4.3 20 anys de polítiques

públiques de cooperació a Balears

On som?

No sé si mai vos ha passat de sentir-vos impotents davant d’una crisi humanitària o d’una situació d’injustícia social en un país empobrit. Aquella sensació de voler ajudar i no poder. A mi m’ha passat. Llegint les notícies, veient imatges, posant-me en el lloc d’aquelles persones que pateixen. És molt frustrant.

Molta gent de les Illes desconeix que de forma indirecta contribueix a pal·liar algunes d’aquestes situacions. Sí, sí: asseguts a casa llegint aquest article, per exemple. I és que el Govern de les Illes Balears desenvolupa polítiques de cooperació que, gràcies als diners públics, incideixen en aquests països (que més que “empobrits” hem d’anomenar “del Sud” -el llenguatge tècnic evoluciona ràpidament en el món de la cooperació.

I no ve d’ara, aquesta tasca, sinó que va començar en els anys 90 del segle XX, arrel de les mobilitzacions del 0.7, després que la societat civil fes una passa endavant i demostràs el seu grau de compromís, protagonitzant el canvi que creien imprescindible.

Les primeres accions solidàries varen venir idò d’aquesta societat civil, que baix el paraigües del moviment “Mallorca Solidària cap al 0,7” es va saber organitzar en entitats i ONGDs (Organitzacions No Governamentals per al Desenvolupament). Els Fons Insulars d’una banda i entitats com Deixalles, l’Associació d’Amics del Poble Sahrauí, Amics de la Terra, Ensenyants Solidaris, Veïns Sense Fronteres, Justícia i Pau, S’Altra Senalla, Voluntaris de Mallorca, Llevant en Marxa… són alguns exemples d’entitats creades a les Balears a finals dels 80, principis dels 90 i que varen posar marxa un engranatge que ja no va tenir aturall.

Va ser una mica més tard que el Govern de les Illes Balears va fer la passa i el 1999 va crear la Direcció General de Cooperació, que recollia les polítiques de migració que s’havien fet fins aleshores i es proposava iniciar la política pública en matèria de cooperació al desenvolupament, amb les reivindicacions del 0.7 encara a la memòria col·lectiva.

Han passat trenta anys, de les mobilitzacions. Vint, d’aquell inici al Govern. I les Balears, malgrat tot l’esforç que s’ha fet, no hem arribat al 0.7.

Algunes persones creuen que això del 0.7 és una reivindicació perduda i desfasada, que els reptes ara són uns altres, recollits a l’Agenda 2030 per avançar cap a un món global més just. Però convé no perdre-ho de vista, perquè ens ajuda a contextualitzar i mesurar la solidaritat de les nostres Illes: ara mateix ens trobam al 0.2%. Això vol dir que no hem estat capaços de consolidar ni la meitat del que reivindicàvem els anys 80.

Val a dir que només algunes comunitats estan per damunt de Balears en la llista de recursos destinats a AOD (Ajuda Oficial al Desenvolupament): País Basc, Navarra, Extremadura i La Rioja (dades de l’any 2018).

L’Estat tampoc no hi arriba, fins i tot en el món acadèmic es parla de “ridícul” si tenim en compte que el 2018 Espanya va destinar 600 milions d’euros a l’ajuda al desenvolupament, un 5% del que destina per exemple Alemanya.

En aquest context i amb la perspectiva que donen aquests vint anys de feina, amb els seus alts i baixos, iniciam una nova legislatura i amb ella un nou Pla Director de Cooperació: el document quadriennal que, tal i com estableix la Llei de Cooperació de les Balears (2005) ha de marcar l’estratègia del Govern en les polítiques de cooperació.

I quins són els reptes que honestament podem plantejar? De què som capaços, amb els recursos tècnics i econòmics de què disposam?

Idò el primer que necessitam posar damunt la taula és la millora d’aquests recursos. Per fortuna els Acords de Bellver estableixen un augment del pressupost destinat a cooperació: necessitam més pressupost, sí, però aquest augment s’ha d’acompanyar de personal que pugui executar tot allò que volem fer, perquè si no continuarem essent poc eficients.

També s’han de millorar els instruments que tenim. I en aquest sentit, la nova Llei de Cooperació (un altre punt -el segon i últim, en matèria de cooperació- recollit en els Acords de Bellver) esdevé una oportunitat per repensar col·lectivament moltes coses. Tenim una llei de fa 15 anys, que no reflecteix la realitat que trobam i que necessita adequar-se als reptes i plantejaments del segle XXI.

Un altre dels eixos en els quals el nou Pla Director vol fer incís és en la planificació i la coordinació. Després d’una legislatura dedicada a la recuperació del teixit associatiu i a la tonificació del múscul institucional (la crisi va ser realment devastadora), hem de ser capaços de planificar a mig-llarg termini i definir clarament a on volem que estigui i com volem que sigui la cooperació balear d’aquí a vint anys. Això implica moltes coses, però sobretot dues: avaluar de forma rigorosa i transparent l’impacte que les polítiques d’aquests vint anys han tengut en els països del Sud i establir aliances que mos permetin millorar la coordinació, planificació, eficàcia i visibilitat de les accions que duim a terme.

Hem d’aconseguir (no en aquests quatre anys, perquè aquest és un camí de llarg recorregut) que la “cooperació balear” sigui identificable, tengui un segell propi que la diferenciï de la resta de territoris. Per què? Perquè som petits i no podem pretendre equiparar-mos a altres comunitats que disposen de recursos que quintupliquen els nostres. Però tenim unes especificitats que mos fan quasi únics (som illes enmig de la Mediterrània, afectats per les crisis climàtica i migratòria) i això s’ha de posar en valor per generar una expertesa que mos ajudi a millorar l’impacte de les nostres polítiques. La recerca i la innovació, sens dubte, seran claus per aconseguir-ho.

Si aterram una mica en el terreny del dia a dia i cercam objectius concrets que tenguin l’abast d’una legislatura, val la pena remarcar que l’aposta fins al 2023 anirà enfocada a enfortir les accions directes que desenvolupa el propi Govern. Ja ho dèiem abans: recuperat el múscul pressupostari i enfortit i consolidat el teixit associatiu (garantim els recursos que es destinen a les entitats), ara és el moment de fer créixer aquesta política pública executada directament per la Conselleria d’Afers Socials i Esports.

Això implica tres àmbits:

D’una banda, la cooperació al desenvolupament. Hem de definir els projectes que s’han d’executar mitjançant aliances directes amb governs regionals en els països del Sud i hem de desplegar una estratègia de cooperació tècnica (formacions i intercanvis entre els funcionaris de les Illes i el personal tècnic dels països a on cooperam), que faci valdre la capacitat i expertesa del Govern de les Illes Balears.

En segon lloc, l’acció humanitària. Això és quan hi ha declarada una emergència humanitària i és necessari destinar recursos addicionals per poder superar aquella crisi. En aquest sentit, el debat que tenim damunt la taula passa per la recentralització (concentram a Madrid) o la descentralització (concentram a les Balears) dels recursos destinats per diferents administracions i entitats de les Illes a aquestes accions.

                                                                                        Foto Ajuntament d’Abrera

I finalment, allò que ara anomenam l’Educació per a la Transformació Social. Totes aquelles accions que, tant en l’àmbit formal com en l’informal, estan destinades a sensibilitzar, educar a la ciutadania des d’un pensament crític perquè s’empoderi i assumeixi un paper actiu en la transformació de la realitat.

Fixau-vos que no vos he parlat de països, ni de sectors, ni d’actors. Crec que no és necessari. Estic segura que els teniu identificats: sabem quins són els reptes globals que tenim a escala planetària, els sentim cada dia a les notícies, els llegim arreu. Tots aquests reptes s’han d’afrontar des d’una perspectiva global, actuant a ca nostra, però amb la mirada posada en els països que estan més avall de l’equador i que són els que pateixen les crisis i les desigualtats d’una forma més punyent.

En aquests vint anys i gràcies a la implicació de moltíssimes persones, el Govern ha treballat amb més de 160 entitats, ha establert aliances amb 69 països del Sud, ha destinat més de 96 milions d’euros a projectes de cooperació i el que és més important: hem contribuït a millorar la vida de milions de persones.

Ara toca avançar, hem de ser ambiciosos i veure la cooperació com una valor de país solidari, que el Govern l’entengui com un compromís transversal més enllà d’una direcció general i que la ciutadania de les Illes Balears se senti orgullosa de pertànyer a una terra que no deixa ningú enrere.