Recentment ha estat aprovada la Llei d’Urbanisme de les Illes Balears, no exempta de polèmica per determinades disposicions que explicaré al final d’aquest article. No obstant això, es tracta d’una bona llei en conjunt, que representa una passa més en defensa del territori. I ho és per diferents motius, en donaré deu:
Primer, perquè parteix una diagnosi que considera que hi ha sòl vacant urbà i urbanitzable suficient, i que en tot cas, en lloc de requalificar per allò que s’ha d’apostar fort és per reutilitzar sòl i contenir, gairebé una qüestió de supervivència a unes Illes castigades històricament pels excessos.
Segon, perquè la llei comparteix una visió més que prudent pel que fa al creixement urbanístic, pensant en l’interès general, i l’interès general a les nostres Illes, amb un territori limitat -cosa que alguns sembla que amb tot el que ha plogut, no han entès-, on fins i tot el sòl rústic es paga a preu de solar, vol dir evitar l’especulació.
Tercer, perquè evitar l’especulació passa perquè la gent (encara que no siguin promotors immobiliaris), participi dels planejaments, i la Llei avança en aquestes qüestions i en la informació pública pel que fa a l’urbanisme, que històricament ha estat terreny de poca transparència. I passa perquè hi hagi instruments de planejament que afinin, i aprofitin l’experiència acumulada, i això vol dir que parteixin de les necessitats reals de sòl a cada municipi i que facilitin les coses. I em creguin que per molt que l’oposició ho hagi criticat i esmenat, el doble nivell de planificació que contempla la llei té per objecte, justament, assegurar que es planifica, perquè pitjor del que estam ara és difícil, en el cas de Mallorca recordin que de 53 municipis només 7 s’han adaptat al Pla Territorial, per tant és difícil de superar…
Quart, perquè estam davant una Llei que vol assegurar el compliment de la Llei, que és un dels principals problemes de l’urbanisme, especialment en sòl rústic però no únicament. I aquest problema és la disciplina urbanística, o la indisciplina. I l’empenta que ha rebut en els darrers temps aquesta qüestió a Mallorca de la mà de l’Agència de Disciplina Urbanística depenent del Consell (ara Agència de Defensa del Territori de Mallorca), serà encara més forta de la mà d’aquesta llei, que davant aquesta qüestió vol resoldre aquesta eterna assignatura pendent.
Cinquè, perquè si parlam de sòl rústic, és una llei que no s’oblida del rústic, que és allà on hi ha bona part dels conflictes territorials i infraccions, especialment en el cas de Mallorca i d’Eivissa, i això a la Llei d’Ordenació i Ús del Sòl de l’època Company s’oblidava, i aquesta Llei no ho deixa passar.
Sisè, aquesta llei també té presents les urbanitzacions sense desenvolupar, a través de la Disposició Transitòria 11. Fins ara, les urbanitzacions sense desenvolupar sempre apareixien amb les normes per salvar-les, amb els serveis o algun servei com l’enllumenat com a excusa, i ara per primera vegada passen a ser considerades «terrenys sense urbanització consolidada», i els Ajuntaments podrien requalificar-los al seu planejament com a urbanitzables o fins i tot com a sòl rústic, és a dir, revertir-los.
Setè, perquè deroga definitivament les previsions més desenvolupistes de la Llei del Sòl i l’Agrària de l’anterior etapa, que eren lleis des reguladores justament on s’ha de filar més prim a l’hora de regular per tot el que s’ha dit, i així acomplim a un dels compromisos dels Acords pel Canvi impulsats per MÉS per Mallorca.
Vuitè, és una bona Llei perquè en la seva redacció hi han participat tècnics, Consells Insulars, Ajuntaments i col·lectius socials diversos, i això fa que sigui una Llei que tot i el delicat i complex de la matèria, tengui moltes mirades i aportacions a sobre, i això sempre és bo tant des del punt de vista de l’estabilitat com de la seguretat jurídica.
Novè, és una bona llei perquè ofereix garanties contra l’especulació a les actuacions urbanístiques, amb condicions urbanístiques més estrictes per als canvis urbanístics i més control sobre les plusvàlues, amb l’objectiu d’evitar beneficis desproporcionats.
I això ben segur repercutirà a mitjà termini en les polítiques d’habitatge, amb l’increment del 10 fins al 30% en les reserves de sòl per a habitatge públic que s’han de fer en les promocions immobiliàries. I a curt termini, en els «marrons» als quals s’han d’enfrontar molt sovint els Ajuntaments, que també rebran compensacions en forma d’equipaments, que s’incrementen del 10 al 15%…
I desè, és una bona llei perquè s’han rebut i recollit aportacions de tothom, i en aquest sentit de les aportacions de MÉS per Mallorca valdria la pena destacar-ne tres:
– l’increment de la reserva del 30% de les noves promocions per a HPO, independentment del tamany de la promoció (abans hi havia excepcions en funció d’aquest paràmetre);
– la recuperació de la filosofia de les DOT, de desclassificar urbanitzables no desenvolupats, i desclassificar aquelles «taques urbanitzables» que es rosseguen de les darreres dècades del segle passat, i que es concreten en el cas de Mallorca en molts de casos en forma de polígons industrials sense desenvolupar o de sòl urbanitzable no programat. Només en el cas de Llucmajor, parlam de més de 200 hectàrees que quedaran desclassificades, una filosofia que ens hagués agradat que hagués estat extensiva a les altres Illes, tot i que no ha estat possible en la negociació parlamentària;
– l’ampliació de l’objecte de la Disposició Derogatòria amb la incorporació de la DA7 de la Llei 7/2012 de «mesures urgents per a l’ordenació urbanística sostenible» de l’època anterior, que sostenia interessos amb noms i llinatges, i taques de sòl rústic sense urbanitzar a zones de costa, com Ses Variades d’Eivissa, propietat del cacic Abel Matutes, que quedaran desclassificades gràcies a aquesta derogació.
Per tot això, i més enllà de les polèmiques que ha suscitat la llei, perquè una determinada disposició que no va comptar amb el nostre suport, amb l’excusa de donar solució a problemes en clau municipal a Eivissa, podria afavorir interessos particulars, la llei d’urbanisme és una bona llei. I basta fixar-se en les crítiques de l’oposició, clamant a un inexistent «dret humà a urbanitzar» per veure que anem pel bon camí: alguns que avui tenen molt de poder, i no estrictament en el terreny immobiliari, han acumulat aquest poder gràcies a l’especulació, la il·legalitat, l’alegalitat o normes fetes a mida dels seus interessos urbanístics: aquesta no és una llei per ells.
Juntament amb altres mesures de protecció amb la llei d’Urbanisme feim una passa més en defensa del territori. Però el dia que parlem amb naturalitat de tomar edificacions a primera línia de la costa sense que ningú clami al fals i inexistent «dret humà a urbanitzar», aquest dia, serem una societat moderna.
