5.3 La gran oportunitat

Sempre hem de ser optimistes tot i que costa molt ser-ho. Per a superar les crisis, per anar endavant, per a millorar, cal creure en el futur i pensar que les coses es poden fer millor; tot i que l’experiència dels darrers vint anys ens empeny a ser escèptics i a pensar que no aprendrem gaire cosa d’aquesta gran crisi que estam vivint.

Algunes coses relativament petites sí que canviaran, però les importants, les de fons, costa pensar que puguin canviar gaire tot i que s’han pogut constatar diversos fets molt importants: el primer de tots és que som fràgils, vulnerables; les persones, els països occidentals, Mallorca…

El segon, que sempre ho serem i si no és la COVID-19, serà la COVID-28, l’augment del nivell del mar, o qualsevol altre fet extraordinari difícil de preveure avui.

El tercer, que calen Administracions públiques ben coordinades i eficients perquè el mercat no es regula tot sol, ni tots sols es resolen els problemes més greus de la societat. I el quart, que cal un sistema de salut fort, i que ens convé molt que sigui públic.

A partir d’aquí sorgeixen moltes conseqüències, i necessitats, i jo em vull centrar en les econòmiques perquè a la crisi sanitària hi ve associada ja una crisi econòmica que serà gran, o immensa; dependrà de les properes passes de les administracions públiques, i en especial de la UE.

Per encarar la “reconstrucció” a Balears les necessitats que tenim crec que són dues.

En primer lloc, ens cal apostar, ara sí que amb decisió, per un model econòmic més sòlid que el que teníem, perquè només això serà la garantia del progrés i el benestar dels nostres ciutadans.

En segon lloc, i lligat al primer, cal que la UE doni una nova oportunitat als països amb menys marge de maniobra de la Unió i s’activin inversions i un increment de l’endeutament (alt i assumible) perquè l’Estat Espanyol, i darrere seu les nostres Administracions, puguin d’una manera o d’una altra, fer front a la recuperació i evitar així una recessió que convertiria el gran problema econòmic d’aquests mesos en una crisi moltíssim més greu.

Sense injeccions molt importants de doblers públics tot el que ve serà encara molt més dur, a tots els nivells, però en paral·lel a això, a les Illes s’ha d’impulsar ja una economia que depengui menys d’un model turístic molt ineficient que fa que com més turistes venen, més baixa sigui la renda per càpita mitjana, i el benestar, des de fa ja molts anys; en una economia que a més, depèn molt d’unes grans multinacionals extractives i allunyades d’un model que hauria d’estar molt més enfocat al bé comú.

Cal, per tant, deixar de prioritzar tant el turisme, en general, i tot el turisme que resta més del que suma, en particular, i apostar, decididament, per les alternatives que duguin un model més just i més sostenible, és a dir un model capaç de generar més valor afegit i de repartir-lo millor. Això implica impulsar l’economia. Bo de dir, molt difícil de fer.

Impulsar l’economia del coneixement en un sentit ampli, i la verda, i també fer una agricultura i ramaderia competitives, i fer créixer l’economia de la salut, la indústria, el producte local, modernitzar el comerç, i la qualitat, i la proximitat.

Apostar per l’habitatge i la rehabilitació… Res que no sabéssim. I res en el que hàgim fet prou en els darrers anys, i encara menys en les darreres dècades, per això ja fa temps que els principals indicadors econòmics anaven malament. S’ha de dir que s’han fet coses des del Govern Balear en els darrers 4 o 5 anys per a impulsar aquests sectors estratègics, però també s’ha de dir que ha estat molt insuficient, per la quantitat i qualitat d’accions encetades, pels pressuposts que s’hi han destinat, i per la llarga durada que aquestes polítiques necessitaran.

Hi ha altres coses bàsiques que cal citar i intentar afrontar, tot i que passen molt per Madrid: caldria una fiscalitat més justa, menys dreceres fiscals per a les grans empreses, les grans multinacionals i les SICAVs, i menys evasió fiscal a tots els nivells, a més d’un sistema de finançament autonòmic que fa molts d’anys que a més d’injust, ha demostrat que no impulsa la competitivitat.

I cal, evidentment, un Estat més eficient i capaç d’estar a l’altura d’aquests reptes. I un Estat vol dir els polítics, i la classe dirigent, però també vol dir des dels funcionaris als diversos engranatges que l’acaben definint.

Reptes molt difícils, en l’àmbit balear i a escala estatal, sens dubte, però reptes que hem d’encarar molt millor del que hem encarat fins ara. I convé ser-ne més conscients, perquè hi ha una part gran que depèn bastant de nosaltres, i esperar que la UE i Angela Merkel ens ajudin en la part que menys depèn de nosaltres, perquè depèn d’un Estat Espanyol que res ha fet en molts d’anys per aquest canvi de model.

L’experiència ens convida a ser escèptics, fins i tot pessimistes, però no podem abandonar l’optimisme del tot perquè aquesta gran crisi podria ser, finalment, la gran oportunitat per a canviar moltes de les coses que fa dècades que es fan malament, que feim malament.