Aitor Morràs, regidor d’habitatge d’Eivissa
La dificultat de gaudir del dret d’accés a l’habitatge per a gran part de la població de les Illes Balears i més concretament a l’illa d’Eivissa, té tantes arestes com situacions concretes tenen les persones que viuen amb angoixa l’inestabilitat habitacional a un entorn hostil, que no els fa gaire fàcil gaudir de la tranquil·litat que suposa tenir una llar estable que acompanyi on desenvolupar les diferents fases vitals de la família, qualsevol que sigui la triada per cada persona.
Des de temps pretèrits el capital franquista alineat amb la política pretén fer d’Espanya un país de propietaris, no de proletaris. Així assenta amb el pas de les dècades a l’imaginari col·lectiu institucional, l’univers funcionarial i molta part de la part de l’univers polític un discurs en què la solució a l’accés a l’habitatge passa gairebé en exclusivitat per la construcció de més habitatge, sigui públic o no. Un error d’embalum que l’únic que fa és insuflar la bombolla immobiliària, aquests últims anys alimentada per l’increment de preus del lloguer. Tot apostant al Mercat sense, encara, legislació estatal que abordi la situació des d’una perspectiva de dret fonamental, social i no mercantilista. I amb una recent Llei d’Habitatge Balear que té importants retards en el necessari i urgent desenvolupament reglamentari.
El problema d’escassetat d’habitatges disponibles de lloguer anual de cap manera és degut a la seva manca, sinó a la seva destinació. La mercantilització massiva com a habitatges de lloguer turístic il·legal i els que es mantenen buits a manera de guaret urbà, són la principal causa del perquè estem en aquesta situació de mercat extremadament tensionat.
En tenir la responsabilitat d’habitatge a nivell municipal, un cop la hipòtesi de treball està formulada, cal validar-la amb dades, ja que és molt dificultós fer polítiques actives d’habitatge sense dades. Alhora cal posar en marxa eines que permetin afavorir el dret d’accés a l’habitatge per mitjà d’una atenció i acompanyament a les famílies, mobilitzant habitatges buits i fomentant la rehabilitació orientada a l’eficiència energètica que és una de les maneres d’enfrontar la pobresa energètica actual i futura, cada vegada més present a les nostres ciutats.
És després d’aquestes deduccions on es comencen a entreveure les reticències de l’estructura institucional que, instal·lada en la confortabilitat personal d’un mercat immobiliari passat, on no hi havia aquesta dificultat personal d’accés a l’habitatge, no acaben de considerar del tot necessàries aquestes accions polítiques. Això té com a resultat que s’han de justificar detalladament i moltes vegades més del que és raonable qualsevol avenç en serveis públics que es vulgui políticament oferir a la ciutadania. Perquè al llarg de tot aquest procés sempre estarà en disputa la interpretació personal de fins on pots avançar, si és eficient per a la institució, si és competencial, si és raonable, si és oportú, etc.
Es comencen a superar resistències una a una i després d’un trienni s’aconsegueixen tenir dades precises del que passa amb cada habitatge del municipi, de cada unitat cadastral que a priori té ús residencial, saber l’ús que se li dóna, si és residencial o turístic , si està buida o no, si és en propietat o per contra la possessió és derivada d’un contracte de lloguer, i si aquesta propietat pertany a figures considerades grans tenidors.
Així, després de les dades recollides al municipi d’Eivissa per mitjà del cens realitzat a les 24.000 unitats cadastrals d’ús residencial, sabem de manera certa que més de 900 habitatges estan buits i que 350 aproximadament més, estan llogats turisticament de forma il·legal, això tenint en compte que al voltant de 3.500 vivendes situades a barris més turístics no van voler respondre a l’entrevista censal, cosa que fa témer que el nombre és ostensiblement més gran.
Per això la construcció de nous habitatges necessaris, en realitat no es necessiten, doncs habitatges n’hi ha de sobres. És en el seu ús el que no respon amb la finalitat social de l’habitatge que no és cap altra que el seu ús residencial i no mercantil.
Cada circumstància té línies d’actuacions diferenciades encaminades a mobilitzar aquests habitatges, buits o bé que tenen un ús turístic, cap al mercat de lloguer anual. Línies d’acció política institucional que s’han de dur a terme a través d’una oficina integral de l’habitatge d’àmbit municipal. Nova estructura que, com tota novetat, s’ha de guanyar dotació a dotació, conveni a conveni i informe a informe.
Totes les resistències, una vegada doblegades, es minimitzen en termes d’importància encara que no en termes temporals, ja que cada mes, trimestre o any que triga a engegar aquesta eina d’atenció a la ciutadania, és temps de patiment social. A través de l’oficina d’habitatge s’aconsegueix acompanyar famílies en risc d’exclusió residencial en assessorament legal, el nombre del qual s’incrementa proporcionalment a l’augment de les rendes de lloguer.
A través de l’oficina municipal d’habitatge es pot mitigar la pobresa energètica per mitjà del foment de la rehabilitació, així es fomenta la rehabilitació d’habitatges buits i la mobilització cap al mercat de lloguer residencial, incorporant habitatges al mercat sense necessitat de consum de territori . La institució pot actuar com a tercer de confiança a l’hora d’intermediar entre la part arrendadora i l’arrendatària.
Són camins recorreguts d’una forma molt més lenta del que la societat necessita però que amb una voluntat política inexorable, s’aconsegueixen transitar pas a pas i ho faci al costat de les famílies que més ho necessiten que, al cap i a la fi, és el que tota institució i la seva estructura ha de tenir com a prioritari, malgrat les resistències.
