El dia que vaig escriure aquesta reflexió feia 15 dies que no havia sortit de ca meva. Només sortia al balcó a les 8 
de la tarda per aplaudir juntament amb quasi tots els nostres veïns.
Un aplaudiment per agrair tot el que fan els treballadors de la salut atenent les persones que pateixen les conseqüències del coronavirus. Un ritu que manifesta gratitud i homenatge.
En tots els moments crítics sempre hi ha d’haver persones a qui correspon dur el cap davant i en les actuals circumstàncies ha tocat als metges, infermers, policies i més gent.
Perquè he posat “Bona sort o mala Sort” com a títol d’aquest article?
Aquest títol l’he posat pensant en l’experiència de reclusió que estam vivint. I no sé si dient això he aclarit res o si ho he embolicat més. Segur que molts pensaran que el que està passant no té res de bona sort.
Certament, com es podria donar el qualificatiu de bona sort a una situació com l’actual quan se’ns ha demanat una reclusió quasi total, separant famílies, posant en perill persones i provocant tanta por i dubtes?
Intentaré respondre aquesta pregunta justificant el títol que he escollit. Però abans vull contar un conte xinès que és el que m’ha suggerit el títol.
Hi havia un pobre vellet, viudo i amb un fill, que vivia en un poble petit. Un dia d’estiu arribà a la seva finca un cavall salvatge jove i fort. Feia goig veure la bellesa d’aquell animal. Entrà dins la paisa i es posà a menjar i beure.
El fill d’aquell vellet, en veure el cavall, tancà la porta perquè no pogués escapar-se.
La notícia ben prest s’escampà pel poble i la gent felicitava aquell vellet per la bona sort tenguda. Però ell sempre responia: Bona sort? Qui ho sap?
Un dia que el fill oblidà tancar la porta, el cavall aprofità per fugir. Tothom lamentava la desgràcia d’aquell home i li deien: Quina mala sort que has tengut! Però ell responia: Mala sort? Qui ho sap?
Passaren dies i quan manco s’ho pensaven va comparèixer el cavall amb 40 potres. Ningú no s’ho podia creure i pensaven que aquell vellet ara seria ric amb tants de cavalls com tenia, i li deien: Quina sort has tengut!. Però ell contestava: Bona sort? Qui ho sap?
El s’endemà el fill intentà domar aquell cavall salvatge i aquest el tomà rompent-li algunes costelles i una cama. Quan aquest fet es féu públic la gent pensava en la mala sort d’aquell pobre home. Però ell sempre deia: Mala sort? Qui ho sap?
Uns dies després els joves del poble foren reclutats per anar a la guerra però el fill d’aquell home en quedà dispensat a causa del seu lamentable estat físic. I la gent li deia: quina sort ha tengut el teu fill alliberant-se d’anar a la guerra. Però ell sempre responia: Bona sort? Qui ho sap?
Francament, jo no sabria explicar millor que aquest conte el fet que les coses es poden veure des de diferents angles i cap d’elles anul·la les altres.
Segurament nosaltres mateixos haurem tengut experiències que d’entrada ens semblaven negatives i a la llarga deixaren efectes beneficiosos.
De què depèn que un mateix fet pugui ser contemplat de diferents maneres? Sens dubte de l’actitud en la qual és contemplat i de la resposta que se li dóna.
Les persones desenvolupam aquelles capacitats que més beneficis ens donen: acceptació social, aplaudiments, doblers, etc. Però aquesta estratègia té un preu alt: deixar sense desenvolupar altres capacitats suposadament manco “productives”.
Quan ens trobam en una situació no ordinària (com l’actual) en la que tot el que hem desenvolupat i après no ens és suficient, i per tant queda fora del nostre control, entram en un estat de crisi.
Les crisis preocupen, lleven la son i a vegades et deixen sense saber com sortir-ne perquè ens sobrepassen. Però si ets capaç de no rendir-te, aleshores poden guaitar aptituds que, sense estar desenvolupades, no havien desaparegut del tot. És com si esperassin una oportunitat per sortir: com la capacitat reflexiva, la de trobar una petita porta quan tot et deia que et trobaves dins una presó, la imaginació productiva, la capacitat de suportar contrarietats, etc. Sí, tenim moltes capacitats que encara no s’han manifestat. Alguns psicòlegs l’anomenen “la part fosca”.
Aquesta reclusió actual per evitar la propagació del coronavirus és una situació que pot deixondir aptituds amagades i conscienciar-nos de la resposta que podem donar davant situacions conflictives i inesperades.
Quina és la meva actitud actual per tal d’aconseguir que aquests dies no m’angoixin i siguin productius?
D’entrada vull dir que no m’he sentit capficat en cap moment. Reconec el perill, procur evitar tots els riscos que puc i som ben conscient que la naturalesa humana, per molts d’avanços que la ciència proporcioni, sempre serà fràgil. Mai no podem tenir una completa seguretat.
Des del primer dia he tengut cura de fer exercici físic. Camin uns 4 quilòmetres diaris dins el pis perquè crec aquella dita que afirma que si el cos està en bona forma, la ment és fàcil que també hi estigui. Recordau els que estudiàreu llatí aquella expressió: “Mens sana in corpore sano”.
Procur no tenir la tele en marxa massa temps, ja que quasi sempre està parlant del mono-tema del virus i et pots obsessionar amb el tema. Pel que fa a l’abundància de watsapps que estic rebent, faig una tria perquè sé que molts d’ells exageren o són “fake news”.
I la més important per a mi és la dedicació que faig a la lectura. Estic llegint llibres que potser fa uns 30 anys havia llegit i estic admirat de les coses que hi veig ara i no vaig veure la primera vegada que els vaig llegir, fet que demostra que les persones sempre estam en procés de créixer. I també constat que moltes idees llegides em serveixen per aixecar l’ànim i activar la “resiliència”, paraula avui tan de moda dins el món de la psicologia i que designa aquella capacitat que tenim per resistir i afrontar situacions conflictives.
Estic convençut que es poden afrontar positivament les mancances i privacions d’aquests dies i mantenir una actitud oberta perquè la felicitat i la serenitat són estats fruit d’una conquesta i no el resultat de la bona sort.
És veritat que hi ha coses que ajuden molt. Una d’elles la companyia d’una persona estimada. És un bon moment per redescobrir la seva entrega. Aquest és el meu cas. La meva dona i jo ens ajudam a trobar sentit a aquesta experiència.
Una de les idees reforçades aquests dies és la convicció que moltes coses que abans considerava necessàries certament ara veig que no ho són amb absolut. Entre aquestes vull citar la més característica d’aquests dies que és la de poder satisfer un desig que suposi sortir de casa. Es pot viure sense aquesta satisfacció, abans suposadament “necessària”.
I crec que aquesta quarantena ens pot servir precisament per aprendre a destriar el que és necessari del que és superflu, redreçant la nostra mirada i actitud davant les coses i els fets que ens passen.
No vull entrar en els efectes negatius d’aquesta crisi. Molts d’altres en parlaran. Preferesc pensar amb els aspectes positius que ens poden quedar: un canvi de visió més realista de la vida, una major consciència de la relació entre les persones, una agraïda valoració dels que ens cuiden, unes ganes de viure amb més intensitat la vida i, per als que són creients, un agraïment a Déu que mai no ens abandona.
