6.2            

Una mirada lingüística i esportiva

L’any 1986, el Mallorca aconseguí a Logronyo ascendir a la primera divisió. Era el 18 de maig i l’endemà el Centre Territorial de TVE a les Illes Balears retransmetia el partit íntegrament.

Al cap d’uns dies, Josep Melià Pericàs, un dels polítics illencs de més prestigi intel·lectual i cultural de tots els temps, ens comentava que amb la narració d’aquell partit s’havia fet més per la llengua catalana que amb hores i més hores de programació. Feia set anys que l’Informatiu Balear estava en antena, cada dia a les 14 hores, com ara. Sempre compromesos amb la nostra societat, cada dia fèiem un gran esforç per poder explicar què passava a les Illes Balears: comptàvem amb uns mitjans tècnics precaris i explicàvem les notícies en la llengua que ens és pròpia, encara que no teníem coneixements lingüístics acadèmics, però sempre intentàvem esser tan curosos com podíem i respectant la diversitat normativa de les quatre illes. Era la primera vegada que un mitjà de comunicació públic oferia les notícies en català i l’acollida dels espectadors va ser molt bona des del primer moment, sobretot a Menorca. Una cosa així, per sort, ara no xoca a ningú. La normalitat de tenir uns mitjans en català, però, no ha impedit el retrocés alarmant que ha experimentat l’ús i la qualitat lingüístics en tots els àmbits; no se’n salva ni un.

La queixa de qualsevol polític de dretes (creiem que és un doi dir «extrema dreta», perquè ja en són, d’«extremats» els d’aquest perfil ideològic) sempre és contra el català i per defensar la supremacia de la llengua espanyola.

Resulta que ells viuen a un altre món, no sabem ben bé a quin. Segons ells, el totpoderós castellà és menystingut, arraconat, atacat i esclafat per la llosa d’un pseudoidioma, que és com consideren la llengua mare. A més, en el seu món, asseguren que els estudiants, des d’infantil a batxillerat, són alliçonats: se’ls instrueix contra el castellà. A quin món viuen? És evident que mai no es passegen pel campus de la Universitat, on la llengua més que predominant dels estudiants, professors, treballs, estudis, etc. és el castellà.

Escarrufa sentir la prèdica de determinats «líders polítics» en plena i permanent precampanya electoral; mai no perden cap oportunitat d’amollar aquell discurs apocalíptic i amenaçant de derogar les lleis que protegeixen la llengua catalana. «El castellà ja no es parla a les escoles», «Els mitjans només són en català»… I ens posam les mans al cap, al·lucinats, que hi hagi concepcions tan i tan oposades d’un mateix fet. Connectam qualsevol canal de televisió o emissora de ràdio autonòmics i constatam que la majoria de les persones que hi apareixen parlen en castellà o en un català més que macarrònic.

Traslladant la qüestió idiomàtica al terreny esportiu, la realitat no canvia gens. És desesperant haver de sentir uns locutors que, sobretot parlant de futbol, reprodueixen un llenguatge saturat de tòpics traduïts del castellà, i que els arrosseguen i incorporen en la seva lletania sense plantejar-se si allò que diuen té sentit (idiomàtic i de contingut!): «posar tota la carn a la graella», «afusellar el porter», «agafar el bou per les banyes», «es defensa com un gat panxa enlaire»… Fan servir un llenguatge carregat de metàfores bèl·liques i taurines, tan allunyades de la parla genuïna, normal i correcta; s’expressen d’una manera estantissa, empobrida i que comunica molt poc i molt malament. Ningú no diu «hauré de posar tota la carn a la graella si vull acabar aquesta feina o aprovar l’examen»; tampoc no «hauré de lidiar amb aquest problema per tirar endavant»… Escoltar algunes transmissions esportives és irritant i ofensiu, perquè, per afegir al banyat, mai no saps quin és el resultat del partit ni el temps que fa que ha començat. I si, a més de tot això, veiem l’esdeveniment per televisió o escoltam els comentaris radiofònics, ben sovint l’experiència esdevé esperpèntica.

Salut i llibertat.

Comparteix l'article