4.1 A qui pot molestar la Renda Bàsica Universal i Incondicional?

Els qui defensam des de fa bastant d’anys una renda bàsica universal i incondicional (a partir d’ara RBUI), ho feim des del punt de vista d’exigència d’un dret de ciutadania. Una persona per a poder exercir plenament el seu dret a la llibertat, necessita fer-ho sense tenir una submissió econòmica. Una persona que ha de vendre en el mercat la seva força de treball per a poder subsistir ella o la seva família, sempre té d’una manera explícita o implícita, una dependència que la condiciona.

Els sindicats, en rompre la relació individual patró-obrer, per la negociació col·lectiva amb la patronal i amb l’existència dels delegats sindicals, són un contrapoder que pot apaivagar la relació de domini vertical entre el patró i l’assalariat. Els drets sindicals s’han aconseguit a base de lluites i conflictes. Però sempre poder ser reversibles (les darreres reformes laborals) i des de la nova hegemonia del neoliberalisme, també s’intenta afeblir constantment als mateixos sindicats, per reduir aquest contrapoder molest per a l’increment sense complexos dels guanys empresarials.

Tornar a la relació individual patró-assalariat, és el somni gens amagat dels teòrics de l’excel·lència del lliure mercat. Els falsos autònoms, els treballadors pobres, el precariat de relació laboral parcial i temporal, són els clars perdedors en aquesta nova correlació de forces. Els sindicats no hi arriben prou en aquests sectors. La necessitat de l’esquifit sou per a poder subsistir, fa que qualsevol amenaça u ordre que atempta contra els seus teòrics drets laborals, sigui acceptada de manera conscient o inconscient. Si ets esclau, pots dir el que penses però no tens dret a protestar per les represàlies. Per tant la submissió és l’única manera sensata de poder subsistir individualment, si no aconsegueixes alliberar-te amb una revolta col·lectiva.

Una RBUI permetria pensar les relacions laborals des d’un altre punt de vista. Facilitaria al conjunt de la ciutadania uns ingressos mínims vitals, amb la possibilitat d’adquirir uns marges de llibertat individual molt més amples que els actuals. Plantejaments com el repartiment del treball, els torns amb jornades més reduïdes, contractes parcials o temporals voluntàriament acceptats per compatibilitzar amb altres activitats, valorar socialment el treball domèstic i el de cures al mateix nivell que els altres treballs, facilitar la dedicació al treball de voluntariat social… Estam parlant d’una nova relació de forces en el mercat laboral. Una nova relació de forces que els sindicats podrien aprofitar per reforçar el seu paper en la negociació col·lectiva i en la defensa general dels drets laborals.

La RBUI no seria una màquina de produir bandarres. Un ingrés mínim garantit és una condició necessària per assegurar la subsistència, però no és suficient per assolir una millor existència. Produir mercaderies i serveis seguirà sent necessari i faran falta empreses i treballadors per fer-ho possible. Cal fer una economia productiva que generi riquesa, però també una imposició fiscal progressista que la redistribueixi millor i conseqüentment, per a poder finançar la RBUI. Una economia que encari els reptes del canvi climàtic, la revolució digital, les noves pandèmies, la diversificació productiva sostenible, amb els costos de transició social més baixos possibles. Totes les rendes condicionades i subsidis inferiors a la renda bàsica, així com tots els tràmits administratius inherents, quedarien eliminats. Els valors dels treballs tendirien a remunerar-se segons la seva funció social, i no com ara, que es valoren a la baixa segons el volum de la borsa d’atur que arrosseguen, i que a sobre, s’incrementarà brutalment amb la pandèmia.

Una RBUI podria permetre una transició de model productiu. Oferir un matalàs de protecció a aquelles persones que estan en professions que queden desfasades, i obrir finestres d’oportunitat per a l’adquisició de noves formacions i noves habilitats. Un matalàs de protecció per aquelles persones autònomes que volen iniciar un negoci. Per a la gent que es vol llançar a l’aventura de fer una emprenedoria social, o per compartir activitats en bancs de temps o pràctiques de consum col·laboratiu. I pels empresaris encarar el repte d’aconseguir plantilles estables, ben qualificades i ben remunerades, que sols es podrien aconseguir amb un enfocament empresarial d’aposta per la qualitat del producte i amb una filosofia de veritable responsabilitat social empresarial.

De la mateixa manera que ara veim la sanitat pública gratuïta i l’educació pública gratuïta com un dret universal indiscutible, també la RBUI hauria d’arribar a ser-ho. La RBUI no és una mesura de lluita contra la pobresa, malgrat que també serveixi per a aquest noble objectiu. És una manera d’enfocar les prioritats de l’economia des del punt de vista dels drets i les necessitats de la persona, i no des de la prevalença econòmica avui indiscutida, de voler incrementar constantment els guanys empresarials. Aquests guanys la RBUI no els qüestiona. Però si se’ls obligaria a obtenir-los en un altre terreny de joc, a on ja no jugaran sempre de locals, amb la majoria de vegades amb els àrbitres a favor, ni amb les administracions esportives fent els calendaris i les regles de competició a mida.

Ni els ingressos vitals mínims que parla el govern central, ni la renda social garantida autonòmica són RBUI. Són mesures de protecció condicionada, que benvingudes siguin si ajuden a molta més gent que ha quedat desprotegida, però no són una RBUI, ni per elles mateixes asseguren un camí de transició cap a una RBUI. I així i tot, encara la dreta furibunda ataca aquestes mesures, des del seu odi de classe i des de la seva petulància argumental.

Sembla curiós que quan fins i tot molts d’economistes i dirigents d’empreses multinacionals parlen de la RBUI amb un to de respecte i de valoració seriosa, el debat a les nostres contrades agafi tan poca volada. La nostra dreta cavernària mai s’ha caracteritzat pel seu rigor intel·lectual. En canvi sí tenen ben desenvolupat el seu instint de classe. Saben com a mantenir a ferra-pilla tots els seus privilegis. I el de poder explotar a mansalva és el que més clar tenen. Per això intueixen que una RBUI no els permetria fer-ho tan fàcilment. Sembla clar perquè els hi molesta tant la proposta de la RBUI o d’altres que s’aproximin. I per això les formes tan barroeres per a intentar desqualificar-les.

                                                          Imatge: Ctxt.es