No podem comprendre l’aplicació de l’article 155 de la Constitució de 1978 contra Catalunya sense situar aquesta greu mesura en un context més ampli. Si ens fixem en la gestió per part del Regne d’Espanya de la realitat plurinacional dels territoris sota el seu control, veurem que la tendència recentralitzadora ha estat la dominant des de fa molts anys. De fet, amb algunes excepcions, aquesta és la tònica general des de 1982, quan després del 23F es va posar en marxa la LOAPA, Llei Orgànica d’Harmonització del Procés Autonòmic, que posava fi al procés de descentralització iniciat després de la mort del dictador.
29-12-2014, San Sebasti·n. La FundaciÛn Iratzar, impulsada por Sortu, presenta la din·mica “Universidad de Invierno”. En la imagen, un momento de la presentaciÛn, Floren Aoiz director de la FundaciÛn Iratzar.
Tot i que els relats oficials parlen d’una transició modèlica i un monarca exemplar enfrontat als colpistes de febrer de 1981, la veritable naturalesa del procés de reforma del franquisme aflora cada vegada amb més rotunditat, gràcies a testimonis, documents i estudis summament clarificadors. A hores d’ara de la pel·lícula sabem, per començar, que les grans pautes de la transició van ser avançades pel mateix franquisme en els anys 60 i 70, amb la supervisió dels EUA i altres agents internacionals. A això es referia precisament Francisco Franco el 1969 quan, després de nomenar Juan Carlos Borbó el seu successor, afirmava que d’aquesta manera tot quedaria lligat i ben lligat.
També és sabut que aquesta agenda de transició controlada des de dalt implicava la complicitat d’algunes forces de l’oposició que havien de prestar-se al joc i legitimar la miraculosa conversió de l’aparell de la dictadura a “demòcrates de tota la vida”. Portar endavant aquest programa va exigir la domesticació del moviment obrer i altres agents socials, la cooptació de part de la direcció de les organitzacions d’esquerra i la repressió més bestial per a qui pretengués portar endavant una estratègia de ruptura.
L’Estat de les Autonomies pretenia garantir la petició de Franco al Borbó al seu llit de mort, és a dir, la garantia de la unitat de l’Estat. Una part del nacionalisme espanyol, sobretot (però no només) a la dreta, mai va creure en aquesta descentralització i la va entendre, en el millor dels casos, com un mal menor. Quan es va anar comprovant que el nou règim era incapaç de sufocar la rebel·lió basca deslligada en temps de Franco però intensificada després de la seva mort, es va posar fi a la democratització i es va tornar a recórrer a tota mena de mesures repressives i de control social i centralització del poder polític. Això va ocórrer a més en un clima d’intensa crisi socioeconòmica però amb una relativa pau social comprada en els Pactes de la Moncloa. I el 23 de febrer de 1981 el nou Estat postfranquista va escenificar un autocop que marcava l’inici de la involució: fins aquí havia arribat la reforma.
El PSOE de González i Guerra, aixecat al poder després de l’autocop, va dur a terme una bestial reconversió industrial i va afrontar mesures antipopulars de calat, encara que va poder presentar-se com el gran modernitzador d’Espanya, capaç de portar-la fins a la Comunitat Europea. Van ser els anys dels GAL, el “descobriment” de la Guàrdia Civil, el Pla ZEN … Fins que la corrupció i la guerra bruta van marcar la seva caiguda.
Es va obrir així el camí a una nova volta de rosca protagonitzada per José María Aznar. La dreta ja no sentia la necessitat de dissimular i encara durant algun temps el PP va coquetejar amb els partits de Pujol i Arzalluz, va acabar per acoblar el pitjor de la tradició autoritària espanyola amb el nou neo-conservadurisme de la neo-liberalització. Aznar es va sentir capaç de fer nous passos en tots els terrenys, entre ells la repressió contra la rebel·lia basca. Per aquells temps de tancaments i il·legalitzacions de diaris i partits, afirmaven sense complexos “pensaven que no ens atreviríem …” Ho recordo bé: a la tardor de 1997, els components de la Taula Nacional d’Herri Batasuna vam ser jutjats i condemnats a 7 anys de presó.
Més tard, les mentides després de l’11M van fer perdre les eleccions estatals al PP. Rodríguez Zapatero va assajar, després de la seva inesperada victòria, algunes reformes, es va obrir el diàleg amb ETA, es va comprometre a respectar el que decidís el Parlament de Catalunya … Però allò va durar poc. Des del seu propi partit li van esmenar la plana i ell ho va acceptar, per acabar la seva època amb un paquet de retallades i altres mesures de pura inspiració neoliberal. L’Estatut va ser raspallat sense pietat, generant així a Catalunya una indignació sense precedents des de la mort de Franco.
La bombolla econòmica va esclatar en forma d’una crisi brutal, el PP de Rajoy va arribar a la Moncloa, ETA va decidir posar fi a la seva pràctica armada i es va obrir un nou temps a Euskal Herria, va sorgir el 15M i va anar prenent cos la rebel·lió democràtic-sobiranista catalana. Mentrestant, el neoliberalisme s’imposava en el món, prenent cada vegada amb més claredat la forma d’una profunda des-democratització.
Després de negar-se una vegada i una altra a assajar tota forma de diàleg, el Regne d’Espanya ha acabat per aplicar el 155 a Catalunya. Suposa un nou autocop d’estat, un pas més, d’extrema gravetat, en una dinàmica que, però, ve de lluny. L’envergadura de la rebel·lió catalana és resposta amb mesures repressives que ja havien estat assajades a Euskal Herria i que van ser naturalitzades amb l’excusa de la “lluita contra el terrorisme”, ara traduïda en “resposta a la sedició”.
No és fàcil saber què passarà en el futur, però està clar que el sobiranisme català no s’esfumarà i acabarà per obrir noves bretxes i generar nous escenaris. Crec que és qüestió de temps que prengui cos una nova fase de la rebel·lió basca i encara que les expectatives d’una “rebel·lió espanyola” inspirada en el 15M s’apaguen per moments, no cal descartar que sorgeixin nous focus i, per descomptat, hi ha símptomes de rebuig al règim del 78 i anhel d’altres camins tant al País Valencià com a les Illes i Galiza.
Per això crec que molt important que, a més de la solidaritat amb el poble català, més necessària que mai, comprenguem que aquesta involució i des-democratització afecta el conjunt del territori de l’Estat espanyol i, d’altra banda, connecta amb les tendències dominants a l’àrea euro-atlàntica. Ens afecta i per tant ens interpel·la: creure que seguim en la conjuntura anterior a aquests fenòmens i esdeveniments seria un gran error.
Estem davant canvis impensables fa uns anys. El règim del 78 trontolla, però l’Estat espanyol intentarà recuperar l’equilibri a força d’urpades davant les quals hem de preparar-nos. I, sobretot, és hora de preguntar-se molt seriosament si podem seguir vivint sota un règim d’aquestes característiques, un règim que no té una alternativa desitjable a escala d’Estat mentre van prenent cos opcions pitjors fins i tot que les que hem conegut. A Euskal Herria som cada vegada més els qui creiem que cal sortir d’aquest Estat com més aviat millor. I em temo que aquest desig, avui tan potent a Catalunya, està creixent també en altres pobles.
