l’Estat a agafar un nou paper per combatre tant l’emergència sanitària com la social i econòmica. Davant una economia mundial que ha frenat en sec, només la intervenció massiva de l’Estat pot garantir la supervivència de la població. Això ha fet que alguns sectors de l’esquerra hagin donat per mort el neoliberalisme o fins i tot el capitalisme. Segons aquesta visió, la caiguda total del sistema inicia una nova etapa d’intervencionisme estatal i de repartiment de la riquesa que es convertirà en permanent i que servira per afrontar el principal repte que té davant la humanitat, l’emergència climàtica. És així?
Com sempre a la història, depèn del que facem. Cal recordar que durant la crisi de 2008 també es va produir una intervenció massiva de l’Estat i hi va haver proclames de refundar el capitalisme. Ja sabem com va acabar tot plegat. Va ser evident el fracàs de l’esquerra en reconstruir-se en aquell moment: ni les restes del socialisme varen ser capaces d’unir-se, ni la socialdemocràcia de rectificar la seva línia, amb molt comptades excepcions. L’únic cas de gir a l’esquerra d’un país occidental, Grècia, va ser aïllat i destruït.
La situació de les forces d’esquerres no és millor ara que el 2008: el socialisme és marginal a escala mundial, la socialdemocràcia hi és minoritària i molt majoritàriament és indistingible de la dreta. I el que encara és més greu, la xarxa ciutadana que pogués impulsar aquests canvis està totalment desmantellada després de dècades d’individualisme i desregulació. Qui jugaria ara el paper de mobilització de masses que varen tenir els sindicats i altres organitzacions de classe per pressionar a favor de reformes socials, fins i tot tenint davant governs conservadors? D’aquesta crisi en sortirà un nivell de mobilització social més gran que l’anterior, que va ser insuficient per rectificar les polítiques mundials?. No oblidem que el panorama també serà una nova oportunitat per a l’extrema dreta, que proposa solucions simples a problemes complexos.
Caldrà veure què faran els governs que ara prediquen el retorn de l’Estat quan acabi la crisi sanitària i el sector empresarial els reclami polítiques per recuperar els «seus» beneficis empresarials. Cal recordar que constatar que unes idees són insolvents no ha provocat mai que deixin de ser aplicades a la vida real, tal com demostren dues guerres mundials i unes quantes crisis econòmiques, o l’actual emergència climàtica.
L’economia és política i, de moment, l’esquerra està fracassant en la construcció d’organitzacions amb capacitat de disputar el poder -o com a mínim de condicionar-lo- per aplicar polítiques alternatives. Després de la crisi sanitària els reptes seran els mateixos: construir xarxa ciutadana -o, si ens ho estimam més, poder popular- per evitar que ens apliquin una altra vegada les mateixes solucions. Això vol dir liquidar la cultura individualista que ens ha construït com a societat i posar en marxa projectes polítics i socials que tenguin com a únic objectiu el benestar de la col·lectivitat.
L’esquerra haurà d’impulsar aquest procés de canvi cultural, que normalment duraria anys, en uns pocs mesos, si vol sobreviure a aquesta crisi i evitar que el món basculi cap a la barbàrie.
En serem capaços?
