4.1       

Anotacions urgents

               per a un debat necessari

Estem vivint temps de convulsió política. El capitalisme va decidir que un factor fonamental de la seva crisi era el sistema democràtic tal com l’anàvem coneixent. Això és, un espai de drets, deures i llibertats amb normes sobiranes amb capacitat d’ordenar la vida en el seu territori, capaç de limitar la llibertat de moviments de les transnacionals o de garantir nivells de protecció social que, des del capital, entenen que dificulten la lliure competència. O, dit d’una altra manera, massa drets per a les persones, el medi natural o els seus pobles, suposen pocs beneficis per a les empreses.

Davant aquesta lectura i la posada en marxa d’arquitectures cada vegada més garantistes i laxes per al gran capital calia esperar si més no que l’esquerra fos capaç d’erigir-se en alternativa o contrapoder social, popular i institucional davant aquest propòsit funest per a les classes populars desplaçant així a una socialdemocràcia agonitzant per la seva falta de lideratge per a frenar aquests atacs a persones i pobles. Però no va anar així, ja que excepte comptades excepcions, l’ofensiva neoliberal va deslligar una ona de descontentament social que en lloc d’apoderar a les esquerres i ajudar-les a pujar fins al lideratge social, va aconseguir aixecar un espai polític populista d’extrema dreta que, apel·lant a la por, ofereix refugi i causa comuna a masses de gent cada vegada més desorientada i temorosa.

Així, veiem com el neofeixisme recorre Europa i ho fa ajudant-se a pujar a espais de poder i representació negats per a aquests des de la fi de la Segona Guerra Mundial. Hongria, Polònia, França, Alemanya, Holanda, Itàlia, Espanya i molts altres països estan sofrint els símptomes d’aquesta malaltia, que no és sinó una mutació o actualització del feixisme. És, en definitiva, la imposició d’un nou ordre el que està en joc a tot arreu: en el món, Europa i Estat espanyol (alguna cosa que a Euskal Herria no li resulta indiferent atès que continuem sent part d’aquesta, encara que pugui no agradar-nos).

Així, d’aquest diagnòstic i d’anar aportant a aquesta estratègia neix l’aposta per un Front Democràtic antifeixista i anti-oligàrquic que EH Bildu ve proposant des d’Euskal Herria, el nostre àmbit natural d’actuació, a la societat i davant els diferents comicis que tenim per davant.

En el context europeu i sense obviar, en honor a la justícia, la necessitat de concórrer amb altres forces per a garantir presència, la idea cobra sentit en una doble perspectiva: D’un costat, per la necessitat de buscar un aparador internacional de denúncia de la involució democràtica en l’Estat espanyol envers els pobles i persones que l’integren en l’actualitat, d’una altra part, per a contribuir a generar aquest espai de contrapoder al qual hem fet al·lusió.

En l’Estat espanyol sostenim la mateixa opció de coalicions democràtiques, antifeixistes i anti-oligàrquiques i, com assenyalàvem abans que aquesta fase històrica, àdhuc tenint mateixa matriu adquireix accents diferents segons el marc d’aplicació, li donem a la mateixa un caràcter sobiranista.

La involució democràtica en l’Estat espanyol és no ja una amenaça vetllada, sinó un negre horitzó si les dretes guanyen o si la socialdemocràcia es conforma a frenar-los a costa de sacrificar principis bàsics per a no adobar el terreny d’odi i por de la ultradreta. Exemples d’aquest sacrifici del PSOE, que no sembla vagi a poder frenar un Podemos subsumit en milers de conflictes interns, són la negativa del govern a deixar salpar a salvar vides a l’Open Arms o al Aita Mari, la defensa del 155 a Catalunya i el tancament de portes a qualsevol sortida dialogada bilateral que reculli el dret a decidir, l’augment del pressupost de defensa o la defensa fèrria de la monarquia, el manteniment de la dispersió i la política penitenciària de venjança o el debat obert al qual es presten sobre la recuperació per part del poder central de diferents matèries exclusives de les Comunitats Autònomes, sanitat, educació, etc.

Per això diem que, si bé abans s’acariciava per diferents sectors i intel·lectuals d’esquerra, la idea d’una segona transició que, una vegada alliberada de la pressió franquista que va sofrir la primera, fóra capaç d’articular espais de més llibertat i drets, i marcs de decisió democràtics per a garantir una plurinacionalitat efectiva i real, ara resulta evident que aquesta idea de segona transició semblen acariciar-la les dretes per a tancar de forma abrupta amb els debats pendents des del 78 (monarquia sí o no, dret a autodeterminació, estat social i laic, igualtat efectiva i real entre dones i homes, etc.).

Els exemples per a sostenir aquest temor sobre l’acció de les dretes són innombrables però basti com a exemple l’atac a les dones i al feminisme (potser per la seva potència organitzadora demostrada tant el 8 de març com en el dia a dia) d’aquestes últimes setmanes tant pel PP amb el seu atac al dret a l’avortament, com per C´s amb el seu feminisme “liberal” (sic) o per Vox amb el seu qüestionament de les polítiques contra la violència patriarcal.

Així, aquesta aposta d’EHBildu per conformar fronts amplis de caràcter democràtic, sobiranista, antifeixista i anti-oligàrquic té com a objectius tant blindar el nostre limitat autogovern actual com la mateixa supervivència de la nostra aspiració legítima a ser una nació sobirana i lliure amb tot el poder a les nostres mans. Però no només això, la nostra aposta per aquest front, que per les característiques citades en el paràgraf anterior només pot ser d’esquerres, cerca convertir-se en la clau de qualsevol futur govern després del 28 d’abril.

D’aquesta manera, serà el sobiranisme d’esquerres (ERC, EHBildu i potser CUP i/o BNG) els qui, amb una unitat d’acció i coordinació conjunta tinguin els escons necessaris per a impedir un govern de les dretes i la vegada per a posar condicions a les esquerres espanyoles si són aquestes els qui aspiren a governar. Aquesta possibilitat trencaria un esquema de funcionament bàsic en l’Estat espanyol que determinava que, mancant majories absolutes, sempre es podia comptar amb un nacionalisme moderat pactista (PNB i CIU) que garantís l’estabilitat de la seva institució principal.

I si aquesta possibilitat es materialitza, estarem en disposició d’assenyalar amb claredat a l’Estat que: les dretes no governen perquè som antagonistes d’aquestes, si les esquerres volen governar, han de ser capaces de contraposar a la involució democràtica l’aprofundiment en un model plurinacional i no només ser dic de contenció a l’extrema dreta. I si no ho volen, la inestabilitat s’apoderarà de l’Estat espanyol portant-lo a un cicle d’italianizació i descrèdit encara major de la classe política.

Comparteix l'article