Marta Carrió Palou
Avui dia, afirmar que l’Estatut d’autonomia és un marc de relació amb l’Estat que ja no basta per donar resposta a les necessitats que tenim com a País és una obvietat. Com a fita, i comença a ser inajornable, es fa necessari explorar i avançar cap a nous models, i desenvolupar noves estratègies i aliances que ens permetin establir un marc d’autogovern que ens deixi actuar i incidir en les problemàtiques que patim com a poble.
Però per poder encarar propostes de futur es fa imprescindible analitzar i ser coneixedor no només dels contexts històrics en què es desenvolupen o es prenen acords i marquen fites polítiques, com l’Estatut d’autonomia del 83, sinó també, analitzar com aquest, amb els anys, es desenvolupa o compleix. O més ben dit, s’ incompleix.
L’Estatut d’autonomia de l’any 83 és un fet històric perquè l’hem de comparar necessàriament amb la situació de centralisme absolut del règim franquista. Els demòcrates de les Illes Balears no ens podem amagar de dir que l’Estatut és, tot i que petit, un pas importantíssim en l’avanç democràtic del País. Dit això, hem de tenir en compte les condicions en les quals va arribar i es va aprovar aquell text, i les limitacions que presenta arran d’això. El cop d’Estat del 81 va frenar els processos d’autonomia i va afectar el pensament polític d’aleshores. La preservació de l’status uo esdevé llavors un fre al procés autonomista, que queda fortament condicionat per l’amenaça de retrocés democràtic i que pateix un remolí centralitzador. Les comunitats com la nostra que es consoliden a partir de llavors contrasten, en bona part per això, amb les que ja ho havien fet abans, especialment Catalunya i el País Basc.
A aquestes circumstàncies estatals cal afegir-hi el fet que el text del 83 i la seva aplicació neixen condicionats pels resultats electorals i les majories parlamentàries aquí, que llavors es decanten de manera determinant a la dreta. L’autonomia illenca neix de la paradoxa de ser una autonomia construïda per aquells qui no hi creien, pels únics que no havien estat a favor de l’Estatut (Aliança Popular-Partit Popular, al govern des de 1983 fins al 1999). A més, fins aquest darrer període, hi ha hagut una inestabilitat constant en els governs d’esquerres, els que sí que han intentant aprofundir en l’autonomia i han treballat pel reforçament i consolidació de les estructures autonòmiques. La dreta (PP-UM), per altra banda, pràcticament només ha aprofitat l’autonomia per lucrar-se econòmicament i construir xarxes clientelars.
L’Estatut del 83, tot i la reforma posterior el 2007, és un text útil i cabdal, però poc ambiciós comparat amb, per exemple, el conegut com Estatut de Cura. El PSI, el predecessor del PSM i d’una part important de MÉS per Mallorca, n’era el principal impulsor polític. Aquest text contemplava una autonomia molt més avançada, amb un desplegament competencial més valent i, fins i tot, preveia la possibilitat de federació amb Catalunya i el País Valencià.
No sabem si és útil fer història-ficció i pensar què hagués passat si s’hagués aprovat un text més semblant al de Cura que no a l’Estatut del 83. El que no és ficció, però, és assegurar que aquests trenta anys d’autonomia són trenta anys d’incompliments de l’Estat espanyol: o bé no s’han transferit totes les competències que pertoquen tant en virtut del text del 1983, com del 2007 o bé s’han infradotat sistemàticament les competències transferides. Això és un model caduc, que no assegura el progrés social del país i que hipoteca les generacions que venen. I, a més, impossibilita la capacitat d’aprofundiment de l’autogovern.
La situació actual que vivim al nostre País -aquest topar permanent amb els incompliments de l’Estat- deixa clar que el model autonòmic actual és incapaç de donar resposta a les necessitats de Mallorca i les Illes Balears. I això té una traducció molt clara en qüestions que són demandes de la societat a qui el text estatutari hauria de servir. Per descomptat, aquí hi hem d’incloure l’infrafinançament i el dèficit fiscal que patim i que podem mirar des de dos prismes.
Per una banda, l’Estat recapta més que inverteix i perpetra un empobriment de les Illes Balears per sobre del que seria raonable en termes de solidaritat. Per l’altra, a més, l’Estat no actua per compensar els efectes de la insularitat, com veim en el precari i pobre -tot i que desitjable, davant la manca d’alternatives- desplegament del Règim Especial (REB). Es calcula que entre 3.000 i 5.000 milions del deute de la Comunitat autònoma de les Illes Balears és conseqüència directa de l’infrafinançament.
Com a País, hem d’apostar pel camí de la sobirania fiscal. El model de finançament que s’ha de reclamar sobrepassa la dimensió de la solidaritat entre les regions. No és una qüestió de no voler ser solidaris amb la resta de territoris. Perquè fins i tot, aplicant aquest principi de solidaritat, les Illes Balears seguim estant infradotades. És necessari establir un sistema de finançament que sigui proporcional a la nostra capacitat fiscal, que ens permeti una sobirania fiscal. Aquesta fita només s’aconsegueix mitjançant una Agència Tributària pròpia que ens permeti un autogovern i una gestió de la nostra responsabilitat fiscal. Això, voldria dir, entre altres coses, comptar amb la possibilitat de recaptar i gestionar una major part dels tributs que després hem de fer servir per finançar les nostres competències. Per exemple, el 100% de l’IRPF en lloc del 50% actual.
El reconeixement de la realitat insular, com un fet distintiu i mereixedor d’unes polítiques específiques, és un dels reptes més importants que se’ns planteja. Està comprovat que la realitat insular suposa uns riscos i uns desavantatges respecte al continent. Principalment, cal parar esment a tres aspectes. Primer, els estudis han demostrat un sobrecost d’entre un 10 i un 15% de la vida en relació amb un territori peninsular. I òbviament, aquest sobrecost es trasllada al nostre teixit empresarial, que els hi afecta en termes de competitivitat. En segon lloc, els territoris insulars són més fràgils i estan més exposats a les conseqüències del canvi climàtic, i per tant necessitaran de major inversió i polítiques més valentes per protegir els seus ecosistemes. I en tercer lloc les dificultats de mobilitat i connexió.
Si analitzam la trajectòria del desenvolupament del REIB, ens adonam, que són precisament en aquestes dificultats on menys incidència fa. El reconeixement d’un règim fiscal que reconegui el fet insular, l’aplicació de l’IVA reduït i el desplegament del reconeixement del transport públic terrestre regular de passatgers com a servei públic essencial són encara deutes.
Fora de la qüestió estrictament fiscal, però, hi ha qüestions competencials, de control, de regulació, de disseny de la nostra societat que queden fora de l’àmbit polític autonòmic també per apropiació de l’Estat. No controlam els ports i aeroports. Les úniques vies d’entrada a les Illes i la infraestructura clau per a incidir sobre el nostre principal sector econòmic romanen en un estricte control estatal o, encara pitjor, privat.
El monocultiu turístic és un model econòmic de risc. Tenir tots els ous al mateix paner ens fa que som més fràgils als esdeveniments mundials externs. La pandèmia de la Covid19 ens ho va mostrar de manera fefaent. I això, sense tenir en compte que l’economia turística ja no representa una garantia de riquesa. El creixement continu en nombre de turistes ens situa en un límit de sobresaturació i sobrecàrrega en relació amb la nostra capacitat com a territori insular, fregant l’experiència turística adversa pel col·lapse de casa nostra. I el resultat d’aquest creixement del turisme és invers en relació amb el nostre PIB. Fa una dècada que anam retrocedint posicions.
Des dels governs de l’esquerra hem treballat per l’impuls del canvi de model turístic, però arribam a un sostre de vidre. Ens falta autogovern per encarar aquest repte. No comptam amb la clau per a la regulació. La capacitat de controlar l’entrada del nombre de turistes.
I, per últim, no disposam tampoc de la capacitat reguladora necessària per atacar un dels problemes més importants que afecta el país: les dificultats d’accés a l’habitatge. Tot i disposar de les competències en habitatge, no tenim la capacitat reguladora i de control dels mercats per establir un control de preus de lloguer o per intervenir la compra d’habitatges per part de no residents.
Cal girar el pensament, la posició i l’estratègia. Estam constantment lluitant per acabar d’estirar aquelles competències ja compromeses des de fa dècades amb l’Estat. Exigint que es compleixin els acords, reclamant millors inversions en les competències estatals que ens afecten directament i ho hem de seguir fent, però se’ns fa necessari cercar estratègies i dibuixar un camí que consti d’aquests dos vials paral·lels.
D’una banda, més autogovern. La realitat ens ho demostra, els territoris han de tenir les eines per executar les polítiques que necessiten els seus ciutadans. No es pot permetre cap relació amb l’Estat on ens veti la regulació i la intervenció en el mercat d’habitatge. No hi possibilitat de futur ni prosperitat quan el mercat de l’habitatge ofega la nostra ciutadania, compromet els nostres serveis públics per manca de professionals i impedeix l’assentament de nous nínxols empresarials fent inviable la vida de tota mena de treballadors. I, a més, converteix casa nostra en una «ciudad de vacaciones» desprovista de tot caràcter i singularitat.
D’altra, una estratègia insular com a lobby polític que transcendeixi l’Estat espanyol. El fet insular ha de ser reconegut pels Estats i la Unió Europea com una especificitat i una variable a tenir en compte en les seves polítiques. I ha d’estar present en qualsevol acció. No tenen el mateix impacte les ajudes al transport de mercaderies en les empreses que es troben en territori insular que les que no. Ni representa el mateix % de despesa una ajuda homogènia d’accés a l’habitatge o de suport econòmic, quan el cost de vida insular és superior, o el mercat d’habitatge està disparat.
Per tant, cal caminar cap a una aliança política amb les illes del territori europeu, especialment les de la Mediterrània. És hora d’empènyer amb tota la intel·ligència, però també tota la contundència per seguir caminant cap a l’autogovern i la justícia que el País mereix.
