Mentre contemplam, molt preocupats, com es mesclen les informacions i les desinformacions sobre el Covid 19 i les seves conseqüències a través de més mitjans que no havíem tingut mai a l’abast, dins cada un de nosaltres es produeix un tremolí que remou el més profund dels nostres sentiments; per a bé i per mal.
Corprenia, els primers dies de confinament, veure la violència amb què es comportaven els compradors dels supermercats: estirades, colzades, sempentes, retrets… Potser aflorava el més primitiu: “se salvi qui pugui”!
El pas dels dies, en situació de reclusió, ens ha obligat a repensar moltes coses i encarar realitats personals, familiars i col·lectives que el tràfec de la vida diària ens havia encobert. Als jubilats ens han fet a saber que estàvem a la primera fila dels candidats al contagi. Em recordà aquelles situacions en què els joves duien el capellà i el notari al llit del vell malalt…
Hem viscut com mai l’experiència de por, d’inseguretat, d’impotència, de què la vida (nostra o dels nostres) s’escolava fora del nostre control. Sensació d’estar vivint els darrers moments i fer un repàs ràpid i sincer del nostre passat, sospesant amb una llum nova molts de fets.
Aquests primers dies, després del primitiu impuls de lluitar per sobreviure, també han aflorat, s’han fet presents, els millors valors dels quals en som portadors cada un de nosaltres: cridades a persones amb qui feia anys que no teníem contacte; retrobades familiars; preocupació per la situació dels veïns més vulnerables; pregària de les persones creients; voluntariat solidari (personal o associat); professionalitat de totes les persones que fan possible que la vida segueixi encara que es posin en risc; estima i necessitat de la trobada amb els altres… Tant de bo no siguin flor d’un dia i es vagin incorporant a un nou estil de convivència.
A mesura en què s’ha anat allargant la situació d’alarma i ens ha colpit de prop amb duresa (morts en soledat, aïllaments, pèrdues de feina…), passat el primer moment emocional, es fa indispensable incorporar l’anàlisi: No és el mateix viure confinat en un xalet amb jardí, que fer-ho en un pis de trenta metres amb nins i vells. No és el mateix ser vell acompanyat de la família, que estar tirat en una residència sense que ningú demani per tu. No és el mateix viure l’angoixa d’haver perdut la feina, no saber d’on vindran els ingressos el mes que ve, que tenir recursos econòmics segurs. No és el mateix disposar de recursos pedagògics, tècnics i culturals, que comptar sols amb l’evasió de la tele. No és el mateix…
Es fa indispensable, primer de tot, donar resposta a les necessitats immediates: sanitàries, socials, laborals. Però, tot seguit, hem de començar a dissenyar quin futur polític i econòmic volem; molts dels escrits de la nostra revista volen esser una petita aportació a aquesta tasca. Segurament no ho podem dissenyar tots sols, necessitarem Espanya i Europa. Per a poder fer front a aquest repte resulta imprescindible un canvi de mentalitat de la massa social; no serà suficient que s’ho pensi una elit. Si no hi aportam tots un poc, no ho podrem tirar endavant.
Hem de revisar i aprendre de les errades que ens han duit a aquesta situació i dissenyar, amb la participació de tots, les noves línies polítiques i econòmiques que ens poden dur a un món més just i habitable. Segueix estant en les nostres mans fer del nostre món la casa de tots. Si volem seguir recloent-nos en el nostre castell daurat, deixant defora la immensa majoria d’un món empobrit, sols és qüestió de temps esperar el proper cataclisme. “Qui oblida el passat, està condemnat a repetir-lo”.
És des de la circumstància personal de trobar-me en situació de risc per edat, exclòs d’un possible voluntariat, i necessitat de compartir amb persones estimades tot el que està suposant aquesta pandèmia que aportam els testimonis següents, dels amics i amigues Tomeu Català, Toni Bennassar, Paquita Alcover i Equip de voluntariat de Càritas. Un petit mostreig que, amb esperit constructiu, ens acosta al cor de les institucions i de les persones.
