4.2 El 28 d’abril,

 

una fita important

El 28 d’abril s’enfronten a les urnes dos projectes confrontats, els que volen tornar enrere quaranta anys, que volen abolir l’avortament, limitar els drets laborals i socials i de les dones, carregar-se l’estat de les Autonomies, en definitiva, volen menys democràcia i més crispació i els que volem més democràcia amb valors republicans, acceptació de la plurinacionalitat, més drets civils i socials i la solució dels problemes per la via del diàleg. En el primer hi trobam el tripartit neofranquista de PP, Ciudadanos i VOX i en el segon el PSOE, PODEMOS i partits sobiranistes. Sense oblidar que el PSOE està profundament dividit. Mentre una part de les seves bases i de la seva perifèria acceptaria repetir l’acord que va fer possible la moció de censura, els barons i els vells carcamals al voltant de Felipe González i Alfonso Guerra mai promouran un acord amb els sobiranistes.

No podem oblidar que aquesta confrontació electoral es produirà en el marc d’una greu crisi del sistema que fa anys que es va covant. El 15 M, enmig d’una corrupció que feia pudor per tot arreu, ja havia tret a la llum les seves contradiccions. Les polítiques per abordar la crisi econòmica havien deixat clar que les solucions no eren les mateixes per la gran banca i els grans poders econòmics que per la ciutadania. La víctima, sense cap mena de dubtes, era l’estat del benestar.

El govern es mostrava absolutament incapaç d’enfrontar amb un mínim de lucidesa el final de l’època d’ETA. Les espectaculars mobilitzacions del procés a Catalunya obrien una altra via d’aigua. La dimissió del rei Joan Carles I feia palesa la crisi de la monarquia. I les eleccions europees qüestionaven greument el bipartidisme. En definitiva, quatre dels pilars fonamentals de la Constitució, l’estat del benestar, el model territorial, la monarquia i el bipartidisme, feien aigua per tots els costats.

Des de les eleccions generals del desembre del 2015 vivim una etapa d’inestabilitat política sense precedents d’ençà de l’aprovació de la Constitució. Recordem que el nou Parlament fou incapaç d’elegir un nou govern. Vàrem viure vuit mesos de govern en funcions, sense control parlamentari, de paralització i estancament absolut. No hi va haver més remei que repetir les eleccions i el resultat fou el mateix.

El Partit Popular no fou capaç d’assolir majoria absoluta, el PSOE i Ciudadanos tampoc sense el suport de Podemos i només hi havia una majoria aritmètica possible: PSOE, PODEMOS i Partits sobiranistes. Per evitar aquesta diabòlica combinació, segons una part de les forces polítiques, els sectors espanyolistes i casposos del PSOE, hagueren de donar un cop d’estat dins el PSOE i llevar d’enmig en Pedro Sánchez i solament després, tornaren a deixar governar en minoria el PP.

El nou i vell President del Govern va exercir de Don Tancredo, i va suportar estoicament les mobilitzacions dels pensionistes que posaven damunt la taula un altre element de la crisi de l’estat del benestar, les pensions. La gran mobilització del 8 de març que qüestionava la brutal violència de gènere i deixava clar que no se suporta més el patriarcat i, òbviament, el procés català que en aquests anys seguia mobilitzant més de dos milions de ciutadans, fins a deixar en ridícul l’Estat celebrant l’1 d’octubre un Referèndum, que a pesar de la brutal repressió de les forces de seguretat estatals, hi votaren 2.300.000 ciutadans i ciutadanes. Després vingué el 155 i l’empresonament i l’exili dels líders independentistes.

Però va fer falta la sentència del cas Gürtel per provocar la moció de censura. Aquest cop sí que Pedro Sánchez va accedir a la Presidència del govern amb el suport del PSOE, Podemos i els partits sobiranistes. Una gosadia que els poders del sistema no podien permetre i que boicotejaren des del primer moment. I quan el President Sánchez va acordar amb la Generalitat posar en marxa una taula de diàleg de partits catalans, amb un «relator» nomenat pel gobierno, l’Espanya profunda esclatà d’indignació. El tripartit d’extrema dreta organitzà una manifestació a la plaça de Colón, i els carcamals del PSOE, una vegada més, qüestionaren el seu Secretari General i l’obligaren a convocar noves eleccions.

Per tant si volem evitar que la dreta i l’extrema dreta, que cada cop s’assemblen més, treguin majoria absoluta, hem de votar opcions d’esquerres. Però no és tan senzill com en l’època d’or del bipartidisme, quan el PP era la dreta i el PSOE l’alternativa. Ara ni el PP tindrà majoria absoluta ni el PSOE tampoc. El PSOE per barrar el pas al trifaxito necessitarà aliances i tot fa pensar que Podemos, debilitat per les seves crisis, sobretot a les convergències de la perifèria, no tindrà vots suficients per garantir un govern PSOE-Podemos.
És per això que votar Podemos des de la nostra comunitat autònoma tampoc és «un vot útil» par garantir una majoria progressista al futur Congrés de Diputats.

I molt manco «útil» és un vot a un PSOE profundament dividit amb uns barons i una vella guàrdia disposada a defensar la monarquia i l’statuquo, passi el que passi, i que abans que pactar amb la perifèria ho farà amb Ciudadanos. Un pacte que, si té majoria suficient, seria nefast pel nostre autogovern, incapaç de trobar solucions a la situació de Catalunya i probablement disposat a agreujar les relacions amb el País Basc, qüestionant el concert econòmic.

És per això que estic convençut que el vertader vot útil per desenvolupar polítiques progressistes, ecosocialistes, democràtiques i que cerqui solucions negociades al problema territorial és al vot a opcions sobiranistes d’esquerres de Galícia, País Basc, Navarra, Catalunya, País Valencià, Illes Balears, Canàries…

Se’m podrà argumentar que fins ara les forces sobiranistes de les Illes no han aconseguit mai col·locar un Diputat al Parlament Estatal i és veritat i a més reconec que aquesta vegada tampoc és senzill. Accepto que no és fàcil que MÉS per Mallorca tregui el Diputat, però amb absolut puc acceptar que el vot al PSOE o a Podemos és útil i el de més no. Més aviat penso que és el més útil dels tres.

A més crec que aquest cop, essent difícil, té més possibilitats que altres vegades. Per què a les darreres eleccions generals, el candidat de MÉS, Toni Verger, va treure aproximadament 34.000 vots i li faltaren 10.000 per sortir diputat. Però en aquelles eleccions el Partit majoritari, és a dir el PP, va treure més de 140.000 vots. Ara tot indica que el partit majoritari podria que podria ser el PSOE, difícilment arribarà a les xifres del PP en números absoluts de vots, la qual cosa suposa que el nombre de vots necessaris per optar a l’elecció baixarà significament, és a dir, seran necessaris menys vots per sortir elegit. Difícil però, per mi que durant molts d’anys, abans a IU i darrerament a MÉS sabia que el meu candidat no seria diputat, ara no penso el mateix. Els que votin a Podemos ho faran amb l’esperança que el diputat balear sumi el suficient perquè Podemos doni la majoria absoluta al PSOE. Personalment crec que aquesta equació és tant o més difícil que treure el Diputat de MËS.

Per això estic convençut que ho paga posar tota la carn a la graella per col·locar a Guillem Balboa al Parlament estatal però també per què són molts els que sabem per pura experiència que entre els diputats mallorquins que puguin sortir dia 28 d’abril, l’únic disposat a arribar fins al final per defensar el nostre autogovern i en conseqüència un bon finançament per a les Illes és en Guillem Balboa i per què en Guillem encapçala una candidatura formada per MÉS per Mallorca, Més per Menorca, Ara Eivissa i amb el suport de Formentera. I com que estic totalment convençut que el sobiranisme d’esquerres a casa nostra necessita un projecte que sigui confederal però que sigui comú d’Illes, crec que aquesta candidatura ens ajudarà a recórrer aquest camí que fins ara ens està resultant més difícil del que pensàvem.

I per últim per què no podem oblidar que un mes just després de les eleccions del 28 d’abril en tenim unes altres, municipals, als Consells, al Parlament i europees que també són decisives. Cal també barrar el pas al bauçanisme, cal mantenir els governs d’esquerres i si m’ho permeteu, cal que el sobiranisme d’esquerres faci un gran paper. I tot allò que aconsegueixi la candidatura a les eleccions generals és terreny guanyat pel mes de maig, on tinc absolutament clar que desitjo el millor resultat possible a les candidatures de MÉS per Mallorca.

També és important la coalició Unidas Podemos-Veus Progressistes que es presenta al Senat per Mallorca. No podem oblidar el paper que ha jugat el Senat en aquesta legislatura, a l’hora d’aplicar l’article 155, o com a instrument del PP per bloquejar lleis progressistes que venien del Congrés dels Diputats. I també cal tenir present que en la diversitat de candidatures i el fet que cap d’elles destaqui molt per damunt les altres, serà més fàcil treure un candidat per la circumscripció de Mallorca. Per això donar el suport a Rosa Cursach és un vot útil.