Miquel Rosselló Xamena
Parlar de projecte autonòmic és parlar de l’Estat i el seu model territorial. El nostre espai polític, el del sobiranisme d’esquerres té tendència a situar-se en una posició d’exterioritat a l’Estat (l’espanyol no com a equivalent a una idea cultural, sinó a la construcció política) i, encara més, a la idea autonòmica1. No pensam l’Estat ni què és. Sols ens hi oposam (a voltes amb un putaespanyisme poc productiu ni eficient). El mateix amb la forma autonòmica. Resulta, en canvi, que la mateixa construcció autonòmica, com hem pogut veure en aquest volum, forma part d’una lluita estratègica (i històrica) de les forces sobiranistes amb l’Estat. Per aquest motiu cal pensar-ho i analitzar-ho.
Les contradiccions (o tensions) existents al règim territorial actual, entrellaçant-se en la seva dimensió social i cultural, esdevé un problema d’Estat i una oportunitat d’una nova articulació de què ha de ser el sobiranisme. Per aquest motiu, en aquest article repassarem en quines facetes el projecte autonòmic es troba esgotat i com s’obrin camins que podem jugar estratègicament dins l’Estat per rompre el model territorial actual. Breument, al final, argumentarem perquè això requereix un re-pensament del sobiranisme d’esquerres per tal que aquest pugui ser horitzó pel seu poble.
La gran pregunta: Què és l’Estat?
L’Estat, els projectes de descentralització territorial i els models existents ha ocupat rius de tinta de la història política pròpia i aliena, així com de juristes o teòrics del pensament polític. Al final, la construcció territorial sempre es resol allà mateix: on resideix la divisió, la frontera, de qui ostenta i exerceix el poder. És a dir, demanar-se “què és l’Estat?” representa el punt de partida fonamental per entendre la tensió d’on neix l’autonomisme i el sobiranisme. Entendre com es comporta això que en diem Estat i fer-ne una delimitació clara ens servirà per entendre, després, els marcs territorials que s’hi donen.
El company Jaume Montés (2022, pàg 13), a la revista Debats pel Demà, ho ha exposat divinament: necessitem noves aproximacions a la idea de l’Estat. En general hi ha hagut dues teories que han permès comprendre l’Estat. La primera és la que ve de Rousseau o Hobbes, dues cares d’una concepció estatal com a subjecte: l’Estat és un acord entre ciutadans per gestionar la política (o, millor, el fet polític). Per tant, l’Estat és una entitat investida de subjectivitat per actuar situant-se més enllà dels conflictes puntuals. En la lectura política que se’n fa (i simplificant anys de teoria política), seria així: Els ciutadans acorden un ens amb personalitat pròpia i poder ple, reservant-se una esfera ciutadana on aquest no intervé ni pot intervenir, en conseqüència, tots som iguals davant la llei. Una segona tradició és la de l’Estat com objecte: l’Estat és un instrument d’un sector, principalment de repressió. Així ho entenia gran part del marxisme: un instrument de la classe dominant per oprimir la dominada.
Si aturem un minut, podem veure com aquestes visions són presents en la disjuntiva territorial pròpia de l’Estat (o el conflicte nacional, per dir-ho en altres termes). Tot simplificant un altre cop, basta anar a Catalunya: una part veu l’Estat com l’ens que garanteix la convivència, com l’espai “que ens vam donar”; per l’altre, l’Estat és un poder repressor, un instrument polític contra les aspiracions de llibertat d’un sector de població. Ambdues aproximacions tenen limitacions explicatives internes. En el primer cas, la tensió amb els principis democràtics (en un sentit ampli) és evident. En el segon, si és un simple instrument d’una classe dirigent, com és que hi ha lluites i estratègies diverses respecte a Catalunya dins aquesta o com s’explica el paper del nacionalisme en la configuració d’un autogovern amb l’Estat?
Per això prefereixo anar a pensar des d’altres angles. Gramsci o Poulantzas són dos teòrics que, tot i que pensen l’Estat des del conflicte i la lluita de classes, ens permeten fer traduccions als conflictes territorials de l’Estat espanyol actual (tema a banda seria demanar-nos i afirmar-nos si les lluites emancipatòries socials i nacionals no tenen unes mateixes coordenades). Començarem pel primer, el sard Gramsci. Ell ja apunta que l’Estat no és mera repressió, sinó un “conjunt d’activitats pràctiques i teòriques” que aconsegueix “el consens actiu” dels governats (Gramsci, 1933, V5, Q152). Certament, per ell, aquestes pràctiques són fetes per una classe dominant contra una dominada, però la part interessant és que les pràctiques estatals cerquen afirmar un consens, un marc hegemònic d’acceptació. Així, l’objecte principal no és ser un ens de dominació repressiva, sinó que vol ser una forma de constitució de discurs hegemònic de qui som, d’identificació i adhesió. Tot i les múltiples interpretacions de Gramsci (i de la seva contraposició entre societat civil i Estat), Poulantzas estira d’aquest fil obert.
És així com l’autor grecofrancès ens afirma l’Estat com una relació, com “la condensació d’una relació de forces entre classes i faccions de classe” (Poulantzas, 1979, p. 155). En unes altres paraules, l’Estat és el resultat de les relacions contradictòries de les lluites que hi ha hagut per constituir-lo, entre l’elit i les posicions subalternes i dins cada un d’aquests blocs. Això fa un Estat que no és neutral (o extern) de les lluites social, territorials o nacionals que s’hi donen ni tampoc un instrument al servei de part exclusivament. Al contrari: és la condensació material de les contradiccions que es donen en les esferes socials i territorials i, com a cos obert que és, esdevé un “camp i procés estratègic” (Poulantzas, 1979, p. 163). Així, agafant les paraules de Poulantzas, Garcia Linera ens recorda que “la lluita política desborda l’Estat, però també passa per l’Estat, constitueix l’Estat” (García Linera, 2020, p.134).
Així, l’Estat autonòmic actual no és un simple ens de repressió de les ambicions nacionals preconstituïdes al seu si ni un marc de consens tancat: és un camp estratègic resultat de lluites entre maneres d’entendre Espanya (en competició també entre elles) i de maneres d’entendre les perifèries (també en contradicció, per localisme o per voluntat d’exterioritat, entre aquestes posicions subalternes). L’Estat és el resultat de les tensions entre què és Espanya i què no és i, al mateix temps, condiciona i produeix la construcció nacional espanyola, però també les de les nacions que integra territorialment. I aquest camp estratègic s’ha donat en origen i segueix en joc en les contradiccions actuals.
Constituït o constituent? La primera tensió
El resultat autonòmic actual és, de fet, una condensació en forma territorial d’Estat d’un debat que ve de fa temps. No em vull entretenir perquè, tot i que és summament interessant la seva genealogia, ningú l’ha poguda estudiar millor ni expressar millor que Xavier Domènech en el seu llibre Un haz de naciones (2020). Millor que ningú explica aquesta tensió constitutiva.
El sobiranisme, sobretot (i aquí no vull ofendre) els de vella fornada, tendeixen a començar el fil de la lluita territorial a la Guerra de Successió. No dic jo que la pèrdua de les institucions no fos rellevant, però som del parer que el procés liberal de construcció nacional d’Espanya amb la monarquia isabelina i el seu desmantellament amb les contradiccions del Sexenni Democràtic són un punt més interessant per comprendre la nostra realitat estatal que esdevé autonòmica. Allà, des d’Abdó Terrades, els republicans federals mallorquins fins a Pi i Margall i, més tard, recuperant les lliçons d’aquest darrer des d’una visió auto-centrada, amb Gabriel Alomar i tants i tantes altres, és on emergeix les bases del sobiranisme (o bé catalanisme, mallorquinisme o nacionalisme d’esquerres, depèn a qui demanis) que aspiram a entendre avui com a propi.
Per aquestes persones, l’autonomia no era prèvia a l’Estat. De fet, una vertadera autonomia era aquella, ens diu Pi i Margall a Les Nacionalitats (2010), que neix del pacte sinal·lagmàtic, és a dir, del mutu acord. Una construcció autonòmica o federal que no neix de la descentralització territorial d’un subjecte, sinó de l’assumpció (i autodeterminació!) de les persones, pobles i ciutats, nacions… fins a constituir l’Estat. Un model constitutiu des de la sobirania popular d’inspiració amb la Revolució americana i que ressona també el model d’Althusius alemany. Aquesta idea xoca frontalment amb la concepció estatal liberal que constitueix Espanya com únic subjecte de decisió i de drets. La tensió més rellevant és que cap de les dues opcions es consolida: el projecte nacional espanyol no es tanca i la idea sobiranista del pacte entre pobles no arrela en la construcció de l’Estat actual que tenim.
Aquesta tensió entre els dos models nacionals i estatals és el que arriba fins al dia d’avui. Així, en la proclamació de la República, la Generalitat de Catalunya és previ a la constitució republicana, però posteriorment se supeditada a aquesta. El debat del 1932 a les Corts Republicanes per l’Estatut català que mantenen Ortega i Gasset, Azaña i Amadeu Hurtado, magníficament desengranat per Domènech, n’és exemple. El primer veu en Catalunya (o a qualsevol projecte autocentrat) un particularisme a conviure dins Espanya. El segon, reconeix l’hegemonia de Castella en entendre què és Espanya, però que ha de donar cabuda i encaixar a altres realitats territorials, conscient del fracàs nacionalitzador liberal. El tercer veu l’autonomia com a part constituent del projecte republicà: Els territoris són l’avantguarda del canvi social i republicà pel conjunt d’Espanya (Domènec, 2020, p. 156).
El mateix va passar a la Transició: la Generalitat és prèvia a la Constitució del 78, com a retorn de la democràcia. El debat sobre la via lenta i ràpida no deixa de ser el debat de quins territoris se’ls dona encaix, quins particularismes i quins són avantguarda de canvi sobirà. I el mateix, un altre cop, amb les respectives reformes d’Estatuts: ha de ser homogeni, particularista o fundant? Al final, el debat és saber quin és el centre de poder i d’aquí en surten tres opcions: una descentralització política homogènia, una descentralització política heterogènia i diferencial o una assumpció des de les realitats de cada país de la concepció de forma que ha de tenir l’Estat.
Elements dels tres models, amb més o menys pes, són presents a la lectura que se’n fa del projecte autonòmic actual. Per exemple, entendre que l’Estatut d’Autonomia forma part del “bloc de constitucionalitat” apunta en la línia d’Hurtado i el sobiranisme: no és una devolution britànica de donar competències, sinó que és el territori que s’investeix de competències i que forma part del poder constituent, donant contingut a la Constitució en si. En canvi, el fet d’homogeneïtzar els processos autonòmics mitjançant la política del “cafè per tothom” n’és prova del sentit contrari. Això es deu a què la materialització d’aquestes tensions polítiques, en paraules de Poulantzas, es condensen en una forma d’Estat que està obert: no tenim una delimitació territorial autonòmica tancada sinó que és objecte de constant discussió. No és un model federal pur ni un centralitzador; tampoc no és un autonomisme integrat ni un compost. I això marca el camp de joc estratègic propi i aliè. Així i tot, com ens recordaria Gramsci en la seva definició d’Estat, és un model que durant anys va mantenir un consens (i una funcionalitat) i amb el joc actiu dels territoris perifèrics. Avui, les tensions són més grosses i el consens, sempre contingent i parcial, s’esqueixa (o té les condicions per fer-ho).
L’esgotament autonòmic
Tot això ens porta a un model de tensions obertes i contradiccions que esgoten el model autonòmic. Per esgotament parlam del final d’aquella idea d’autonomia que permetia un consens actiu entre els territoris i la idea estatal. Per desgranar aquest esgotament mirarem com es manifesta en el marc competencial, institucional, polític i global.
Començam pel primer: les competències. La idea autonòmica entesa com a part d’un bloc constitucional és que les autonomies assumeixen per si unes competències pròpies que poden exercir amb llibertat. Aquest no és l’esquema actual, on l’Estat té competències bàsiques amb la pràctica totalitat de les competències que també poden gestionar les autonomies, mitjançant les clàusules obretes i ambigües de la constitució. Per exemple, l’Estat té competències exclusives en les regulacions bàsiques que afectin la igualtat de drets i l’exercici dels deures (art. 149.1.1a de la Constitució Espanyola). La pregunta és: què no ho afecta? Així és com no se sap on comença i on acaba la competència de cadascú. Aquest fet porta a un conflicte constant sobre els drets i deures dels territoris. Un conflicte mai resolt.
El darrer intent d’assumir un sostre competencial alt de manera autocentradora segurament va ser l’Estatut de Catalunya del 2006. El resultat és conegut: Sentència del Tribunal Constitucional. El relat conegut d’aquesta sentència és que “deroga” l’Estatut o les seves qüestions claus. Ara bé, tendeixo a diferir d’això. De fet, el perill central és que no deroga directament: manté en peu l’Estatut i la majoria de les seves clàusules, però les reinterpreta i les matisa tancant la possibilitat del seu màxim desplegament. Això té un efecte central: 1) La interpretació és erga omnes, és a dir, afecta a tota la resta d’Estatuts per igual i no a la clàusula en si en discussió del català, i 2) posa en conflicte directament el que hauria de ser el “bloc de constitucionalitat”, tancant la possibilitat d’una delimitació competencial des de les perifèries (des de cap d’elles).
Aquest conflicte arriba també a la nostra terra: tot i tenir competències de dret civil, a causa de la doctrina constitucional (i arran de les sentències de la regulació de lloguer catalana) difícilment podem regular els nostres contractes de lloguer (i, per tant, plantejar una política de preus pròpia). Hem d’esperar a una regulació bàsica estatal, en unes instàncies (que com veurem just ara) no tenim capacitat d’incidència territorial. I aquest és sols un exemple de molts. La conflictivitat del REIB, el règim econòmic i fiscal gràcies a un fet tan físic i real com la insularitat que esdevé una odissea de negociació i de compliments i incompliments estatals en el marc de les seves competències, en seria un altre. Al final, l’Estat té competències bàsiques en les quals haurien de ser competències exclusives i, en altres casos, per aconseguir l’exercici de les competències (legislatives o executives) de l’Estat per aconseguir qüestions centrals i de consens al nostre territori, hi ha conflictes constitucionals o polítics insalvables.
El segon senyal d’esgotament del projecte autonòmic és en l’àmbit institucional. Si mirem el model alemany, el Bundesrat, la cambra baixa, esdevé un contrapoder territorial dels governs dels Länder. Res que afecti els Estats federats d’Alemanya passa sense que els Estats tenguin un poder real i efectiu de decisió sobre ells. Un altre cas: als Estats Units, un model federal bastant diferent de l’alemany, la cambra amb més pes legislatiu és el Senat, la territorial, elegit per dos senadors per Estat. Tot i que el Senat americà actual és llunyà de la idea originària dels revolucionaris americans (i no hem de menystenir que té, avui, greus dèficits democràtics), és habitual que els candidats pel Senat centrin gran part de la seva campanya al territori. En canvi, a Espanya, el poder territorial d’aquesta segona cambra és mínim. Tot i elegir-se per territoris, ni els debats de les eleccions generals al Senat ni les votacions que s’hi donen tenen la voluntat de fer un control territorial a l’acció legislativa i executiva central. Al Senat, els pobles no condicionen governs ni tenen la capacitat d’incidència que té el Congrés. Això no vol dir que no se’n puguin obtenir resultats de l’acció política allà, però sí que podem convenir que no esdevé la cambra de veu dels governs o pobles de l’Estat. En resum, en el marc institucional espanyol els pobles no constitueixen poder propi.
La manca d’aquesta institucionalització d’espai polític dels territoris fa que la discussió es mogui al Congrés on els territoris sols tenen veu si hi ha una força política que els investeixi d’aquesta rellevància. La resta de debats territorials o es judicialitzen al Tribunal Constitucional TC o es vehiculen a una conferència de presidents. Aquestes conferències segueixen un esquema presidencialista (i, per tant, contrari a les pluralitats reals dels territoris) i sols es convoquen si hi ha la voluntat de l’Executiu i, per tant, tot està mancant de mandat democràtic.
A banda queda que les institucions existents territorials no es corresponen amb la realitat social, funcional o nacional existent. En el nostre cas, la impossibilitat d’atorgar un vertader poder als Consells insulars com a ens de govern real de les Illes n’és un exemple. Al final, l’esquema estatal es replica en les estructures autonòmiques: no podem determinar el nostre encaix territorial lliurement. Un segon cas és el tema municipal: els Ajuntaments se’ls demana molt més que el que la seva autonomia fiscal (determinada des de l’Estat) pot permetre. Alhora que els municipis ja no es corresponen amb les dinàmiques funcionals de la població i manquen incentius per crear altres institucions territorials de subsidiarietat com àrees metropolitanes o comarques que atenguin les noves realitats, mentre estructures decimonòniques com les províncies segueixen funcionant o condicionant el desenvolupament dels territoris i les seves possibilitats d’autogovern. Aquí, l’esquema de pacte sinal·lagmàtic i sobirà de municipi a Estat no és present.
Per tant, si el marc autonòmic hauria de ser que cada autonomia pogués decidir el seu propi marc territorial a partir de l’autonomia municipal i personal, les velles estructures de la província, entre altres legislacions bàsiques estatals, ho impedeixen. A més que manca un espai polític real dels territoris des d’on construir el poder central del conjunt dels pobles. D’aquesta manera, l’autonomia s’ha esgotat en el pla institucional de manera clara.
A tot aquest esquema se li suma la idea de la reestructuració global on els Estats són massa grans i massa petits al mateix temps. Vivim en l’era que les grans empreses concentren un capital tan elevat com el PIB de molts països i on la proliferació de grans organitzacions internacionals sobrepassa els espais de decisió dels Estats. Al mateix temps, entram dins l’espai de la interdependència: ja no hi ha subjectes amb llibertat absoluta de decisió, ja que la seva decisió condiciona o està condicionada a dinàmiques sistèmiques i processos espacials i temporals que se li solapen. Dit en unes altres paraules, com fer una acció contra el canvi climàtic sobirana si la resta no la fa?
Això porta més que mai a una revalorització del poder territorial més petit i una intensificació de la idea de la subsidiarietat i de la construcció de fòrums més plurals. El vell esquema d’Estat-regió-ciutat es romp3. El sorgiment de la ciutat global i de les grans metròpolis i les seves connexions porta que un mallorquí compri sabates dissenyades a Londres, fetes a una ciutat del sud-est asiàtic, però d’empresa inquera, sense que l’Estat o les autonomies puguin establir cap control ni establir el mercat. Divisió internacional del treball per damunt de poders investits de sobirania estatal. La ciutat, les empreses i els espais del capitalisme contemporani porten a repensar també com es configura la sobirania i el territori. El model de competències confuses, de falta de veu dels pobles i de falta de fraternitat fa que el model autonòmic no sigui el més adequat per aquest moment que vivim. El model autonòmic no s’adequa al món de les interdependències i fa que es jugui en contra dels interessos dels pobles que integren l’Estat. El dumping fiscal de Madrid crec que n’és l’exemple més clar: els territoris competeixen i esdevé una carrera per generar valors pel capital.
Tot i això desemboca en un esgotament polític. A l’anterior cicle polític en vam tenir proves: per una banda, el cicle de mobilitzacions que va tenir dimensions territorials diferenciades (el TIL, la Primavera Valenciana…) o que va portar a noves forces a repensar el model territorial en el si de l’Estat (el primer Podem i la idea de plurinacionalitat). Aquests primers indicis que feien una aposta deconstituent, el “no ens representen”, es varen topar de cara que esmenar el Règim era també esmenar la seva forma territorial i les seves limitacions. Per altra banda, hi va haver un sorgiment de moments populars d’atac frontal al sistema autonòmic. Segurament el Procés és el cas més clar, amb una esmena a la totalitat arran de la frustració de l’Estatut del 2006 i les mobilitzacions multitudinàries. Ara bé, no ha estat l’únic. El conflicte territorial, de fet, ha incrementat en els darrers anys.
Així, més enllà de Catalunya-Espanya, l’esgotament autonòmic, amb cada un dels casos particulars del seu territori, ha propiciat nous actors polítics fruit de les tensions existents. L’Espanya Buidada i Teruel Existe en són un cas. Un segon cas és el del ressorgiment de l’andalusisme polític o com el galleguisme lidera l’oposició al seu territori. Fins i tot Madrid ha desenvolupat una força auto-centrada com Más Madrid que ha sobrepassat la lectura de què ha de ser la Regió de Madrid i quin paper ha de jugar. Moltes d’aquestes forces fruit d’una rearticulació de les “del canvi” o fruit del seu final o esgotament al final del cicle polític. A això cal afegir-li el fenomen de Vox, també producte de l’esgotament del projecte autonòmic, però en aquest cas des de l’altra cantó: aquell conviure d’Ortega i Gasset que les forces conservadores havien acceptat a mitges, per ells, ja es fa impossible i s’hi oposen frontalment.
Tot això fa que, sigui la dreta o sigui l’esquerra, la governabilitat de l’Estat està condicionada a les forces que representen aquest esgotament. Ara bé, aquestes forces, per un costat o per altre, no tenen la capacitat necessària per implementar un nou consens, una nova entesa hegemònica de què fer ara que això ja no ens funciona. Aquest és l’impàs on ens trobam. Podem ha guardat baix la catifa la idea del “procés constituent” i la “plurinacionalitat”. El sobiranisme català esdevé desorientat i, pel que fa a la resta, reorienten l’estratègia davant un nou cicle que sembla obrir una època institucional i de replegament.
Nou projecte sobiranista: tensió interna
I davant aquest esgotament, què fer? Si l’Estat és un camp de joc ple de contradiccions, com jugar-hi dins ell des de la posició del sobiranisme? Aquesta és la pregunta que ens queda per respondre.
Per una banda, una alternativa és el xoc directe: el projecte autonòmic està esgotat, per tant, dinamitem-lo. És el Procés de Catalunya. El resultat, ara, ja el sabem. En una lluita frontal, tot i la força popular que es pugui arreplegar, es pot tenir les de perdre si no es compta amb una part important del poder estatal al teu costat. És el que Garcia Linera li diu “passar de l’hegemonia gramsciana a la leninista” (García Linera, 2020, p.190-191)., en el sentit que si no tens les forces fàctiques al teu costat (i per tant hi ha un treball de canvi estatal també en la lluita política), per molt esgotat que estigui culturalment el model, no aniràs a cap lloc. L’altra alternativa, el canvi polític estatal sense tenir en compte les forces territorials que facin d’avantguarda, poc futur té. Basta mirar la deriva dels espais de les “forces del canvi” en les zones on comptaven amb més suports.
Això porta al sobiranisme a ser la força més ben posicionada per oferir una alternativa de canvi social i polític al model del Règim del 78. Ara bé, per poder-lo fer possible, en aquest context on el xoc perifèria vs. Estat no funciona, el que cal és una aliança de totes les forces dels pobles i regions de l’Estat de caràcter progressista per 1) accentuar les contradiccions que impedeixen tenir una vida digna a la població fruit de l’esgotament del projecte territorial actual i 2) oferir alternatives auto-centrades, però deconstituents del conjunt del Règim del 78. Res que no s’hagi fet: el Pacte de Tortosa, el Pacte de Sant Sebastià… Ara ens cal una actualització al segle XXI d’aquestes experiències i liderar-les des del sobiranisme.
Abans d’arribar aquí, el sobiranisme ha de jugar una geografia variable, amb aliances “clàssiques” com les que constitueixen les forces dels Països Catalans, però sumant noves veus i reorientant marcs d’acció, braç a braç amb forces com Más Madrid, l’Espanya buidada, Canàries… i altres expressions de l’esgotament autonòmic des de la perspectiva progressista. Hem de ser el nexe amb el galleguisme, l’andalusisme i el nou plantejament estatal d’ EHBildu. De mica en mica, anar construint, en conjunt, una força de canvi, aquell HDP ibèric de Toni Trobat (2018).
Retornant a Poulantzas i traslladant-lo al nostre terreny: si l’Estat és un camp estratègic, actualment hi ha uns territoris subalterns sense capacitat d’articulació entre ells (per localisme d’alguns, per falta de cultura confederal o per barreres ideològiques històriques) i unes elits que gestionen la desbandada com poden. És el moment que la frontera de joc sigui articular-nos les diferències i fer que les contradiccions facin ingovernable l’autonomia en favor de major autogovern per tothom. Tornar a ser l’avantguarda i discutir, de cara a cara, què és l’Estat espanyol i el seu Règim. Processos (de) constituents. Anem-hi?
Bibliografia
Mezquida, A. (2015). El valencianisme enfront d’Espanya: Una anàlisi estratègica. Fundació Nexe.
Montés, J. (2022). Després de la pandèmia: el retorn de l’Estat. Revista Debats pel demà “Lluita de classes amb classe”, 1, p. 7-16.
Gramsci, A. (1933) Quaderns a la Presó, Volum. 5, Quadern 15.
Poulantzas, N. (1979). Estado, poder y socialismo. Siglo XXI.
Garcia Linera, A. (2020). ¿Qué es una revolución? Y otros ensayos. Clasco.
Domènech, X. (2020). Un haz de naciones. Peninsula
Pi i Margall, F. (2010). Les Nacionalitats : escrits i discursos sobre federalisme. Intitut d’Estudis Autonòmics (Generalitat de Catalunya).
http://www.gencat.cat/drep/iea/pdfs/CF_LesNacionalitats.pdf
Capella, J.R. (2008). Fruta Prohibida. Trotta.
Trobat, A. (2018, 12 de novembre). Cap a un HDP ibèric? El Temps. https://www.eltemps.cat/opinio/5538/cap-a-un-hdp-iberic
1 Gran part d’aquesta reflexió es pot extreure del llibre d’Amadeu Mezquida, El valencianisme enfront d’Espanya: Una anàlisi estratègica (2015) i traslladar-se al mallorquinisme.
2 Escrit el 1933 des de la presó, al seu volum 5, quadern núm. 15 dels Quaderns a la presó de l’autor sard.
3 La redefinició de la sobirania ha estat llargament argumentada per autors com Juan Ramon Capella, en especial a la seva obra Fruta Prohibida (2008). Pel que fa al punt de vista urbà, també ho han plantejat Saskia Sassen, amb el llibre Global Cities (1991) o Richard Senett a Building and Dwelling (2018).
