6.3 Salsitxa democràtica: participació desigual i vot obligatori

El terme “salsitxa democràtica” va ser escollit paraula de l’any 2016 a Austràlia. Encara que pugui semblar una associació aleatòria de paraules, el concepte fa referència a la recentment establerta tradició de servir una salsitxa als col·legis electorals d’arreu del país el dia de les eleccions. En clau simbòlica, podria dir-se que la salsitxa s’ha convertit en un símbol de la democràcia i que celebra la responsabilitat cívica dels ciutadans.

Dit això, un podria demanar-se si la barbacoa és la raó per la qual els australians baten rècords mundials en participació electoral. Ja podem avançar que no.

Segons les dades d’IDEA –International Institute for Democracy and Electoral Assistance–, la participació electoral a Austràlia sempre supera el 90%. L’any passat, el 2019, les eleccions al Parlament registraren una participació del 91,89%, molt per damunt del 64,66% en el qual se situà la mitjana a escala global. De fet, Austràlia lidera el rànquing mundial en participació electoral, només per darrere del microestat de Nauru (95,13%).

La participació electoral s’interpreta, sovint, com un indicador clau de la salut del sistema democràtic. Així, una elevada participació és signe d’un alt nivell d’interès dels ciutadans per la governança del seu país, i això suposa a la vegada un reforç a la legitimitat del sistema. Al contrari, una participació baixa és percebuda com a senyal d’alarma per la possible desafecció i apatia de la ciutadania envers la democràcia.

Sabem que no tothom vota, però sabem per què? En general, poden assenyalar-se dos tipus de factors distints. Per una banda, s’identifiquen factors institucionals i contextuals que poden tenir un impacte directe en la decisió d’anar o no anar a votar; per exemple, el grau de competitivitat en unes eleccions, el nombre de partits en competició, el grau de proporcionalitat amb què es tradueixen els vots en escons... Per altra banda, com demostren cada vegada més estudis, l’estatus socioeconòmic d’un individu pot relacionar-se amb una major o menor propensió a votar. Això implica, a la vegada, que alguns ciutadans -aquells amb major nivell adquisitiu, major nivell educatiu i amb més temps lliure- presenten una major tendència a participar en els comicis comparats amb individus que pertanyen a grups socials més desavantatjats.

Si es té en compte que els polítics solen respondre als incentius electorals, la participació desigualment distribuïda entre grups socials és preocupant. Inquieta, sobretot, perquè els representants polítics tendran més incentius per complir les demandes dels votants que dels ciutadans que no participen en les eleccions.

Per tal d’incrementar la participació electoral i corregir la desigualtat en la participació –que afecta alhora la representativitat de les polítiques implementades–, es poden establir una sèrie de mecanismes institucionals. Es tractaria, per exemple, de facilitar les gestions per registrar-se com a votant (allà on sigui un tràmit necessari), de celebrar les eleccions en cap de setmana, d’evitar la repetició electoral, d’establir procediments de vot anticipat o, simplement, d’introduir el vot obligatori.

  • El vot obligatori: un debat encès

El vot obligatori es va anar establint en alguns països a finals del segle XIX i durant la primera meitat del segle XX, com fou el cas de Bèlgica (1892), d’Argentina (1914) o d’Austràlia (1924). No obstant això, el vot obligatori continua essent objecte de debat avui dia.

Els defensors d’aquesta mesura invoquen raons socials i de legitimitat. En primer lloc, sostenen que permet maximitzar la participació electoral i, en conseqüència, s’incrementa la legitimitat dels candidats elegits que ja no representen una estricta minoria. Si tots els ciutadans són considerats potencials votants, els candidats, que responen a la lògica dels incentius electorals, seran més sensibles amb totes les demandes de tots els grups socials. A més, s’ha arribat a argumentar que el fet de votar, quan es consolida com un hàbit, genera un efecte educatiu col·lateral: s’incrementa l’interès dels ciutadans per la política.

Per altra banda, una sèrie d’arguments normatius i pràctics se solen esgrimir en contra d’aquesta mesura. El principal argument en contra del vot obligatori és que suposa una contradicció amb el principi de llibertat intrínsec a la democràcia. En segon lloc, en tractar-se d’una mesura per a la qual és necessari tot un sistema de sancions –si no l’efectivitat és escassa–, s’assenyala que determinats països podrien tenir dificultats econòmiques per establir mecanismes de seguiment. Finalment, alguns estudis apunten que la mesura del vot obligatori no incrementa l’interès per la política entre els ciutadans, cosa que deriva en el “random voting”: el vot aleatori i desinformat. Ara bé, cal apuntar aquí que la majoria d’estudis són de tipus estàtic i, per tant, ignoren el ja mencionat efecte col·lateral de l’hàbit de votar. Crear un hàbit requereix temps i repetició, i així s’hauria de plantejar l’estudi d’aquesta qüestió integrant, per exemple, panels d’investigació.

Per tornar a la qüestió australiana, el vot obligatori –i no les salsitxes democràtiques– és la causa de les elevades dades de participació en el país. Lògicament, si podem afirmar alguna cosa, és que quan la participació electoral s’acosta al 100% hi ha poc marge perquè emergeixin desigualtats. En definitiva, incrementar la participació electoral és la manera més efectiva de reduir la desigualtat en la participació electoral i el vot obligatori sembla ser la manera més efectiva de maximitzar la participació. Tot i això, aquesta és una mesura considerada agressiva i qualsevol intent d’introduir-la trobarà resistència. Així, altres canvis menors encaminats a fer més fàcil el sistema electoral poden ser menys impopulars i contribuir igualment a l’objectiu de reduir la desigualtat en la participació electoral.