6.2 I avui, què?

Escriure sobre la pandèmia que estam vivint es fa des d’angles molt distints. En què consisteix, com ens arriba, per què ens hem preparat com ho hem fet, quines conseqüències està tenint i tendrà, quines són les persones de més risc, la realitat a cada Comunitat Autònoma, al país, a Europa, a altres continents; o també des de visions d’altres tipus, com pot ser des de la geopolítica; o és possible també des de la psicologia o de l’espiritualitat.

Jo voldria dir unes paraules més properes i per ventura molt més senzilles. Com m’afecta a mi, com ho visc i com intent respondre.

Jo conec la meva edat, les meves malalties i algunes de les meves limitacions; per tant, també sé que som persona de risc; i ara de forma especial davant el Coronavirus. I he tingut moments de por, de molta por. Sé que probablement moriré molt prest, però morir-me del Coronavirus m’esglaia, i molt. Crec que puc dir que enmig de la por, confiï en la vida, en el Déu de la vida. En els moments més durs he fet la pregària de Gethsemaní, m’ha costat, però m’ha donat una gran pau. I crec que ara tenc més aviat una por-temor que és respecte.

I l’ensurt que tinc no sols pel sofriment que du implícit, ofegar-se, sense poder respirar – jo he tingut claustrofòbia sempre, fruit, crec jo, d’així com vaig néixer -, soledat, si no pel fet d’estar subjecte a això tan menut que no sé què és, ni com es transmet, ni per què ens ha vingut – record molt bé com vaig viure l’epidèmia de la sida, i com la vàrem afrontar, i què n’era de distinta! -. Davant la Covid-19 en sé tan poc que amb molta dificultat tenc unes mínimes orientacions de com actuar, per molt que ens diguin.

A partir d’aquí intent fer el que em diuen: neteja, mesures indicades, a pesar d’insegures i contradictòries a vegades… i especialment intent cuidar-me. Camin dins el pati de la residència – record els patis de la presó -, pregar, dormir, menjar el que em duen i convé, llegir un poc, no intoxicar-me de notícies ja sigui de la tele, del whatsapp, tenir alguns contactes telefònics, parlar amb els altres residents… i també aprendre a cuidar l’altre i allò altre, i admirar i contemplar.

Cuidar-me vol dir també fer-ho en l’àmbit dels sentiments i pensaments. No vull fer plans del futur. Ara és el moment de viure el present. Fent el que faig; deixar-me sentir i en la mesura del possible, compartir-ho; posant els mitjans per no deixar-me dur ni pels sentiments destructius ni pels pensaments inútils; valorar no tant “l´homo faber”, sinó més aviat el contemplatiu; gaudir dels temps “buits”, sense tenir la necessitat de fer qualque cosa, de produir, i així creure’m que aprofit el temps.

I cuidar a l’altre, sigui des del pensament o bé amb la paraula o els detalls. L’altre dia, a una videoconferència que vaig tenir amb els residents de Ses Sitjoles i les altres tres comunitats que tenim a Son Morro, una persona d’Ítaca – programa d’alcohol -, em va respondre a la pregunta “què és el millor que vos està passant?”: “Mos coneixem cadascú i també coneixem més els altres, i crèiem que després de mesos a comunitat això ja ho teníem superat”. Que guapo i que necessari! Coneixement de mi mateix i reconeixement de l’altre. I a vegades hem pogut viure pensant que això estava passat de moda i de rosca.

I cuidar també allò altre. En uns moments en què ens podem adonar queallò altre” existeix, que té els seus drets, que val la pena respectar-lo. Aire, aigua, coses, animals… És clar que vivint en una residència pot parèixer que no és el moment adequat, que ja ho faré després… si continuu vivint. Idò no, ara és un moment per fer realitat aquest respecte. Del meu cos i dels cossos dels altres, del menjar, de cada una de les coses que hi ha dins l’habitació, de la llum que encenc o apag, de l’aigua i del sabó, de les plantes del jardí, dels papers que tenc, dels llibres que llegesc, de les pastilles que prenc, de la roba que duc i de les sabates, de la mascareta que tant em molesta i dels guants…

Avui, ara, és molt important.