6.4 ZAQUEO i el coronavirus

Des de la nostra fundació l’any 1998, hem arribat a organitzar-ho tot, o gairebé tot en favor dels més necessitats. Hem passat moments d’incertesa que s’han anat superant i quan pensàvem que tornàvem a tenir el control, sempre precari, l’estat d’alarma ens ve a dir que és necessari reinventar-nos.

La junta de Zaqueo, el menjador social, ens reunim una setmana abans del confinament per acordar les mesures de protecció necessàries, però el dimarts següent, amb unes mesures molt més severes, la reunió ja va haver de ser virtual i es planteja l’interrogant: què feim? D’entrada hi ha una cosa clara, no es tracta de decidir entre tancar o no tancar, tots tenim molt clars els objectius de la nostra associació i també que els nostres usuaris són les persones més exposades de la població; no podem, per tant, deixar-los sense l’ajuda que els hem ofert fins ara.

Una menjada calenta al dia, una estona de companyia, uns serveis higiènics disponibles i la possibilitat d’una dutxa calenta i una tovallola neta són coses bàsiques i habituals per a la majoria de gent, però no per les persones que viuen al carrer. Són coses que no valores mentre les tens però que es mostren indispensables si et falten. Com ens passa ara en aquests dies de confinament en què hem après el valor d’una encaixada de mans, d’una abraçada, d’una estona de conversa, d’una presència.

I, com sempre que es presenta una crisi, convé retornar als orígens i repensar el motiu de la nostra acció. Què diria el nostre fundador Paco Sans (A.C.S.) davant aquesta situació? No pensaria en l’organització dels voluntaris ni en els problemes que podrien sorgir; no, diria que els nostres usuaris habituals ho estan passant més malament que mai, que no poden captar pels carrers perquè no hi ha gent, no poden fer d’aparcacotxes, ni tan sols les prostitutes es poden procurar uns ingressos… Si tot el seu petit món els falla Zaqueo no els pot fallar; ha d’estar al seu costat com sempre: sense jutjar, sense demanar, oferint el poc que té i a tothom que ho demani.

Però la realitat s’imposa: els nostres usuaris són població de risc i una bona part dels voluntaris que els donen el servei també; els nostres voluntaris són majoritàriament persones que en jubilar-se pensen que encara tenen molt per donar, però la crisi actual els marca com a vulnerables simplement en funció de l’edat.

Els grups que ens preparen el menjar són grups d’amics que ara no es poden reunir, o associacions de pares d’alumnes, ara desconnectats…Així que no queda més remei que prendre decisions per protegir a uns i altres i mantenir el servei.

Per sort entre els nostres voluntaris hi ha un grup de joves que tradicionalment ofereixen el servei els diumenges, coordinats pels dos membres més joves de la junta rectora, i ells seran una bona part de la solució: comencen a activar els seus amics i els seus contactes i la resposta és ràpida i generosa. Ho hem de remodelar tot, perquè molts no coneixen la nostra manera de funcionar, però alguns dels més joves d’entre els majors formaran part dels equips i aportaran la seva experiència. Els altres, els més majors, haurem de passar a segona fila: atendre el telèfon… coordinar accions… valorar ofertes de tota casta. És cert que la feina recau sobretot en els membres més implicats: la presidenta, que és qui té els contactes i no és a temps per atendre tothom; el qui coordina els menús, que ha de capgirar tot el seu calendari; les dues persones de la junta que ara coordinaran els equips diaris… No vull caure aquí en el capítol d’agraïments i reconeixements perquè no acabaria i segurament deixaria molta gent defora. Sí que puc dir que les iniciatives solidàries s’han multiplicat; que moltes persones s’han ofert com a voluntaris…i que els nostres usuaris han augmentat.

És cert que no podem defugir les normes sanitàries i, per a seguir-les, hem fet canvis: els nostres usuaris no poden entrar al menjador sinó que reben una bossa amb el menjar, coberts, aigua, llet, galetes… Però no poden fer ús dels serveis ni poden utilitzar les dutxes. Els voluntaris duen obligatòriament guants i mascaretes que dificulten el contacte i la comunicació. Seria absurd dir que seguim com abans, que el nostre servei no s’ha rebaixat; no és cert: s’ha perdut el contacte, la proximitat, la possibilitat d’una paraula, d’un consell… tantes coses!

En haver passat aquesta època de confinament haurem de revisar molts dels nostres conceptes sobre la utilitat de la vellesa, sobre el “passotisme” de la joventut, sobre la solidaritat o la indiferència de la societat, sobre la necessitat d’organitzacions, sobre el funcionament de la societat civil…

I també desitjar i esperar que els valors i les actituds que aquesta crisi ha desvetllat no es quedin oblidats quan tornem a la situació normal, perquè els marginats i els sense sostre seguiran existint i serà necessari dar-los una resposta, si es possible millor que abans.

I haurem de seguir fent feina a tots els nivells per abastar el somni de tots els que feim feina a Zaqueo: que arribi un moment en què siguem inútils perquè ja no siguem necessaris perquè el conjunt de la societat i la classe política hagin assumit que els sense sostre també són persones i se’ls hagi donat una solució estable. Si davant una emergència es troben o s’improvisen recursos, no hauríem d’anar pensant a fer-los permanents?



Aquesta web utilitza galetes. Aquí pots veure la política de galetes. Si continues navegant vol dir que l’acceptes.    Veure
Privacidad