Tenim una autonomia sense autonomistes. A les Illes Balears hi viuen més d’un milió de persones, però només un 25% de la població illenca se sent més mallorquina que espanyola. És més, a l’hora de votar, a unes eleccions només una petita part del cens aposta per opcions polítiques pròpies i autocentrades. A tall d’exemple, un botó: dels 429.949 vots de les autonòmiques del passat maig, només 79,893 anaren a partits sobiranistes i regionalistes, el 18%. Aquest nombre descendeix a més de la meitat quan parlem d’unes eleccions generals.
D’aquesta forma, amb aquesta base social, es fa difícil construir una arquitectura autonòmica (amb les seves institucions, lleis, simbologia, litúrgia…) que vagi més enllà del pur provincianisme, de la descentralització de la gestió administrativa estatal i de la creació de mecanismes de re-producció dels rols de poder imperant.
Així, qui defensa amb més fermesa l’Autonomia tal com l’entenem avui, de forma acrítica, són opcions polítiques que l’entenen únicament com un espai per assolir quotes de poder, al marge que les eines i mecanismes que estiguin a l’abast de la CAIB siguin les necessàries per complir amb les seves obligacions estatutàries i resoldre les problemàtiques de la gent.
Una classe política que entén les reivindicacions autonomistes només com una fitxa més dins el tripijoc polític estatal.
I en paral·lel, existeix una majoria social que entén la idiosincràsia illenca, les especificitats lingüístiques i culturals del país, però que no deixen de sentir-se espanyols… i que al cap i a la fi, entenen l’Autonomia com una baula més de l’Administració espanyola. Només així es pot entendre l’existència de vasos comunicants entre formacions polítiques sobiranistes i els sectors regionalistes dels partits d’àmbit estatal.
Finalment, els sectors més favorables a l’autogovern, consideren –no sense raó- el model autonòmic com esgotat i incapaç d’avançar en la solució als problemes dels illencs. D’aquesta forma, mentre bona part de la població encara es troba en l’estadi 1 de conscienciació nacional, bona part dels sectors sobiranistes estan en el nivell 19… amb el grau d’incomprensió mútua que això genera.
Tenim, doncs, una autonomia sense autonomistes. Uns, per què no la volen per res (més que per mantenir el xiringuito). Els altres, per què ja la consideren un estadi superat… i que en pensa, la majoria? La gent mirant la tele i el futbol.
Potser hem de començar a pensar a construir un país i gestionar menys, trasbalsant consciències i creant espais d’apoderament ciutadà, amb aquells elements més dinàmics i compromesos.
