Fa poques setmanes les imatges de supermercats mallorquins amb els aparadors buits a causa de l’aïllament provocat pel temporal, varen ser notícia als mitjans de comunicació i cridaren l’atenció a moltes persones. Les imatges mostraven una realitat inqüestionable: l’absoluta dependència de Mallorca dels aliments importats. No era una qüestió nova ni desconeguda, però les imatges tenen un poder molt superior a les paraules i per això han contribuït a posar sobre la taula de debat el tema de la sobirania alimentària.
És evident que una gran part dels aliments processats i envasats que omplen els prestatges de les botigues són d’origen extern. I de manera més concreta encara: són productes controlats per un nombre escàs de multinacionals com Nestlé, Unilever o Danone. El seu domini és absolut en begudes, lactis, cafès, xocolates, galetes, menjar infantil, gelats, congelats, etc. Per això quan s’avalua el pes de la producció alimentària local sovint es fa en exclusiva sobre el producte fresc: la fruita, la verdura i la carn. Aquests aliments no transformats es vinculen de manera directa amb les produccions agràries i ramaderes, i a més a més, són de fàcil avaluació, ja que per Mercapalma, empresa de la qual l’Ajuntament de Palma n’és soci majoritari, hi passen més d’un 90% dels aliments frescs consumits a Mallorca.
L’anàlisi de les dades del consum alimentari a Mallorca, i del flux d’aliments locals que arriben a Mercapalma, amb relació al total del consum d’aliments frescs, ens dóna un percentatge de producció local que està entre el 15% i el 20%, que a les altres illes seria menor (a Eivissa podria estar sobre el 5%). Però el que crida l’atenció de les dades és que a finals del segle XX aquesta proporció era del 50% i que és en el darrer decenni, sobretot a partir de la crisi econòmica iniciada el 2008, que la caiguda del consum de producte local s’accelera. Una caiguda que ve del fort retrocés de les hortalisses i la carn, no tant de la fruita que ja havia caigut en la dècada de 1990. Podem concloure doncs que tot i que la crisi agrària es va manifestar ja en els setanta, en un primer moment el creixement turístic es va basar en aliments d’origen local, fins i tot contribuint a la intensificació de les produccions (les vaques de llet a Sant Jordi i Campos en són un exemple), però en la segona meitat dels vuitanta i en els noranta, coincidint amb l’entrada a la Unió Europea i amb els canvis en la distribució, de cada cop més concentrada, el model alimentari balear es va decantar de les produccions locals.
Aquesta tendència a la deslocalització ha tengut el seu paral·lel en l’augment astorador de les terres abandonades, amb les seves greus conseqüències territorials, ambientals, econòmiques, paisatgístiques i socials, i en la reducció espectacular del nombre d’agricultors, que també s’ha intensificat en els darrers anys, mentre canviaven els hàbits i els sistemes de producció i distribució d’aliments. Val a dir que aquests fenòmens són generals als països amb economies desenvolupades, l’especificitat balear és en la intensitat de la crisi agroalimentària, determinada per la insularitat i pel model d’economia turística que s’ha imposat.
Tranquils, és el mercat
Què està passant en el sistema agroalimentari? Té remei un procés tan abassegador, tan massiu i tan generalitzat de destrucció de les produccions locals? Bé, no ens preocupem, és el capitalisme. No està passant altra cosa més que la consolidació de la globalització econòmica sota direcció de les grans corporacions i el seu progressiu domini dels sistemes de producció i distribució agroalimentaris.
És la mateixa roda que hi ha al darrer del canvi climàtic o de l’augment de les diferències socials i de la pobresa. En aquest model els sistemes agroalimentaris enfocats a satisfer necessitats socials, necessitats de les persones, no juguen cap paper. Canviar el sistema alimentari implicaria reconfigurar el sistema econòmic i les relacions comercials entre els països, revertint el sistema imposat per la ideologia ultraliberal i introduint processos inspirats per altres valors. Sols extraient l’alimentació del pur domini del mercat globalitzat i considerant-la un dret humà, tant en la producció com en el consum, es poden aconseguir resultats efectius. D’això és del que parlam quan defensam la Sobirania Alimentària.
No voldria que es pogués pensar que defens que no hi ha res a fer si abans no es canvia el món. Es poden i hem de fer moltes coses mentrestant. Però he fet aquesta consideració, a risc de semblar utòpic o catastrofista, per situar en les seves justes dimensions la magnitud dels problemes als quals hem de fer front. M’agradaria insistir en la comparança amb els problemes derivats del canvi climàtic, ja que la crisi alimentària i la crisi climàtica tenen les mateixes causes i les mateixes solucions. Ni un problema ni l’altre els podrem resoldre en exclusiva a partir del voluntarisme individual dels ciutadans, ni amb mesures limitades preses per les comunitats autònomes o, fins i tot, pels estats. El problema és global i necessita solucions globals, que poden sortir, és cert, de pràctiques i pensaments locals. Aquí hi ha la gràcia de la qüestió.
La mobilització pagesa
Però què passa quan el sistema va fent la seva i va engegant del mercat els pagesos, incapaços de sobreviure d’unes produccions que no tan sols no donen guanys, sinó que sovint donen pèrdues? I què passa si els responsables polítics no són conscients de la situació i van prenent decisions sense cap ni centener? Aleshores la protesta pagesa pot esclatar i manifestar-se amb molta intensitat.
Personalment pens que el que ha passat les darreres setmanes no és res devora el potencial reivindicatiu que hi ha acaramullat a la pagesia i que pot explotar en qualsevol moment. La unió entre les diferents organitzacions agràries, des de la conservadora ASAJA a les progressistes COAG, UPA i Unió d’Unions, ha donat al moviment una important capacitat de convocatòria i també ha limitat la capacitat de banda de la dreta d’instrumentalitzar la mobilització. Però, insistesc, el moviment té corda per estona perquè el malestar és fort i hi ha la sensació entre els agricultors que s’està capolant la pagesia. De com responguin les instàncies de govern a les reivindicacions pageses en dependrà l’evolució futura del moviment. Però aquí s’han de tenir en compte coses tan complexes com la negociació de la PAC, en un moment en què l’escampada britànica amenaça d’acabar en una reducció notable dels fons agrícoles, o com la gestió del govern de coalició progressista que, de moment, sembla apuntar cap a l’adopció de línies d’actuació novelles, amb una menor prostració servil davant la doctrina desreguladora i ultraliberal dominant a la Unió Europea i en una major defensa dels drets dels assalariats agrícoles.
Canviar el model
Els prestatges buits dels supermercats de Mallorca i la reivindicació pagesa d’una major justícia en el comerç alimentari són dos fets íntimament relacionats, perquè si hi hagués justícia, els productors locals no serien expulsats del mercat i els prestatges no es buidarien en moments de tempesta i incomunicació temporal. Tan sols posant a son endret el sistema alimentari i fent-lo pivotar sobre les produccions locals, i això vol dir amb preus justs pels pagesos, podrem canviar el model ara vigent. Però això és bo de dir i mal de fer. Per dir-ho de manera simple: ens calen instruments d’organització de la cadena alimentària i de regulació dels mercats que vagin dirigits a sostenir els preus a un nivell suficient per a compensar la feina feta. Això és el que sembla suggerir el paquet de mesures acabat d’aprovar pel consell de ministres, com a resposta a les mobilitzacions pageses, que introdueix una clàusula obligatòria en els contractes que assenyali que el preu pactat cobreix els costos de producció, prohibeix la «venda a pèrdues» i obliga al registre i supervisió de tots els contractes. Encara és prest per treure’n conclusions, però podríem estar davant un canvi de signe en les polítiques agràries si les mesures aprovades aquests dies es poden aplicar i demostren la seva validesa.
