I, tanmateix, la remor persisteix.
Miquel Martí i Pol
Portuguesos (1926-1974), espanyols (1936-1975) i grecs (1967-1975) compartim un passat fosc. No és per a menys, l’autoritarisme militar, cristià i nacionalista, acabà ara fa només quaranta anys a la nostra ribera del Mediterrani. No conec massa la història d’hel·lens i lusitans, però sé que els principals líders del salazarisme van morir a l’exili empesos per uns capitans que no volien deixar-se matar a l’Àfrica Colonial Portuguesa. També he llegit que un absurd panhel·lenisme va ensorrar la Dictadura dels Coronells, i que al final els principals responsables del règim foren jutjats i condemnats. En canvi, que va passar a la nostra terra…?
Spain is Different: Nosaltres tinguérem la Guerra Civil. Franco va morir al llit i la generació dels meus pares feu la Transició.
Ens diuen per activa i per passiva que aquest període fou un pacte de cavallers, beneït pel rei, que va evitar un conflicte social –al marge dels 600 morts fruit de la violència política. Uns acords que van servir per apaivagar els renous de sabres als quarters militars. Vist amb perspectiva, potser no fou del tot dolentot el negoci. A tall il·lustratiu, un botó: just 11 anys després de la mort del dictador, a Espanya governava un socialista i a les Illes Balears el primer govern autonòmic –conservador i espanyolista- aprovà la Llei de Normalització Lingüística. I és que el Règim del 78 va suposar acceptar que gallecs, catalans i bascos fessin certes passes en el seu redreçament nacional sempre subordinat al concepte d’Estat-Nació espanyol. D’igual forma va permetre que, des de certs sectors d’esquerres, s’apel·lés a un patriotisme constitucional (“Mi patria, mi gente“ com diria Podemos). Una visió d’Espanya que, sincerament, crec que només “comprem” des de les perifèries -nacionals, però també econòmiques i socials- de l’Estat.
Acceptar que la Transició fos el punt final de moltes coses ha estat un gol que l’extrema dreta ha ficat per l’esquadra a tots els demòcrates d’aquest país. I és que durant les darreries del Franquisme el pseudofeixisme va transitar plàcidament –de forma natural, dirien alguns- cap a la democràcia liberal sense que se li toqués un pèl. Així els joves cadells del Règim mutaren. Ara són als consells d’administració de les grans empreses i als centres de poder polític (i esportiu) del país. Són els que guanyaren la guerra i reberen les prebendes dels vencedors. Els que no sofriren la repressió i els que, a dinars familiars, recorden els bons temps passats que surten a la sèrie de TV Cuéntame.
El resultat de tot plegat és evident. Amb l’aplicació a Catalunya de l’article 155 de la Constitució ens ha quedat molt clar. El Franquisme sociològic està ben viu en aquesta terra, i no se n’amaga. Al cap i a la fi, aquest és un sistema de valors que amb els pactes de la Transició quedà intacte. Quan dic això no cerqueu al carrer gent amb la camisa blava i el braç en alt, això és més subtil. Em refereixo al fet que a Espanya el nacional-catolicisme –banal, estructural i majoritari- campa al seu aire. Malgrat que és un discurs excloent i causant de profunds conflictes interns. I ho és perquè és un marc mental que situa fora “del fet normal” al 40% d’aquells que no tenim el castellà com a primera llengua.
Estic dient amb això que qualsevol que s’estima Espanya és hereu del franquisme? No! Però sí que el discurs majoritari de què és “sentir-se espanyol” ha estat monopolitzat, en formes i contingut, pels hereus del feixisme. Si no, mireu les fotos dels carrers de Palma el dia de la marxa per la unitat d’Espanya del passat octubre: estava ple de banderes preconstitucionals! Tot un fracàs de les forces democràtiques. S’ha de dir que tenim mala peça al teler, els demòcrates. Hem d’acomplir amb la difícil missió de canviar un paradigma trisecular. Aconseguir explicar que Espanya no és la “Castella ampliada” que el Decret de Nova Planta va dibuixar i la Guerra Civil va sentenciar.
En sentit contrari està treballant la FAES –i per extensió el PP. Ja va declarar ara fa uns deu anys que l’Estat de les autonomies s’havia anat de les mans. Una profecia autocomplida d’aquells que han corromput el sistema. Davant això, calia recentralitzar i desfer bona part del camí fet. Per la porta de darrere millor, si podia ser. Normal, ells no havien impulsat aquest procés –amb l’excepció del Pacte del Majestic– i no se sentien identificats amb aquest intent d’“Espanya plural” que feia olor a Zapatero… Això va suposar obrir una guerra contra el país que hem de construir entre tots. La van guanyant, per ara.
Alguns juristes han arribat a considerar que el canvi de rumb dels populars va suposar una ruptura unilateral i il·legítima de la filosofia que inspirà la Constitució de 1978. El catedràtic Javier Pérez Royo, per exemple, afirma que “En el recurso al Tribunal Constitucional del PP contra el Estatut argumenté que lo que se estaba poniendo sobre la mesa era un golpe de Estado (…) El TC rompió el pacto constitucional al desautorizar el pacto entre parlamentos e ignorar el referéndum (…)“
No perdem el focus, tot això no és per casualitat. El nacionalisme d’Estat només té una única funció: justificar les relacions de poder. Assegurar les posicions privilegiades a les classes extractives, que en aquest cas estan assentades a Madrid. El nacionalisme, doncs, esdevé un discurs apologètic construït amb els elements emotius de què disposa a cada moment l’Estat –llengua, cultura, sentiments, ideals-. No us equivoqueu, si la majoria d’espanyols fos del Barça, Rajoy aniria al Camp Nou. Si Catalunya fos un Estat, en un futur el poder utilitzaria el nacionalisme de la mateixa manera. Es construeix així un discurs unívoc, que empelta la lluita pel manteniment de l’status quo amb la necessitat d’una bona part de les classes mitjanes de creure en un sistema d’ordre.
El que estic intentant dir amb tot això és que l’espanyolisme, sempre impulsat des del poder –aquest és un matís clau important- és una pàtina que permet, als governants, obtenir marges de maniobra que en altres situacions els hi seria impossible. Per la sagrada unitat de la pàtria tot s’hi val: manipulació informativa, utilització partidista de la justícia i la policia, detencions polítiques… Qui a Espanya xerra aquests dies de l’aprovació del CETA o que “M. Rajoy” surt als papers de Bárcenas?
Tot això seria impossible sense un substrat demogràfic potent: 26 milions d’espanyols de cultura castellana que, de bona fe, senten la seva identitat plenament, sense complexos, sense que ningú els contradigui. Uns espanyols que conviuen en la frustració interna del fet que Catalunya, Galícia, el País Basc… Mallorca, no són –ni vol ser- com els hi han explicat. Tampoc nosaltres –aquells que volem una terra lliure- vivim al marge de tot això. La vocació resistencialista dels catalanoparlants, l’autoodi lingüístic i l’acomplexament del mallorquinisme com a moviment polític són algunes de les victòries d’aquest espanyolisme. D’aquesta forma el conflicte es normalitza.
Potser hi ha un concepte que tot illenc hauria de començar a aprendre: “violència estructural”. Aquesta idea fa referència a una forma d’agressió en la qual algun tipus d’estructura social –en aquest cas, els elements de l’Estat que cerquen la uniformització- damnifica una persona o un grup impedint que aconsegueixin les seves necessitats. Així s’arriben a situacions tan surrealistes com que dues passatgeres siguin expulsades d’un avió de Vueling perquè xerraren en català a una hostessa de vol.
Per acabar, una reflexió. L’any 1979 el PSM va treure 10 regidors a Mallorca. Avui els seus hereus són el primer partit en l’àmbit local. I si l’espanyolisme està lluitant contra la història?
