6.5 El voluntariat a Càritas en temps de confinament

Sentit del voluntariat per Càritas

La raó última de l’existència de Càritas és ser expressió de l’amor preferencial de Déu envers les persones més vulnerables, empobrides i/o excloses. Des d’aquesta raó, Càritas desenvolupa una acció organitzada i comunitària a favor de la justícia, de la defensa dels Drets Humans, i de denúncia de les causes que generen injustícies.

Càritas, com a institució eclesial que té l’encàrrec de la caritat amb els més desfavorits, necessita essencialment multitud d’agents que realitzin aquesta acció i, per això, un element cabdal de la seva organització és la presència, l’empenta i la solidaritat de les persones voluntàries com a expressió del compromís comunitari, fratern i solidari amb els darrers.

El voluntariat, per tant, és un element essencial de la identitat de la nostra organització. Les persones voluntàries es comprometen amb els altres i per als altres, i des d’aquesta perspectiva acompanyen, promouen, donen suport, potencien, possibiliten, dinamitzen, detecten, proposen… per tal que la realitat canviï i les persones i els pobles puguin millorar el seu desenvolupament integral. Ser voluntari a Càritas és molt més que realitzar accions puntuals de solidaritat, més aviat requereix un compromís continuat per a la transformació social. Per això Càritas compta amb una forma d’estructura organitzada, a través de programes i projectes, on el treball conjunt de persones voluntàries i contractades es posa al servei de les persones en situació de vulnerabilitat.

La realitat que vivim en aquest moment de confinament per l’estat d’alarma degut al COVID-19 ens està afectant a totes les persones i a totes les estructures polítiques, empresarials, educatives, socials, religioses, etc., i per tant també Càritas es veu condicionada en el seu funcionament per les mesures proposades per tal de controlar aquesta pandèmia.

I aquestes mesures fan referència principalment a:

  • Suspendre totes aquelles activitats grupals i comunitàries: tallers prelaborals, projectes i accions formatives, botigues solidàries, acompanyament i suport a la infància, i un llarg etcètera que va relacionat amb moltes accions al territori.

  • Ajornar la participació en moltes activitats on estaven implicats els voluntaris, principalment persones majors, pel risc que això pot suposar.

  • I reorganitzar-nos per tal de seguir estant a prop de les persones que més ens necessiten, evitant la mobilitat i les concentracions de persones, i facilitant la cobertura de les necessitats bàsiques, des d’una major coordinació i complementarietat amb les administracions públiques i altres entitats.

El nombre de persones voluntàries a Càritas és molt significatiu, i malgrat que no totes estan en actiu, prop d’un milenar participen en accions arreu de tota l’illa. I el fet que moltes d’elles siguin persones jubilades ha condicionat molt més aquesta aturada d’activitat.

Realitat de les persones voluntàries davant el COVID-19

Des de Càritas, ens hem adonat, a mesura que passaven els dies i les setmanes, i que la realitat era tan canviant, que havíem d’estar pendents de com les persones voluntàries vivien el seu “no poder ajudar” o, al manco, no poder fer-ho en les mateixes condicions en què ho feien. Per això quan hem parlat amb algunes d’elles, més veteranes o més noves, totes coincideixen en:

  • Sentiments d’impotència i frustració, de tristesa i preocupació, de ganes d’esser útils davant una situació que de forma conscient veuen que afecta molta gent, però de pitjor manera a les persones més vulnerables i que les conseqüències quasi immediates seran terribles. Enyorança de les persones que acollien, acompanyaven, de l’espai enriquidor que suposava la trobada, l’enyorança d’abraçades que abans no percebien, que se n’adonen que els estimen més del que creien, que els fa falta saber com es troben (situació econòmica, relacional, de l’habitatge…).

Per altra part i de forma contraposada, sentiment de privilegi, de com estan elles respecte de moltes persones que queden a la intempèrie i prendre més consciència del que han rebut, així com de les injustícies que hi ha al món i també dels gestos de solidaritat. Tot això queda expressat sovint amb un dir que “res no tornarà a ser igual”.

  • Necessitat d’esser positius i valorar el que tenen, les petites coses, i les que estan al seu abast (alegrar a qui tenc devora, gaudir la família, compartir i reflexionar conjuntament, enviar missatges d’amor, estar pendent dels altres membres del grup de voluntaris…). De qüestionar-nos quines coses són les veritablement importants de la vida, de la importància de la interrelació social, de mirar la vida des de l’interior, d’ocupar-nos més que preocupar-nos. I això s’expressa sentint aquesta situació com una necessitat de canvi profund tant personal com col·lectiu.

  • Actituds: davant aquesta situació han estat proactius telefonant a persones que creien podria agradar el seu contacte, especialment a les persones majors o soles, oferint-se als veïns de l’escala o del carrer, enviant missatges de WhatsApp, aprenent novetats relacionades amb les noves tecnologies per possibilitar altres tipus d’encontres, escriure i compartir reflexions, fer propostes a persones concretes…, estar actius. I també des del caire de la fe, intensificar la pregària, sabent que malgrat que no et trobes amb la comunitat et pots sentir en comunitat, i per això confiar, escoltar i escoltar-te, valorant el silenci interior i la contemplació. Tot això sense deixar d’enyorar el caliu humà de la companyia.

  • Inquietuds i qüestionaments: davant el futur, com ho farem amb un creixement important de demandes d’ajuda?, tendrem capacitat d’adaptar-nos a la nova realitat? Retornarem, com a la darrera crisi, a una resposta principalment assistencial? Serem capaços de valorar el tresor de la terra, protegir-la i canviar cap a una alimentació més sostenible? Com serem capaços d’ajudar a la integració?…. Certament, caldrà actuar de manera diferent, per això haurem de reinventar processos i protocols, així com cercar oportunitats per noves respostes formatives en línia, tot amb vista a avançar amb una mirada nova vers el futur.

Una mirada al futur

Costa fer previsions de com actuar de cara al futur, però certament sembla que aquest trasbals suposarà un canvi social significatiu. Amb la crisi de 2008 es parlava de què no era una època de canvi, sinó un canvi d’època. La percepció després d’alguns anys no ha estat aquesta: s’han intensificat les desigualtats, els rics són més rics i els pobres més pobres, les persones en situació de vulnerabilitat s’han mantingut en la corda baixa i no han pogut millorar gaire la seva situació, la precarietat del treball, l’augment del preu de l’habitatge, la manca d’ingressos suficients per viure amb dignitat han estat constants, la contínua mobilitat humana per tal de cercar una vida més digna continua amb la crisi dels refugiats i la immigració, la manca d’estima pel medi ambient i la poca cura de la natura… tot plegat no ha afavorit una societat integrada.

Ara igual que en aquell moment, la solidaritat està a flor de pell i són moltes les persones que s’han ofert per fer voluntariat, però el context ha canviat per complet:

  • Caldrà veure com encertar en l’aspecte relacional. Els costums nostres són d’una relació pròxima i càlida, però de moment hi ha pors, i les recomanacions sembla que van cap a nous aprenentatges relacionals i de trobada.

  • L’experimentació de la vulnerabilitat tant personal com col·lectiva ha fet que ens sentiguem més febles que mai quan fins ara ens sentíem quasi omnipotents, i això ens duu a una consciència més gran d’humilitat i resiliència.

  • La consciència d’una interdependència més global també s’ha fet patent: els problemes llunyans s’han fet pròxims i les solucions individualistes, sense comptar amb els altres, semblen molt més difícils.

  • El monocultiu de l’economia nostra basada en el turisme necessitarà ser replantejat i tendrà de manera immediata moltes víctimes: atur, precarietat, depressió, etc.

  • La preocupació davant el futur és gran, per això ens demanam com acompanyam els nostres joves i com podem col·laborar creativament a pensar en un estadi de noves oportunitats per a les generacions futures.

  • El drama de les persones grans, amb la seva fragilitat, ha tocat a les portes de moltes consciències: molts havien quedat aparcats, havien estat deixats de banda, ells que tant havien aportat el temps de la crisi econòmica dels anys passats.

  • El fenomen migratori, així com el tema de l’asil i la problemàtica dels refugiats, segueixen sent problemàtiques vigents i dramàtiques que no es poden ni amagar ni deixar de banda.

A partir d’aquí ens demanam: quin paper podrà aportar el voluntariat de Càritas a aquest nou espai? Quin desafiament ha d’afrontar Càritas a partir d’aquest nou context socioeconòmic generat per la crisi del COVID-19?

El voluntariat haurà de ser testimoni de canvi personal per contagiar més quefer grupal i comunitari. S’haurà de tenir en compte la incorporació de nous perfils de voluntariat més jove i adult, amb capacitat per a la creativitat i l’emprenedoria, per a l’anàlisi i la crítica. Serà el moment d’implementar noves tecnologies i formes de treball col·laboratiu. El reiterat “distanciament social” que s’ha anat imposant no podrà ser la darrera paraula, caldrà recuperar maneres de fer sentir que estam a prop… En poques paraules, la situació ens obligarà ser lúcids i, a la vegada, molt lliures. Si fins ara ho hem sabut fer, amb les nostres limitacions; també se sabrà fer en el futur. Malgrat que la situació mai tornarà ser com abans, l’essència del treball de Càritas continuarà intacta. I ho paga recordar que la capacitat de les persones, dels éssers humans, és il·limitada a l’hora de fer el bé i estimar. Per això el voluntariat seguirà sent essència del ser i quefer de Càritas.



Aquesta web utilitza galetes. Aquí pots veure la política de galetes. Si continues navegant vol dir que l’acceptes.    Veure
Privacidad