6.2 Art i Sostenibilitat

Microplàstics, canvi climàtic, escalfament…, són termes que actualment impregnen converses, polítiques, decisions, mitjans, unitats didàctiques, cimeres i, fins i tot, cançons.

És curiós, perquè el coneixement general sobre la problemàtica que hem creat ens duu a entendre el concepte de “sostenibilitat” de manera simple i reduccionista, ja que, erròniament, només l’associam a medi ambient.

Sostenibilitat és definida per l’OMS (Informe Brundtland, 1987) com tres cercles que conflueixen i que depenen un de l’altre: protecció del medi ambient, creixement econòmic i desenvolupament social, amb la qual cosa, els tres s’han de considerar i desenvolupar per a prendre decisions per al present que no posin en perill el futur de les properes generacions. Les repercussions del concepte de sostenibilitat en relació al primer i al segon cercle de la tríada (medi i economia) són l’objectiu de treball de moltes entitats.

Ara bé, però què implica ser sostenible amb persones? Quines són les repercussions del concepte quan parlam de sostenibilitat social? És aquest el punt en el qual la responsabilitat i el respecte mutu hi juga un paper clau. Estam parlant d’equitat, de drets humans, d’eradicar la pobresa, de lluitar per una societat justa i compromesa amb el benestar de tothom, una comunitat inclusiva, on les capacitats de cada un i de cada una no siguin un element per a classificar sinó un valor afegit. En definitiva, també estam parlant de crear espais on la dimensió artística sigui considerada cabdal perquè és una de les dimensions més importants per a poder parlar realment de qualitat de vida.

Des d’aquest concepte i centrant l’anàlisi en el món artístic, no es tracta sols d’emprar les lletres de les cançons, ni la publicitat dels festivals per a sensibilitzar de la importància del tema, sinó d’entendre la música, el teatre, l’escultura, l’art en general com a inherent al concepte de sostenibilitat. Així, del que es tracta és de deixar que “sostenible” sigui un adjectiu que doni un valor afegit a allò que estam fent, organitzant o programant, si no que no es pugui entendre d’altra manera la realització de qualsevol acte, que cap acció pugui ser no-sostenible.

És des d’aquesta perspectiva quan es poden crear espais culturals sostenibles, no només perquè són propostes respectuoses amb el medi, sinó perquè són les que realment ens fan viure aquelles dimensions a les quals no hi podem accedir de cap altra manera.

Així, com més música, més teatre, més literatura, més cinema, més escultura, més pintura, més art hi hagi en els programes de les diferents institucions, de més sostenibilitat quedaran impregnats i, com a conseqüència més gaudirem i més podran gaudir-ne generacions futures.